El serial La dinastía de los Franco, amb la preuada exhumació del dictador en mans del PSOE, sembla que arriba al final de la temporada. I dic “final de temporada” perquè està clar que aquí no s’acaba res. Il·lús aquell que pensi que veurà sortir el llop del cau i més després de tenir servides a taula unes eleccions anticipades.

La mòmia franquista fa quaranta-quatre anys que és al sarcòfag del seu propi mausoleu. Més de quatre dècades després, les despulles del genocida més gran de la història del sud d’Europa continuen dipositades amb “honor i glòria” al parc temàtic del feixisme més important d’Europa.

El rei emèrit no només va presidir el funeral del dictador celebrat amb tots els honors corresponents a un cap d’Estat, sinó que es va emocionar en veure’l desaparèixer sota la tapa de marbre. Joan Carles I va jurar lleialtat a “los principios del Movimiento”. El jurament a l’acte de presa de possessió com a monarca resumeix l’engany democràtic perpetuat: “Juro por Dios y sobre los Santos Evangelios, cumplir y hacer cumplir las leyes fundamentales del Reino y guardar lealtad a los principios que informan del Movimiento Nacional”.

Joan Carles I no només va rellevar a Franco, sinó que també va heretar la seva il·legitimitat. Una il·legitimitat que ha passat de pare a fill. De “los principios del Movimiento” al “¡a por ellos!”.

Els juraments del monarca als “àngels i sants” van trobar la complicitat de l’Església espanyola. La gran tapadora, la còmplice, la cooperadora necessària amb pell de corder. La que bloqueja l’exhumació de la bèstia franquista amb el “no passaran!” del prior de la basílica. Del “atado y bien atado” al “con la Iglesia hemos topado”.

El PSOE ha demostrat fe d'aconseguir-ho ―més que voluntat―. José Luis Rodríguez Zapatero ho va intentar amb un informe de viabilitat que, un mes després de la seva aprovació, quedava sepultat en un calaix en perdre els comicis electorals. Pedro Sánchez, només arribar a la Moncloa, va sorprendre anunciant que l’exhumació de Franco agafaria la gent treballant, insinuant que la cosa seria un “pim-pam” i que abans de l’agost del 2018 la cosa seria “oli en un llum”. Vuit mesos després, l’estratègia de bloqueig dels Franco Family amb el litigi contra el Reial Decret amb un contenciós-administratiu al Tribunal Suprem, s’hi suma la infranquejable muralla sacrosanta de l’Església espanyola. L’Església i els nets de Franco actuen com els dos àngels custodis que vigilen l’accés a la basílica de Santa Cruz del Valle de los Caídos, perpetuant i violant l’estada dels més 33.000 republicans al costat del seu botxí.

Pedro Sánchez volia treure la bèstia del Valle de los Caídos i l’acabarà portant a la Moncloa

Qui ho havia de dir que en Siset duraria tant i tant. Ni amb Reials Decrets ni amb aigua calenta. La campanya de màrqueting del PSOE amb aquesta actuació sembla que els pot acabar sortint malament. Susana Díaz també tenia aprovat treure el general franquista Queipo de Llano del cementiri de La Macarena i, ara, el govern dels trifatxitos andalusos, amb l’oxímoron de Vox al capdavant de les polítiques de memòria, ja ha dit que queda paralitzat. Que els patriotes herois nacionals no es toquen.

El dictador ja hauria d’estar fora si realment aquesta és la voluntat de Pedro Sánchez. A Pamplona tenim l’exemple del que és exhumar amb l’autorització judicial pendent. Les exhumacions del general Emilio Mola i del capità general José Sanjurjo van ser recorregudes per la família. El Tribunal Superior de Justícia de Navarra va avalar la idoneïtat de l’exhumació. El franquisme no es debat, es combat i es guanya.

Com explicava en aquesta casa fa unes setmanes, la lluita per la recuperació de la memòria i la dignitat mai ha parat de treballar. Són moltíssimes les persones que mai han perdut l’esperança i que lluitaran fins al final. Ferms i determinats fins a aconseguir-ho. Fins que els 33.847 oblidats perdin l’anonimat. Fins que tornin a casa, d’on mai haguessin hagut de sortir. El compromís per fer justícia i desenterrar la lluita republicana oblidada sota el Valle de los Caídos.

Hi ha una lluita, allunyada de la política, que mai falla. La lluita de la societat compromesa a recuperar la dignitat de tantes i tants. La voluntat de treballar per construir un país més just, més lliure, més digne i on els valors de la humilitat, la fraternitat, la fermesa i el coratge en siguin l’estendard. Un país forjat amb la lluita contra l’oblit i la recuperació de la memòria democràtica. Uns valors segrestats i que han de ser el baluard del procés per fer realitat allò que ens van robar fa 80 anys.

M’agradaria equivocar-me, però Pedro Sánchez volia treure la bèstia del Valle de los Caídos i l’acabarà portant a la Moncloa. La dinastia feixista continua. Els Casado, Rivera i Abascal s’afanyen per veure qui s’apunta el primer punt fent el primer acte de campanya al mateix Valle de los Caídos. Lluny de treure Franco de sota terra, qui pot acabar-hi a nivell polític és el mateix president Sánchez. Temps al temps.

La dignitat que li falta a Pedro Sánchez la tenen els que, avui, pateixen la repressió del franquisme judicial. Escoltar la fermesa i dignitat de l’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Turull i la del Raül Romeva, el conseller que va implantar l’obertura de fosses sistemàtica i l’impuls del “banc d’ADN” a nivell públic, és l’alè que ens encoratja a continuar lluitant. Lluitar per vèncer la bèstia franquista i per tenir d’una vegada per totes, veritat, justícia reparació i garanties de no-repetició.