Ahir va entrar al Congrés de Diputats la proposició de reforma del Codi penal (CP) que contempla, entre altres modificacions, la supressió de la sedició i una redefinició cabdal dels delictes de desordres públics. Cal dir, abans de tot, que no s’ha d’entendre com un punt final, sinó com una pas en la bona direcció: cap a l’amnistia.

Dit això, convé recordar que el mecanisme triat garanteix una ràpida tramitació obviant el peatge dels informes previs propis dels projectes de llei, és a dir, els que du a terme el govern espanyol. Això, per tant, no s’ancorarà ni en el CGPJ, ni en el Consell fiscal ni en el Consell d'Estat. Malgrat que els seus dictàmens no són vinculants, sí que poden —en especial el primer, com l’experiència demostra, retardar la tramitació legislativa—. Per tant, la proposició de llei serà aviat qualificada per la Mesa i passarà a dictamen de la Comissió de Justícia del Congrés, i, ateses les majories parlamentàries, pel tràmit d’urgència. Això vol dir que la proposició pot entrar en vigor aquest mateix any.

Deixo ara de banda els eventuals debats parlamentaris —esmenes a la totalitat i esmenes parcials—, i com s’ha arribat a pactar aquest text, que el mateix president Aragonès sembla considerar com a pacte entre governs. Com de tot pacte surt un text —no definitiu encara— que no contenta ben bé a ningú. El temps és qui portarà o no la satisfacció a les parts.

El tema juridicopenal i, per tant, el juridicopolític, rau a saber a partir de l’entrada en vigor de la norma quin serà el nou escenari. Avui m’ocupo del delicte de sedició, tot deixant per demà els desordres públics.

Si el sistema jurídic-penal, tal com l’administra el TS, més que mai, més Suprem que tribunal, fos previsible, la feina d’albirar què pot succeir amb la reforma, sense ser d’una exacta precisió, seria raonablement fiable. Ara és tan segur i fiable fer pronòstics amb el TS pel mig com encertar el número de la Grossa de Nadal. No hem d’oblidar que el TS es va treure de la màniga el delicte de sedició mancat com mancava, i per això la sentència del procés no s’ho podia inventar, l’alçament. Sense verb, sense acció, no hi ha cap mena de delicte. El TS, fent mans i mànigues, va canviar alçament per referèndum —que no és delicte— i tema resolt. O sigui que, amb aquests i altres antecedents, tot és possible quan qui dicta sentència és el Suprem, que un TC acovardit ratifica, el que obliga a perllongar la jugada fins a Europa, normalment Estrasburg, cosa que dilata la solució massa anys. En fi, tingui's ben present el context.

En principi —i al final també hauria de ser així— l’apartat catorze de l’article u de la proposició de llei afirma textualment: “Se suprimeix el Capítol I del Títol XXII” o el que és el mateix suprimeix de soca-rel la sedició i a partir de l’entrada en vigor de la norma, aquest delicte, finalment haurà passat a millor vida.

El projecte de norma no parla del fet que la regulació successora de la sedició siguin els desordres públics ni vigents ni futurs. Mutar la sedició en desordres públics és fer un nou procés, no un mer tràmit de revisió. Aquesta mutació té difícil cabuda en la Constitució. Dit d’una altra manera: la sedició ha estat derogada, no reformada

Què farà el TS que ha de revisar la sentència del procés? En la seva intervenció televisada de dijous, el president espanyol Pedro Sánchez va dir que els nous desordres públics venien a substituir la sedició. Fals. No ho diu la norma enlloc. Simplement perquè la sedició era una anomalia, una peça de no-dret i el no-dret té successió impossible. El que succeirà en el futur és que els aldarulls violents i sense justificació en l’exercici d’un dret fonamental tindran com a marc repressiu, com ho tenen a tota Europa sota diferents denominacions —nomen iuris es diu—, els desordres públics. Però el projecte de norma no parla del fet que la regulació successora de la sedició siguin els desordres públics ni vigents ni futurs. Mutar la sedició en desordres públics és fer un nou procés, no un mer tràmit de revisió. Aquesta mutació té difícil cabuda en la Constitució. Dit d’una altra manera: la sedició ha estat derogada, no reformada. No contemplo —però, un cop més no descarto— que el TS es tragués de la màniga un delicte de desordres públics, tot seguint l’estela retòrica, jurídicament buida, que li va facilitar el president Sánchez.

Què farà el Suprem? La resposta continua igual de poc clara. En puritat, si fos un autèntic tribunal de Justícia, tocaria revisar les penes del procés —i les conseqüents i encara pendents euroordres— i suprimir la menció a la sedició, sense cap mena de substitució per altres delictes. En el que toca a la sentència del 2019, aquesta nova realitat normativa comporta problemes, perquè en establir-se per a alguns condemnats la penalitat com a resultat del concurs medial —és a dir, que la malversació fos el delicte mitjà per arribar a la sedició— no sabem quina pena els podria correspondre. Aquesta resolució, per manca de correcció tècnica o presència de dificultats esfereïx el pensament jurídic més conservador. Potser obligaria el TS, però fora de temps i de lloc, a efectuar una correcta ponderació de la pena imposada, ja que els criteris emprats no els coneixem. En efecte, no s’ha complert la individualització que imposa la llei penal (art. 77. 3 CP) que, al cap i a la fi, tal com imposa, l’art. 66. 1. 6a. CP,  no és altra cosa que tenir en compte les circumstàncies personals dels autors i la major o menor gravetat del fet. No oblidem que, a més de ser una decisió que molts considerem injusta, la sentència del procés és un autèntic bunyol jurídic impropi del més alt tribunal d’un Estat.

L’indult, si finalment és confirmat per una altra Sala del TS, la del Contenciós, tindrà ben segur el seu paper, car l’apartat 4 de la Disposició Transitòria Segona de la proposició de llei diu que en “els supòsits d'indult parcial, no es revisaran les sentències quan la pena resultant que es trobi complint el condemnat es trobi compresa en un marc imposable inferior respecte a aquesta Llei". Clar que per a això cal saber com afecta l’indult a les penes imposades. I avui no ho sabem. En tot cas, la inhabilitació absoluta hauria de desaparèixer en la part teòricament corresponent en la pena unitària resultada del concurs medial, la qual cosa podrà acceptar, si ho volguessin els interessats, llur retorn a la política i servei públics actius. Posats a fer un pronòstic cal ser realista. El més plausible és que el TS, amagant-se en els plecs de la llei o els que s’empesqui, no donarà lloc a la revisió de la sentència del procés com caldria després d’una derogació normativa. Amb quasi total seguretat, amb un TC fugint d’estudi, el cas enfilaria novament el camí d’Estrasburg on la rebolcada, per no respectar el sacrosant principi de la retroactivitat de les normes més favorable, no es diria una frivolitat.

Finalment, i per no allargar més aquestes línies, tenim el tema de les euroordres. Ara per ara totes estan paralitzades per voluntat de l’instructor del Suprem i no pesa, com va quedar palès en la momentània detecció a Sàsser de l’any passat, cap ordre de detenció contra Puigdemont, Comín i Ponsatí. Ho va posar per escrit el mateix Llarena en la seva interlocutòria de 9-3-2021 —la que planteja les qüestions prejudicials al TJUE—, i a la resolució del 30 de juliol de 2021 ho recordava el mateix TJUE, tot citant l’advocacia de l’Estat.

Però, abans de la pèrdua de les ordres de detenció —malgrat els tripijocs que li van durar hores davant els tribunals de Sardenya—, Llarena ja es va negar a rebre el president Puigdemont només per malversació i amb el límit de pena de 5 anys de presó —la del dret alemany— i no la barbaritat hispana de pena de vuit a dotze anys de privació de llibertat. Això és quelcom que ha de comptar i veurem de seguida com. Tanmateix, cal recordar que les euroordres, per seguir el procediment quasi automàtic de poquíssims dies de tramitació, contemplen una llista, que la llei espanyola reprodueix, de 32 delictes (art. 20 Llei 23/2014). Entre ells no hi figura ni la sedició, que esperem desaparegui de seguida, ni els desordres públics vells o nous.

Però —i això és essencial— les euroordres incorporen extrems liberals en la clàssica de l’extradició: no hi ha extradició per delictes polítics. Ara en llenguatge més modern i de conformitat al Tractat fundacional de la UE, l’euroordre no pot ser utilitzada per perseguir algú per la seva nacionalitat o les seves idees polítiques, d'acord amb el punt (12) de la Decisió Marc 2022/548/JAI. D’una banda està clar que rebutjar el lliurament del president desposseït pel 155 perquè només era concedit per un delicte i amb pena limitada i rebutjar demanar l’euroordre a Dinamarca, malgrat la petició expressa del fiscal, no fa més que palesar la intencionalitat política del procés al procés. Fer giragonses amb la revisió de la condemna per actualitzar-la a la llum de la nova llei no farà sinó refermar la idea de poc respecte a l’estat de dret en aspectes polítics, quan aquest respecte és la base fundacional de la Unió Europea.

Al cap i a la fi, les euroordres, velles o noves, continuaran sense tenir efecte —aquí goso fer un pronòstic— perquè els tribunals dels nostres veïns europeus s’han mostrat reiteradament més acord amb la llei i el Dret que el TS.