Vaig aprofitar el viatge de tornada de Montreal per mirar a l’avió una pel·lícula que no havia vist quan tocava i, en acabar la projecció, no vaig poder contenir les llàgrimes. El cinema té aquesta màgia, sovint corrompuda per tantes pel·lícules dedicades als superherois i altres personatges inflats d’anabolitzants. Portrait de la jeune fille en feu —la vaig veure en francès, malgrat la meva incompetència en idiomes— em va despertar una sèrie d’emocions difícils d’explicar i quan la imatge de l’Héloïse plorant va fondre’s en negre, vaig tenir dues sensacions que poden semblar incompatibles: la de ser un imbècil per haver tardat tant a veure la pel·lícula de Céline Sciamma i la de ser un privilegiat per formar part d’una societat imbècil que és capaç de crear una obra magistral com aquella. La tornaré a veure tantes vegades com la meva addicció fílmica-terapèutica ho requereixi, talment com em passa amb The searchers, la pel·lícula de John Ford que forma part de les obres cinematogràfiques que m’ajuden a aïllar-me d’aquest món. No en tinc una, ni dues, ni tres, de pel·lícules terapèutiques. En tinc més de trenta, o potser cinquanta, que veig amb el mateix gaudi que Ferrand, el personatge que interpreta François Truffaut a La Nuit américaine. De petit, jo també somiava a ser director de cinema i anava al mercat de Sant Antoni a comprar revistes de Fotogramas velles, però la realitat —la meva incapacitat per explicar fílmicament els meus somnis— va sepultar la ficció de ser un metteur en scène i ara soc un mer espectador i un amic incondicional de l’Héloïse i la Marianne.
Quan era jove i tornava a Barcelona després de viure uns mesos a l’estranger, ho feia amb el desig de retrobar totes aquelles quotidianitats que havien anat fent-se importants en la distància. No era el pa en tomàquet, ni el fuet, ni tampoc el pernil, ni tantes altres futilitats; eren els amics i la família, i quelcom més imperceptible, una sensació de pertinença a un lloc que donava sentit al meu retorn. Passat el temps, vaig entendre, donada una condició d’addicte que vaig descobrir a 52 anys al centre Hipócrates, que els meus viatges o estades a països allunyats de la meva realitat havien estat fugides de mi mateix, incapaç de sentir-me d’enlloc. I recordo perfectament la situació: davant dels meus companys d’ingrés i sota la mirada propera de la Dolors, la meva terapeuta, va aflorar una de les llargues converses mantingudes amb el meu pare, en la qual em va dir que admirava la meva capacitat d’adaptar-me a totes les situacions i semblar que jo formava part de qualsevol ecosistema, com si hi hagués viscut tota la vida. Llavors m’ho vaig prendre com una afalaga —sobretot venint del meu pare, persona que continuo idolatrant—, però quinze anys més tard de la seva mort, vaig entendre que aquella capacitat de ser i no ser d’enlloc era una desgràcia, conseqüència de la meva condició d’addicte. Ara, vuit anys més tard d’aquella confessió grupal, sé d’on soc, i quan viatjo soc conscient que tornaré a un indret del qual formo part i on no hauria de sentir-me un estrany.
Quan passejo per la meva ciutat, lamentablement, em sento un estranger
Me'n vaig anar al Canadà suant i he tornat a Barcelona per continuar suant, ficat de peus a les aigües d’un estiu convuls, en què els incendis continuen cremant els boscos d’un país agredolç. I fa mandra tornar, i em recorda una repetida escena cinematogràfica en la qual un personatge parla i parla descontroladament a un altre personatge, que decideix tancar-se al lavabo per anar a cagar i descansar de la xerrameca, i quan obre de nou la porta del bany, la barbolla del col·lega encara és on la va deixar. Espanya és com una xerrameca descontrolada i, a sobre, provoca restrenyiment.
I ara que em reconec, cada vegada que arribo al meu país, la sensació de pertinença me la mata el meu propi país, aquell que, com diu la cançó, és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist. Perquè hi ha una realitat innegable, inimaginable quan jo vagava pel món com una baldufa, i és la de la desaparició de la llengua catalana de Barcelona, la ciutat que hauria de ser el baluard del català. First we take Manhattan, then we take Berlin, diu l’estrofa d’una lletra de Leonard Cohen. Canviem Manhattan per Barcelona i Berlín per Catalunya, i veurem com operen els poders castellanitzants del país. També podríem emprar una altra dita popular per entendre la situació de la llengua catalana: ovella de molts, el llop se la menja.
Assenyalar-ne els responsables és senzill. Jo mateix en soc, encara que la meva responsabilitat és mínima, donada la meva influència en la societat. Que l’Estat ens vol sotmesos i la llengua és el principal enemic a batre és una evidència, però l’enemic intern també és fàcil d’assenyalar. Podríem culpar-ne la dreta constitucionalista catalana i catalanòfoba, i també la sucursal del PSOE amb tota aquella corrua d'alcaldes desarrelats i orgullosament xarnegos, però una part de la culpa la tenen els polítics del procés, que varen vendre la pell de l’os abans de caçar-lo amb el carregador de l’escopeta buit de cartutxos. Amb la seva xerrameca i les seves lluites internes, ens varen deixar desarmats i en pilotes per ser aniquilats por lo civil y por lo criminal. Sense oblidar tampoc els Comuns, ciutadans del món que pensen que preocupar-se pel català i per Catalunya els fa sospitosament pujolistes i poc cosmopolites, ells, que són exemplars ciutadans del món i portaveus d’un "volem acollir" irresponsable i anihilador de la identitat d’aquest país sense estat.
Llavors, quan era jove, el català semblava una veritat tan absoluta que no entenia que aquella maleïda llengua era la cosa imperceptible, per quotidiana, que em donava sentit de pertinença. Molt més que el pa amb tomàquet, el fuet i el Barça. Perquè sense la llengua, Barcelona és com totes les intercanviables ciutats del món, sucursals de capitals antropòfagues i vampíriques, postals urbanes sense vida, i quan passejo per la meva ciutat, lamentablement, em sento un estranger. I que em passi ara, quan ja no necessito fugir de mi mateix, té collons la cosa!
Lingüísticament, el país està perdut. Avui faré teràpia i tornaré a veure Portrait de la jeune fille en feu amb les finestres segellades. No suportaria que la màgia me la trenqués una cançó de Bad Bunny.