Confrontar salut i economia és un fals dilema. La salut és principal i prioritària. Perquè sense salut tot perd sentit. Però sense una economia vital, sense una economia saludable, sense salut econòmica —que és allò que ens ha permès l’estat del benestar que hem conegut—​ no tindrem un bon sistema de salut.

Una sanitat eficient demana també una economia saludable. I tots els indicadors estan apuntant que la crisi sanitària, que ha donat pas a una crisi humanitària, donarà pas a una crisi econòmica i social sense precedents de conseqüències difícils de quantificar. Totes les previsions dibuixen un escenari entre complicat i dramàtic. Sense anar més lluny, les prediccions de l’FMI fan tremolar.

I això quan encara no ens hem recuperat de la darrera crisi econòmica que (com aquesta crisi sanitària) ningú (o gairebé ningú) va saber predir a temps. El record de com es va afrontar la crisi del 2008 és ben viu perquè les conseqüències han perdurat amb una pèrdua de poder adquisitiu que ha empobrit la classe mitjana d’aquest país. I per classe mitjana no podem entendre aquelles rendes superiors a 90.000 € de base imposable com algú ens pretenia fer creure (quina presa de pèl) per qüestionar l’increment de l’IRPF previst pel Govern. No, 90.000 € no et fan ric, però el salari mitjà d’aquest país està molt, però que molt lluny, d’aquesta quantitat.

Recentralització, la rojigualda, l’espanyolisme castís i el monarca com el “primer soldat” per vèncer la pandèmia. La indecència del paternalisme en contra de la cooperació territorial

Del record ben viu del 2008 sobretot n’hem de treure una conclusió: la crisi que vindrà no la poden tornar a pagar els mateixos. Les receptes neoliberals només ens portaran a consolidar una societat amb més diferències, que accentua els de dalt i els de baix, una massa que creix i creix, mentre que, per contra, uns pocs cada cop acumulen més riquesa.

Tampoc ens podem permetre que aquesta crisi sigui aprofitada, com ja es veu a venir, per pretendre arraconar la demanda democràtica i els grans consensos a Catalunya al voltant de l’amnistia i l’autodeterminació. Per tal com també voldrien que ens oblidéssim dels presos i preses que simbolitzen com ningú la resposta autoritària i brutal de l’Estat a l’anhel de votar per decidir.

I també veurem com la dreta extrema que pateix Espanya, amb la complicitat d’un Estat fosc i corrupte, accentua el setge al govern del PSOE i Podemos. Un setge que també se sap amb complicitats a Catalunya. I alhora veurem com també utilitzen, descaradament, la crisi per passar pàgina i silenciar la corrupció flagrant en què viu instal·lada la principal institució de l’Estat, la monarquia. O com se segueix oblidant que van ser els estalvis dels ciutadans els que van permetre salvar una banca que les havia fet de l’alçada d’un campanar. O una Europa que no ens salvarà i que va beneir i impulsar unes receptes que avui encara fan que les administracions locals hagin de prioritzar els pagaments a la banca (la mateixa que va ser finançada i rescatada gratuïtament pels ciutadans) a la despesa i inversió pública amb el seu superàvit.

Incertesa i preocupació social i econòmica que s’afegeixen a les reivindicacions polítiques —i històriques— dels catalans cansats d’aquest Estat reaccionari que respon davant la crisi amb menys drets i llibertats i amb més militars; amb més defensa i menys hospitals.

Recentralització, la rojigualda, l’espanyolisme castís i el monarca com el “primer soldat” per vèncer la pandèmia. La indecència del paternalisme en contra de la cooperació territorial.

Menys campanyes publicitàries i més mesures econòmiques per ajudar a aquells que sempre acaben pagant els “plats trencats”, les famílies, els autònoms i els petits i mitjans empresaris.