Els joves de finals dels setanta a Catalunya ara estan sorpresos, en alguns casos amb temor, de la vigència d’un autoritarisme i violència policial que creien oblidada per sempre més amb el final de la dictadura franquista. Encara més en veure el cop d’estat del govern tripartit unionista, PPSOECs, mai no pensat, sinó que ni tan sols era imaginat per ningú.

 A finals de la dictadura, la lluita era molt diàfana, sí a tot pel cantó dels joves, el lema de llibertat era majúscul: prohibit prohibir! Aquesta afirmació era encara més precisa quan es produí la decrepitud agònica d’un règim que envellia al ritme que ho feia el dictador.

La generació del 68 en fer-se adulta va educar els seus fills amb els valors de la llibertat, la tolerància, la pluralitat ideològica i política i el refús més absolut a la violència.

Hi ha qui diu que la Revolució del 68 de París, però també de Praga i de Mèxic, rebel, jove i contestatària, mai no va acabar de triomfar entre nosaltres. No ho va fer amb els paràmetres europeus d’aleshores, però sí que a la llarga va imposar-se, que va deixar una petja inesborrable, portadora dels valors fonamentals que es van transmetre a les noves generacions.

La Revolució del 68 no és la generació de la transició política pactada amb els franquistes que optaven per la reforma per evitar el trencament democràtic, recordem com a exemple clar que l’any 1968 Felipe González tenia 26 anys i Guerra 28, per citar uns noms clau. Els amics i col·legues de la Bodeguilla de Felipe González tenien edats similars. Ja eren gent formada i amb professions definides. Per això alguns d’ells, que foren els qui més es beneficiaren d’aquells anys, no han acceptat el pas del temps i la revolució democràtica que suposa el sobiranisme. Per això es refugien en el seu passat entotsolat, convertint-se en uns avorrits exrebels demodés. Per això poden coincidir amb un PSOE repressor aliat de PP i Cs. La dreta i la dreta de la dreta.

Els vuitanta i noranta van ser anys de reconstrucció il·lusionada per posar Catalunya i Espanya a nivell europeu, de vegades s’empassaren rodes de molí, així les limitacions restrictives del nacionalisme espanyol per fer front a les necessitats de Catalunya

La generació del 68 va haver de gruar el final del franquisme, vivint de forma emocional i intensa l’assassinat de Puig Antich el 1974, les darreres execucions franquistes el 1975 o la fuga de Segòvia i la mort d’Oriol Solé Sugranyes el 1976. A més a més, de viure amb il·lusió esperançada el retorn de la Generalitat amb la persona de Tarradellas (1977) per la força de la societat catalana que ho va fer possible. La manifestació del milió de persones que hom va pensar que mai més no es repetiria. Veure tanta i tanta gent pels carrers de Barcelona o pel país. Anaven prou equivocats si mirem el que ha passat del 2010 ençà.

La generació del 68 va creure que la política democràtica s’imposaria fent realitat la promesa d’una Catalunya autònoma en una Espanya plural. Ja es va mig malfiar quan el 23-F i els rars moviments del PSOE, més inquiets, van quedar amb la LOAPA i fou definitiu el recel i la pèrdua de confiança quan sota el mandat del PSOE es fundaren els GAL.

Els vuitanta i noranta van ser anys de reconstrucció il·lusionada per posar Catalunya i Espanya a nivell europeu, de vegades s’empassaren rodes de molí, així les limitacions restrictives del nacionalisme espanyol per fer front a les necessitats de Catalunya. També viure l’estratègia del peix al cove del pujolisme —pa per avui, gana per demà— que significava una permanent humiliació nacional. Les esperances van rebrotar una mica amb el primer tripartit, aviat van veure que era una enganyifa més dels barons del PSOE per consolidar-se al poder, aquí i allà. De pas traint el PSC. Fent d’ell un titella en mans d’un acomodatici Iceta.

La generació del 2017 ha vist les orelles del llop per primera vegada. No tot és com es pensaven, han de prendre posició

Tot esclatà a partir del 2006, els de la generació del 68 ja són gent madura, la proposta de país —de govern i oposició— en l’Estatut és traïda. Defenestrat Pasqual Maragall, burlada la població catalana en el referèndum acordat, fins i tot aprovat en el Congrés espanyol, tot i el ribot d’un Guerra pagat de la seva supèrbia, apareix un fet definitiu, el dictamen de juliol del 2010 d’un Tribunal Constitucional que no responia a cap criteri de justícia. Un Tribunal Constitucional que no és ni Tribunal, ni és Constitucional. Un autoanomenat ens estatal que ens volia —i vol— anul·lar en tots i cada un dels drets com a poble.

Els de la generació del 68 avui ja són avis. Han educat fills i acomboiat nets amb valors de convivència i pau i ara per ara reben bufetades morals, quan no violència policial. Reaccionen a tanta mediocritat, són als llocs de reivindicacions, manifestacions, resistència pacífica i defensa de la voluntat nacional.

El dret a decidir és un moviment transversal, una revolució democràtica que els encisa. Ara ja no els enganyen amb la presumpta honestedat de l’esquerra social, ja els han vist i han viscut. La dreta és corrupta d’allò més i fa de dreta, la dita esquerra fa semblant, recorden sovint el que deia Joan Fuster: el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.

Les manifestacions s’encadenen una rere l’altra, any rere any i els de la generació del 68 expliquen a fills i nets que la resposta de l’Espanya eterna serà amb tota la càrrega agressiva i violenta que encara tenen a l’ADN de nacionalisme excloent, d’un no llunyà ressò franquista. Hi ha, però, un element nou, coincideixen els del 68 amb la generació del 2017. Tots junts per defensar un ideal comú de democràcia i dret a decidir.

Seguir a Espanya significa tenir només passat. Vol dir ser esquilat per l’Estat, vol dir veure perillar la llibertat, vol dir no tenir Generalitat, vol dir perdre TV3 i Catalunya Ràdio, vol dir acceptar un cop d’Estat contra Catalunya

Els de la generació del 68 han hagut de jutjar La Vanguardia de tota la vida, ara més erràtica que mai, un diari que darrerament ha passat d’una franca hostilitat a una tèbia, molt tèbia, neutralitat. Els qui llegien El País ja fa temps que l’han abandonat en veure que en res es diferenciava de la caverna més hostil, un diari endeutat fins a les orelles i mantingut, sembla, pels miracles del fons de rèptils.

La generació del 68 i la del 2017 llegeixen els mateixos diaris, El Punt Avui i l’Ara, però molt més segueixen amb fruïció els diaris digitals i devoren de forma additiva les xarxes socials per seguir el procés català.

Els primers, els de la generació del 68, diuen que més dur va ser viure els anys finals del franquisme que la situació present, n’hi ha que tenen temor, però aguanten, en el procés hi són. Per llei de vida s’han fet grans, tenen com patrimoni en el seu fur intern la conquesta d’una revolució que era molt més que el relat habitual que donen els qui només d’ella en van veure el component de llibertat sexual. Els amics progres del Felipe i Guerra.

Ara apareix un relleu, la generació del 2017 ha vist les orelles del llop per primera vegada. No tot és com es pensaven, han de prendre posició. Comprometre’s és estar amb qui et convida a votar pel teu futur o estar amb els qui colpegen i reprimeixen retallant llibertats. Els qui et neguen el futur col·lectiu volent aplicar l’article 155. Els Rajoy-Sánchez-Rivera.

 A la generació del 2017 li ha arribat el seu moment històric. La vida alegre i joiosa predicada per el PPSOE era falsa. Seguir a Espanya significa tenir només passat. Vol dir ser esquilat per l’Estat, vol dir viure i veure perillar la llibertat, vol dir no tenir Generalitat, vol dir perdre TV3 i Catalunya Ràdio, vol dir acceptar un cop d’Estat contra Catalunya. Contra la seva identitat, llengua i cultura. Contra qui democràticament la representa.

Per això joves, pares i avis fan conjuntament aquest moviment transversal, on hi ha des dels estibadors del Port als treballadors de La Caixa, dels pagesos amb els tractors, als estudiants i jubilats, dels obrers que denuncien les trucades polítiques i “monàrquiques“ per fer traslladar la Seat fora de Catalunya, a gent gran i àvies. És per això que damunt de pors, temences i dubtes els carrers s’omplen de gent per defensar les seves institucions. Tot un poble que es mobilitza per sobre de generacions, d’edats i classes socials. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat