Salvador Illa, encara convalescent de la malaltia, però plenament reincorporat a la brega, assegura que té corda (projecte) per a deu anys més, o sigui dues legislatures a sumar a l’actual, que enguany arribarà a l’equador. Per fer què? Segons confessió presidencial, en una entrevista a El País aquest diumenge, per “estabilitzar” Catalunya, com si ja no haguéssim pres prou dosi d’anestèsia. També té claríssim el president que no serà candidat a la Moncloa —li va faltar afegir “després d’haver-m’ho rumiat molt”— i que l’aspirant a desbancar Pedro Sánchez, això és, el popular Alberto Núñez Feijóo, no ho aconseguirà. Hi haurà, doncs, Sánchez per deu anys més? Els pressupostos i el finançament no sembla que li preocupin gaire: en el primer cas, perquè creu que no hi ha alternativa a aprovar-los i, en el segon, que pot defensar el model pactat amb ERC “des d’Algesires a Girona”. Rodalies? Ara com ara, circulació lenta, però tot arribarà. Habitatges? Se’n faran a dojo: 30.000 fins al 2030. En realitat, ara mateix, Illa no té ni pressupostos. I té el risc que darrere de la vehemència pot semblar que hi ha més pa que formatge. Però, si ho analitzem bé, veurem que és en la debilitat del seu Govern, un govern en minoria que depèn de les jugades d'altres actors, Pedro Sánchez i Oriol Junqueras, on rau precisament la seva fortalesa.
Salvador Illa tindrà pressupostos si a) en les pròximes hores, Sánchez truca a Junqueras i li garanteix la recaptació del 100% de l’IRPF que divendres li va negar en persona en una altra reunió a la Moncloa i b) si Junqueras, que no s'ha aixecat de la taula malgrat congelar la negociació, dona finalment un sí pragmàtic perquè millor uns milions en mà per vendre polítiques d’esquerres, com els Comuns amb el pla contra l’especulació immobiliària, que un nou finançament volant. És possible que no passi ni a) ni b): que Sánchez es mantingui en el “no és no” i que Junqueras es pregunti quin sentit té continuar pagant les fantes. Però, algú creu que Salvador Illa farà com Pere Aragonès si enguany o el que ve —cosa molt probable, atès que serà any electoral— no aconsegueix aprovar els pressupostos? Algú creu que Illa, eventual últim bastió de poder socialista a les Espanyes, llençarà la tovallola? No: ara com ara, els venerables miralls del Palau de la Generalitat no tornen al seu actual titular la imatge del seu antecessor quan hi passa pel davant. El govern Illa no és el govern Aragonès encara que, a vegades, ho pugui semblar. Fins i tot, encara que l’anterior Molt Honorable ja superi l'actual en pressupostos aprovats (el primer, el del conseller de Junts Jaume Giró, quan tocava, 8 mesos després de la investidura). Mentre hi hagi suplements de crèdit que Junqueras pugui exhibir com a medalles olímpiques fluiran els diners perquè la màquina (d’Illa) continuï funcionant. Vet aquí la millora garantia de la dècada prodigiosa que s'apropa. Com diria el bo de Freddie Mercury, show must go on!, i qui dia passa, any empeny.
Junqueras s’ha fet un fart de defensar un pacte de finançament amb el PSOE que anava coix. És el risc de creure's les pròpies expectatives
El problema no el té Illa sino Junqueras. El president i líder del PSC no enganya ningú: és obvi que no dirà que no a rebre el 100% de la recaptació de l’IRPF. Entre altres motius, perquè seria ell qui administraria l'avenç més gran per a l'autogovern de Catalunya des dels pactes del Majestic. Però el líder d’ERC s’ha fet un fart de defensar un pacte amb el PSOE, el del nou finançament, que ara es veu amb claredat meridiana que anava coix. És el risc de creure's les pròpies expectatives. La cessió de la recaptació del 100% de l’IRPF, l’aspecte que veritablement implicaria un gir copernicà en el sistema, no hi és per enlloc, ni, pel que sembla, se l’espera. Tampoc sembla que el consorci per garantir l’execució de les inversions dels pressupostos de l’Estat a Catalunya, tot un sarcasme en ell mateix, sigui prou revulsiu. Per això s’imposava la frenada en les negociacions, després que ERC cedís dilluns amb la retirada de la proposició de llei al Congrés sobre l’IRPF i la seva conversió en una esmena a la negociació global del finançament.
Al front d'Aragó, el finançament autonòmic ha estat munició de gruix calibre anticatalanista i anti-Sánchez i factor clau en la patacada electoral del PSOE: per això, la ministra d’Hisenda i candidata a la Junta d’Andalusia, María Jesús Montero, s'hi resistirà tant com pugui, a la cessió. A la vegada, i vist l’antecedent del motí dels maquinistes ferroviaris contra la Generalitat en el moment més dur de la crisi de Rodalies, el govern Sánchez allunyarà tant com pugui un boicot dels inspectors de la Hisenda estatal al traspàs de la recaptació total de l'IRPF a Catalunya. Qui pesa més en els platets de la balança dels interessos de Sánchez? Montero o Junqueras? En el pitjor dels casos, Salvador Illa, que ha cedit el protagonisme al líder d’ERC en la negociació directa amb Sánchez, sempre podrà dir que ell s’hi ha deixat la pell per Catalunya. Com Aragonès, a qui la sequera va abrasar, però sense pelar-se.