Mai no he tingut una bona relació personal amb Jordi Sànchez. Quan el president Mas va llançar la idea d’una llista única com a condició per convocar eleccions, Jordi Sánchez va ser una de les persones que més s’hi va implicar, a fons. El xoc va ser dels que deixen una ferida oberta. ERC, i especialment Oriol Junqueras, van viure un calvari. ERC se la va acabar empassant. El resultat va quedar lluny de les expectatives que la justificaven. La gran beneficiada de l’operació va ser la CUP.

Temps després ens vam retrobar i el destí va fer que en el moment clau coincidíssim treballant en la mateixa direcció. La primavera de 2017 el referèndum anava pel camí del pedregar. La meitat del Govern no se'l creia. No només no se’l creia, s’hi manifestava obertament en contra. El llimac se’n fotia, a la taula mateix del Consell Executiu.

Amb la data ja anunciada i la pregunta formulada, les discrepàncies al Govern s’accentuaven. Era inviable fer un referèndum amb la meitat del Govern de cul. Doncs és en aquest moment que Jordi Sànchez, entre d’altres, es va arremangar i va pressionar com ningú per corregir la situació i convèncer un president Puigdemont que es negava tossudament a fer cap canvi. L’episodi no va ser menor, un autèntic tour de força, una tensió que es va allargar per espai d’un mes i mig, in crescendo. Finalment, a mitjans de juliol, hi va haver la remodelació de Govern. Allí s’hi va decidir, en el fons, la celebració de l’1 d’octubre. Només hi faltaven dos mesos, i amb l’agost pel mig.

Sense persones com el Jordi Sànchez, quan va ser l’hora de la veritat, no ens n’hauríem sortit i res no hauria estat possible

Sense la implicació de Jordi Sànchez, entre d’altres, en la provocació d'una crisi de govern urgent per afrontar l’1 d’octubre, el referèndum no s’hauria fet mai. Jordi Sànchez va tenir, en el moment de la veritat, un paper cabdal. Avui hi ha qui pretén que l’1 d’octubre es va fer per generació espontània o es diu que el va fer el poble auxiliat per l’Esperit Sant. Ho diuen precisament tots els que no en tenen ni idea, ho diuen precisament aquells sectors polítics que l’exigien des d’una talaia, que se’l van trobar fet i que no van tenir cap mena de paper en la seva elaboració i execució. Òbviament, sense la resposta massiva de la ciutadania tampoc no hauria estat possible. La conjura entre institucions i ciutadania, en clau democràtica, va ser imbatible.

Les urnes no van arribar a cada municipi o ciutat i després a cada col·legi per obra i gràcia de l’Esperit Sant. El govern espanyol anava tan perdut que no en va caçar ni una. I les operacions de confiscació de paperetes, talment com si es tractés d’operacions antiterroristes, només van certificar el seu ridícul i una resposta popular alegre i combativa. D’aquí plora la criatura. Aquí neix la seva ràbia. I per això han emprès aquesta cacera de bruixes. I per això avui els Jordis són a la presó. L’Oriol, el Quim, la Carme i la Dolors. I en Rull, en Romeva i en Turull. Tots ells mereixen la nostra màxima admiració i respecte. Com els consellers i el president a l’exili, tots, o la Marta Rovira, una dona valenta i sense la qual l’1 d’octubre hauria fracassat. Tots ells són els bocs expiatoris de la victòria de l’1 d’octubre. Se la van jugar i van complir, com mai. Quin orgull de gent.

Jo, que m’hi vaig enganxar fort, amb el Jordi, i que no en soc amic, podria recrear-me en episodis que em van doldre. Però sé de totes passades que sense persones com el Jordi Sànchez, quan va ser l’hora de la veritat, no ens n’hauríem sortit i res no hauria estat possible. Per l’1 d’octubre és a la presó des de fa sis mesos, sis! Més respecte i menys lliçons dels que no estan en condicions de donar-ne ni una.