El Rei, another one, hi ha tornat. Felip VI va ser l’encarregat d’entronitzar el ja cèlebre "¡A por ellos!". El 3 d’octubre va ser Ell, i sobretot Ell, l’últim baluard de la restauració monàrquica del 78. Felip VI del Regne d’Espanya encarna el reviscolament de l’aparell de l’estat vuitcentista, de la putrefacció latent, que durant un lapsus de temps va estar reclòs a la cova. Durant uns anys, al llarg dels anys vuitanta i en bona mesura dels noranta, l’Estat forjat a cop d’estat militar, sanguinari, va estar en letargia. Aquell esquelet estatal, l’essència del Regne, heretat dels governs militars del segle XIX i esculpit a sang i foc per les dictadures criminals de Primo de Rivera i Francisco Franco, va passar uns anys d’ostracisme. La lluita contra ETA i l’anticatalanisme latent com a substrat social d’una part substancial de la identitat espanyola van permetre obrir, de bat a bat, la gàbia d’or en què s’havien refugiat les nissagues de feixistes i franquistes de vella estirp i recuperar el discurs desacomplexat d’una dreta que a Espanya sempre ha estat extrema i que rivalitza i sovint es confon amb l’extrema dreta pura i dura, xenòfoba i racista, que avui representa Vox.

Entre Ciutadans i Vox, entre Ciutadans i el PP, el matís és tan menut que sovint costa trobar-hi cap diferència de fons. Estan tallats pel mateix patró. Són els protagonistes de l’Holocaust espanyol de Paul Preston, de l’assassinat salvatge de milers de persones, de desenes de milers a la rereguarda perquè senzillament eren obrers o jornalers amb set de justícia i fam (molt sovint i literalment morts de gana) de llibertat. I ja els tenim aquí, novament desacomplexats, els hereus sociològics del franquisme i de la dialèctica dels punys i les pistoles de Primo de Rivera. Almenys, en aquella Espanya carpetovetònica, hi havia una esquerra que plantava cara. El PSOE d’avui, en canvi, és d’un acomplexament tan notable davant la dreta casposa, filla de la casta dictatorial, que és incapaç de formular un discurs de fons al nacionalisme d’estat que representen Ciutadans i el PP, ara empesos endavant pels fanàtics de Vox brandant la bandera espanyola i les essències pàtries amb més energia que ningú.

Felip VI del Regne d’Espanya encarna el reviscolament de l’aparell de l’Estat vuitcentista de la putrefacció latent que durant un lapsus de temps va estar reclòs a la cova

Les penes que ha sol·licitat la Fiscalia General de l’Estat responen novament a la pressió que ha exercit la monarquia com a cúspide de l’aparell d’un estat reaccionari que exigeix un escarment exemplar per satisfer un nacionalisme espanyol desvergonyit que amara bona part de la societat, un nacionalisme cada cop més embolcallat amb la bandera franquista per tapar totes les seves misèries i corrupteles infinites. El Rei, empès per Ciutadans davant un PP noquejat, va determinar la reacció de l’Estat la nit del 3 d’octubre. I ha estat novament el Rei qui ha imposat la seva tesi de mà dura reinterpretant una Constitució que avui té en els seus màxims opositors d’origen els seus més ferotges defensors. La paradoxa pren carta de naturalesa en un text pactat entre violadors i violats, blanquejant tota l’estructura repressiva de 40 anys d’adoctrinament massiu, de repressió i autarquia i d’impunitat absoluta. 

També va ser un rei qui va obrir la porta a la dictadura de Primo de Rivera, el rebesavi de Felip VI, sadollat de fe patriòtica i enarborant un furiós discurs anticatalà. I va ser un rei, el net d’aquell, que va tornar com a cap d’estat de la mà del general Franco. Però la vida és cíclica i la història es repeteix, per a mal i per a bé. Faríem bé de no oblidar que aquell dictador de 1925 va acabar caient i que aquell rei que l’apadrinava va haver de tocar el dos, fugint amb la cua entre cames, en l’eclosió del període de més llibertat i fraternitat que havia conegut el segle XX.