Ahir donava una ullada a les conseqüències que la derogació de la sedició podia generar en els aspectes juridicopenals i, per tant, juridicopolítics tal com la proposició de reforma del Codi penal (CP) contempla, entre altres modificacions, la supressió de la sedició i una redefinició cabdal dels delictes de desordres públics. Ara toca fer un repàs a rajaploma a la regulació que es presenta dels desordres públics i que el lector encuriosit pot copsar en la taula que figura al final de les presents línies.
Tres consideracions inicials cal exposar per donar claredat a les qüestions que se susciten. En primer lloc, dues de les expressions d’agents polítics com el president del govern espanyol i del portaveu del grup socialista al Congrés, Patxi López, han adquirit carta de naturalesa sense passar el previ filtre de l'estudi de la norma proposada. En un primer moment, com a mínim, es va donar com a bo que els desordres públics serien successors de la derogada sedició, amb la qual cosa no seríem davant una derogació real. Sembla que aquesta consideració, si més no en el debat públic, s’ha superat ja.
En canvi, la segona ha esdevingut la mare de totes les confusions, interpretacions esbiaixades i, incomprensiblement, arma llancívola entre un sector de l'independentisme contra un altre, contra el que ha assolit l’acord que aquesta proposta plasma. La brama en qüestió és que s’han introduït uns desordres públics agreujats. Al mateix temps, desenvolupant aquest pretès argument, es veu la introducció de la intimidació com una ampliació del radi d’acció del que està prohibit, és a dir, del que a partir d’ara seria delicte, més delicte que fins ara. Fals. Ras i curt: fals. No entro —no paga la pena— en algunes discussions sobre expressions descontextualitzades, especialment de la violència que el delicte de desordres públic exigeix sempre i en tot cas en la seva nova versió. De tota manera, els desordres públics agreujats han existit sempre. Ara amb menor pena i reduïda, com és de veure en la taula adjunta, les causes d’agreujament.
En tercer lloc, convé recordar que, no només a Espanya, sinó al seu entorn cultural i polític, es troben amb idèntiques dificultats a l’hora de la tipificació, que ha de ser tan estricta com sigui possible en la seva terminologia legal i en la més democràtica de les proporcionalitats punitives. Em refereixo, és clar, al concepte d’ordre públic, que és un concepte que, pietosament, els juristes denominen concepte jurídic indeterminat. A aquests conceptes —com el mateix de proporcionalitat o lleialtat—, la doctrina —tant la forense com l’acadèmica— fa més de dos segles, des de la Revolució Francesa, que li dedica empenyament, no sempre amb bons resultats. En efecte, l’ordre públic es presta, com bé sabem, a conceptuacions autoritàries.
Ara tindríem cert consens —cosa diferent seria com alguns tribunals ho duen a la pràctica— sobre que l’ordre públic és el medi ambient que permet l’exercici dels drets dels ciutadans i de les potestats públiques sense entrebancs violents que les impossibilitin. Ja sé que sona molt poètic, però assistim a una batalla dialèctica que no cessa i té molt de logomàquia que, en el fons, amaga l’orientació política de l’operador jurídic. Orientació política, generalment —també dit pietosament—, conservadora. Tot el dit ve a tall que som davant un terreny lliscós i fràgil que cal cuidar, per gaudir-ho, amb extrema cura. El primer que notem és que, en el Dret comparat, des de la Segona Guerra Mundial, els delictes contra l’ordre públic s’han reduït i les penes són menors que a l’inici del liberalisme, no diguem sota la monarquia absoluta. Parlo, obvi resulta, dels sistemes democràtics occidentals.
En aquest context, amb la planejada desaparició de la sedició, el nivell de penalitat que sotragarà l’ordenament a les diverses modalitats de desordres es troba pràcticament en la mitjana europea. En algun cas, com en portar armes de foc a una manifestació, substancialment inferior a la regulació, per exemple, alemanya.
Endinsant-nos, a nivell d’article de premsa, en la regulació que es proposa hi ha un delicte bàsic de desordres públics (nou art. 557. 1 CP), unes variants agreujades (nou art. 557. 2) i un delicte atenuant, atès que no empra ni violència ni intimidació (nou art. 557 bis). Cal recordar que la redacció vigent, mai clara com ara —encara que hi ha marge de millora— prové de dues embullades i autoritàries reformes, no cal dir-ho, del PP.
En el delicte bàsic es requereix actuació grupal, servir-se de violència sobre persones o coses o intimidació sobre les persones per dur a terme una de les tres conductes previstes amb la finalitat d’atemptar contra la pau pública. La pena és igual que en la versió anterior, de sis mesos a tres anys. Se suprimeix la insòlita al·lusió a actuació a l’empara d’un grup —terme vague imprecís, contrari a la seguretat jurídica— i es recupera la dicció estàndard del CP al llarg de la seva redacció de presentar com a alternatives la violència (sobre persones o coses) o intimidació sobre persones (no sobre coses com sembla que vulgui dir la proposta!).
Intimidació en el CP és sinònim d’amenaça, un delicte, en la seva variant més greu penat amb cinc anys de presó. Poca broma. Un cas paradigmàtic d’intimidació és l’expressió del lladre: “la borsa o la vida” mentre et mostra la pistola o el ganivet. No cal ni tocar el subjecte: només mostrar la clara intenció de fer-li mal. Torna la pena de fins a 5 anys. La intimidació, malgrat ser un influx psicològic en la víctima perquè acomodi el seu comportament a allò que desitja el delinqüent, no és un concepte que resti a l’arbitri del tribunal ni es mesuri per la subjectivitat de la víctima. Ni la incomoditat ni ser més poruc que la mitja fa que aparegui la intimidació com a element penalment rellevant. Com a concepte secular que és, la intimidació està prou apamada. Es mesura, per tant, objectivament, no des de la posició, reitero, de la víctima. Així cal tenir en compte el context en què la intimidació es du a terme (lloc apartat o fosc o desconegut), la posició dels subjectes (cinc contra u...), el mitjà emprat (verbal, instruments perillosos, promeses creïbles de mals futurs...). No és fàcil, però no ho determina la por que pugui tenir l’intimidat. Es tracta, com per altra banda és freqüent en Dret penal, en determinar hipotèticament, què faria un subjecte mitjà en el context que es troben víctima i victimari. No n’hi ha prou que la víctima expressi que va passar por. Per exemple, si aquesta estava acompanyada i protegida i el seu entorn li va facilitar diverses sortides de la situació no hi hauria intimidació.
Cal, en segon terme, ponderar molt bé la intimidació, perquè com en tots els delictes que venen constituïts amb una conjunció adversativa i amb la mateixa pena, vol dir que el desvalor penal és idèntic. Si —com més a baix es mostra— la nova regulació especifica els efectes personals (lesions, coaccions, amenaces o danys) l’afectació de la intimidació sobre el subjecte passiu ha de revestir aquesta entitat. No es compleix, repeteixo, el concepte d’intimidació amb la manifestació, per creïble que resulti, d’haver passat por. Si el judici hipotètic presenta la víctima com massa poruga no hi haurà intimidació; poruga o es desprèn de la seva hostilitat injustificada, és a dir, un prejudici.
L’altra gran crítica a la qual es refereixen les cròniques —fins i tot anunciant manifestacions en contra seu— és que posa precisament en perill el dret de manifestació o la desobediència civil. Comencem per aquesta darrera. La desobediència civil, per definició, és pacífica i, per tant, queda exclosa dels desoris públics: manca la violència o la intimidació sigui quin sigui el lloc on es practiqui o els efectes que pugui tenir en l’esdevenidor ciutadà. Només una concepció autoritària i predemocràtica la pot castigar. Igualment, el dret de manifestació, absent la violència sobre persones física o psíquica) o coses, per molt que destaroti l'ordre ordinari de les coses, no constitueix cap delicte.
Ans al contrari. Forma part d’un ordre públic normal i a preservar l’exercici dels drets de protesta pacifica en tots els seus vessants. Criminalitzar-lo —cosa que amb el dret vell ha passat massa cops— no és imputable al nou. És més, el prelegislador s’ha esmerçat en recordar que el lliure exercici dels drets és la base de l’ordre públic democràtic. No es pot regular l’exercici públic i en públic d’aquests drets, tal com recorda el Tribunal d’Estrasburg i també el Constitucional, de forma que tal exercici es desincentivi davant la por —aquesta sí justificada— d’una resposta penal il·legítima. No cal dir, per últim, res de les ocupacions d’edificis o dependències públics i privats oberts al públic com a manifestació paradigmàtica del dret de protesta. La nova regulació proposa només el seu càstig, quan no hi hagi violència ni intimidació i causin amb això una pertorbació rellevant de la pau pública i de la seva activitat normal. La copulativa és hora que es faci valer i es requereix provar la doble pertorbació.
Certament, en gran part això ja era dret vell i es podia haver interpretat segons imposa l’estat constitucional de dret. Perquè no s’ha fet, és palès: l’autoritarisme com a resposta respecte a totes les formes de protesta. Així i tot, la reforma de la llei permet l’esperança d'un punt i a part. Per una senzilla raó, millor o pitjor, l’amenaça al dret de protesta no prové únicament de la llei, prové essencialment de com s’interpreta mecànicament i formalment la llei. És més, prové, en la immensa majoria de casos, d’uns atestats policíacs, comprats acríticament per la fiscalia —i cada cop menys pels jutges d’instància— que casen mal amb la realitat. Atestats i ratificacions o declaracions policials en judicis orals que mantenen una relació més que informal amb la veritat.
Cosa que ens porta a què és i com ha de ser una policia en un estat democràtic. No ho són els escopeters que neguen haver disparat —i els superiors que els hi compren la mentida—, ni la majoria d’agents que van declarar al judici del procés, ni els que encolomaren l’organització d’un aldarull a l’únic manifestant que no es retira perquè no s'assabenta de la retirada forçada o tàctica i, a més, va fet un cromo, cosa que facilita a un cec la seva identificació. Tres exemples ben vius en la nostra memòria. No en calen més: la pràctica forense diària ens forneix massa fallades del sistema per estar tranquils a l’hora d’exercir alguns drets.
I per finalitzar. La modificació del CP en matèria de desordres públics sense una, ja que no derogació sí allisada de la Llei Morrió, de poc servirà. No sigui cas que sortim del foc del codi penal i caiguem en les brases de l’arbitrarietat administrativa legalitzada.