Una actitud clàssica de l’extrema esquerra ha estat afavorir la dreta i els seus interessos a força de denunciar les renúncies de la socialdemocràcia o correspondre’ls amb tota mena d’improperis. Hi ha infinitat d’exemples històrics.

"‘Socialfeixisme" va ser un terme aplicat pels partits stalinistes als socialdemòcrates. A l’hora de la veritat aquest va ser un dels principals obstacles per articular el front antifeixista a principis dels 30. Fent una caricatura diabòlica de la socialdemocràcia, els partits stalinistes van aprofundir en les divisions internes del moviment obrer i van regalar temps i oportunitats als partits feixistes. No va ser fins al 1935 que es van adonar del seu error i van començar a defensar la formació de fronts antifeixistes amplis, com el Front d'Esquerres a Catalunya.

Dos exemples de la tradició més dogmàtica del moviment llibertari, a Catalunya també: negar-se a participar a les llistes d’esquerres de febrer de 1936 (que van donar com a resultat l’alliberament de Companys i la resta d’encausats) amb la cantarella de l’apoliticisme electoral. I el cas d’alguns faïstes, amics del pistolerisme i les passejades després del juliol del 1936 que, al final, després de la guerra, van acabar enrolats a la Falange.

La línia sectària del KPD alemany contra tota l’esquerra no comunista. Es considerava el capitalisme com un tot (del qual el feixisme en seria una simple excrescència). Va ser una estratègia que va contribuir poderosament al fracàs de la República de Weimar i a l’ascens al poder del nazisme. També part de la ultraesquerra xilena considerava petitburgesa la Unitat Popular d’Allende. Va haver d’arribar la dictadura de Pinochet per tal que admetessin el seu error. I tampoc s'hi val a oblidar el cas del maoisme francès post-maig del 68. Van començar sent els més radicals (preconitzant fins i tot la confrontació armada) per acabar aportant quadres intel·lectuals a la dreta francesa.

I encara podríem citar el cas del Partit Comunista de Nicaragua que va acabar formant part de la coalició electoral de la UNO de Violeta Chamorro que, amb el suport dels Estats Units, va derrotar el Front Sandinista d’Alliberament Nacional, una formació política que si bé va acabar corsecada per la corrupció encara era, en aquell moment, un referent de la lluita antiimperialista a l’Amèrica Llatina.

Ve tot aquest repàs històric a compte de la campanya organitzada contra la Llei Aragonès o més aviat contra Pere Aragonès, una llei que —val a dir, per ser justos— sobretot, d’entrada, amenaça els interessos monopolístics de grans corporacions com la de Florentino Pérez. I si és xocant l’actitud maximalista contra aquesta proposta de llei, que clarament afavoreix la qualitat i els grups de proximitat, encara xoca més la falta de rigor de la campanya llençada en contra, carregada de mitges veritats en el millor dels casos, de tòpics, de prejudicis i dibuixant escenaris apocalíptics. Tampoc indica un gran rigor que mentre la llei s’ha tramitat, amb multitud de comissions i compareixences, els qui ara posen el crit al cel no en van dir res de res al Parlament.

Ja durant la campanya electoral, els anticapitalistes van exhibir maneres que no tocaven i van recórrer a acusacions impròpies de persones que obren pel bé comú. A Gabriel Rufián, en ple debat electoral, el van voler desqualificar per haver assistit al casament de la filla d’un alt càrrec de la Fundació Bankària, la que gestiona l’obra social. El cas és que era fals, fals del tot. Però encara que hagués estat cert, és honest entrar a la vida privada de les persones? Perquè de ser així, tal com va fer el ciutadà Carrizosa, al Parlament, quin és el límit? O no n’hi ha? I, d’altra banda, no hi ha un deix classista en els renovats atacs al del barrio de Fondo de Santa Coloma?

Hi ha tot un món seduït per la retòrica grandiloqüent, que alliçona del dret i del revés, que hauria de reflexionar sobre el seu rol a la política catalana; no sigui que acabi servint els interessos d’un tradicionalisme que es resisteix a perdre la seva hegemonia política i cultural a base de restylings. Que els anticapitalistes avui estiguin tan lluny dels plantejaments estratègics i tàctics de formacions com Bildu, ni que sigui per les complicitats de les darreres dècades, i alhora tan a prop d’altres tradicions polítiques, potser els hauria de fer rumiar.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bernat Dedéu
opinió La CUP, governable Bernat Dedéu
Bea Talegón
Opinió L'apagada Bea Talegón