Si el professor Joan Josep Queralt, que de dret penal en sap un munt, diu que el delicte de sedició pel qual van ser condemnats i empresonats els líders del procés ha estat ras i curt derogat en la proposició de llei orgànica del PSOE i Unidas Podemos; i si, com ell mateix ha escrit a El Nacional.cat, el nou delicte de desordres públics agreujats no substitueix aquell sinó que sempre hi ha sigut al Codi Penal i les causes d'agreujament tindran a partir d'ara "menor pena i reduïda", no seré jo, simple observador i pitjor escrivent, qui li esmeni la tesi al nostre estimat professor. Només faltaria! Però, i aquí no m'acaba de convèncer Queralt, crec que la recepció política i pública que ha tingut l'acord entre el PSOE-Unidas Podemos i ERC, se suposa emanat de la famosa i espectral taula de diàleg sobre el conflicte Catalunya-Espanya, no es pot descodificar amb una lectura tècnica sinó que cal anar a Nietzsche per concloure que no hi ha fets sinó interpretacions i que cadascú explica això de la sedició com li convé, d'acord amb els seus legítims (o no legítims) objectius i prioritats.

Ningú, ni tan sols els seus més directes promotors, no interpreta de la mateixa manera l'abast real de la iniciativa, fins on servidor entén, una reforma del Codi Penal mitjançant la supressió d'un delicte (sedició) i la redefinició d'un altre (desordres públics agreujats). Així, tenim que Pedro Sánchez i el seu correligionari Patxi López, com menys, haurien venut gat per llebre. El primer, en afirmar que la sedició és substituïda (o sigui, que, en essència, no desapareix) pel nou delicte de desordres públics agreujats, que permetria reduir les penes als líders de l'1-O. I el segon, en afirmar que som davant del final dels "santuaris" de l'exili, expressió especialment malvada en boca d'un exlehendakari, ja que compara el refugi que donaven alguns països (França, Bèlgica...) als membres d'ETA en els anys vuitanta amb la situació dels exiliats independentistes catalans, començant pel president Carles Puigdemont. Precisament, posar fi al "santuari francès" dels etarres va ser la pretesa justificació de l'estratègia de terrorisme d'Estat posada en marxa amb els GAL en l'etapa de Felipe González i José Barrionuevo —responsable últim confés del segrest de Segundo Marey—. Per què Sánchez i López venen així el pacte sobre la sedició? Òbviament, perquè l'any que ve hi ha eleccions per a gairebé tothom (de moment, municipals, autonòmiques en 14 comunitats i legislatives) i Sánchez no pot donar una basa a Feijóo i fins i tot a l'electorat del PSOE més espanyolista i antiindependentista amb la suposada cessió a ERC. Fora d'això, que és el que importa per al dia a dia, Sánchez mata diversos pardals més d'un tret: es garanteix el suport d'ERC als pressupostos i amb això a portar la legislatura fins al final; i alhora, blanqueja la presidència espanyola de la UE en equiparar el Codi Penal espanyol al dels països democràtics de l'entorn.

De rebot, el president espanyol, que va ser jugador de bàsquet i sap que aquest moviment pot ser decisiu, l'hi posa més fàcil a Salvador Illa perquè aspiri un dia a liderar un nou tripartit amb ERC i els comuns. I, fins i tot, arribar a entendre's amb Junts. Aquest és un efecte afegit de l'acord sobre el qual val la pena aturar-se. Com més insisteixi ERC en les bondats del pacte amb el PSOE, com més el presenti Oriol Junqueras com un avenç històric —certament, el delicte suprimit és vigent des de 1822— i d'operació d'estat per lligar curt a una justícia desbocada, més "aproparà" el PSC d'Illa a aquests consensos del 80% de catalans que el líder republicà posa com a condició sine qua non per pactar amb els socialistes. Tant és així que ara és Illa qui defuig públicament l'abraçada que dibuixa Junqueras —la qual cosa culminaria el famós reencuentro— i, temorós de tancar-se portes per continuar pescant en l'electorat de Ciutadans, nega que l'acord sobre la sedició suposi desjudicialitzar res, llançant així aigua al vi de la copa —o el calze— del president Pere Aragonès.

ERC queda atrapada en una pinça letal: entre Illa, que suma el final de la sedició als indults com a fruits de la normalització postprocés, i l'independentisme que no es creu res i pot tornar a posar-se en marxa

Paradoxalment, en negar cap efecte desjudicialitzador per la reforma de la sedició, Illa alimenta les sospites —o, si més no, els dona una base ferma— de la resta de l'independentisme, des de Junts a la CUP passant per Òmnium i l'ANC, i fins i tot electors d'ERC, que veuen en la reforma de la sedició una nova presa de pèl de Sánchez i una nova cessió dels republicans a canvi de res. O a tot estirar de facilitar un retorn de Marta Rovira, exiliada a Suïssa, a costa que la pròxima vegada que "ho tornem a fer" paguin penalment els plats trencats la gran massa de manifestants anònims. Els mateixos que es van trencar la cara perquè es votés l'1-O. Aquesta és una perspectiva poc aconsellable per a ERC que encara podria empitjorar si arribés el cas que Junqueras pogués tornar a presentar-se a les eleccions i Puigdemont continués on és, la qual cosa seria interpretat per l'independentisme emprenyat com la prova definitiva dels suposats acords de conveniència entre els republicans i el govern espanyol. ERC queda atrapada en una pinça letal: entre Illa, que suma el final de la sedició als indults com a fruits de la normalització postprocés, i l'independentisme que no es creu res i pot haver trobat una raó per tornar a posar-se en marxa.

Sigui com sigui, Junts, que després de sortir del Govern camina com a pollastre de tres caps, sembla que s'enfonsa, però els republicans no s'enlairen a les enquestes, en les quals continua manant Illa, com a l'últim baròmetre del CEO. Alguna cosa grinyola en l'estratègia de Calàbria o de Palau i aposto que té molt a veure amb una pràctica de comunicació tan marcialment executada com poc efectiva en termes de credibilitat més enllà del periodisme de consigna i el tuiterisme a sou. Però, és clar, tot plegat no són més que interpretacions.