Després de la posada de llarg al pavelló Nou Congost de Manresa, la Crida Nacional per la República veurà definitivament la llum el proper diumenge 26 de gener, a Barcelona. Per assistir al congrés fundacional n’has de ser soci i pagar 10 euros i és el lloc on s’escollirà l’organisme directiu i on es decidirà l’estratègia política a seguir.

Lluny queden les paraules fresques i encisadores del president Carles Puigdemont, quan afirmava que la Crida naixia amb l’esperit d’aglutinar l’amplitud del moviment independentista per culminar l’ascens al cim de la República. Un projecte que, a priori, havia de quedar lluny de qualsevol estructura amb olor de partit polític.

El passat 8 de gener, la Crida quedava registrada com a nou partit polític. Una nova formació que respon a l’actualització de l’espai neoconvergent i que porta el segell i l’aval dels presidents Carles Puigdemont i Quim Torra i també de Jordi Sànchez, president del grup parlamentari de Junts per Catalunya. L’objectiu de la Crida és poc innovador, resetejar un difuminat centredreta català amb l’objectiu de reordenar-lo i actualitzar-lo amb l’última versió del software sobiranista-independentista-republicà.

Qui es postula per presidir la Crida és Jordi Sànchez, expresident de l’ANC, empresonat injustament pel feixisme d’Estat. La seva figura, segurament, ha estat clau per arrossegar cap a aquest nou partit un gran gruix d’antics membres de l’aparell directiu de l’ANC (el secretariat nacional) i que ara en són socis fundadors. Però sembla que també hi tindrà un paper important la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, qui en podria ser la segona espasa amb el permís del president Puigdemont.

Catalunya es caracteritza per tenir petites i mitjanes explotacions agrícoles, generalment, d’herbacis i guarets. La nashi és una fruita dolça amb origen als països asiàtics i que ja fa anys que es cultiva a Catalunya. Molta gent el descriu com aquella fruita que té relativa aparença de poma però amb gust de pera. La màgia també té una llarga tradició al nostre país, seu de certàmens internacionals i amb grans generacions de mags. Una variant de la màgia és l’il·lusionisme, l’art d’entretenir al públic mitjançant il·lusions (trucs) misterioses i sorprenents, que creen al públic la sensació que s’ha produït quelcom impossible, talment com si l’artista tingués poders màgics o sobrenaturals.

Així que pots arribar a dubtar que una poma tingui gust de poma o pera (la nashi) però, és evident, que una poma mai pot tenir gust de tomàquet, encara que la blanquegis amb màgia i il·lusionisme. Senzillament, no cola.

La Crida neix amb l’esperit d’aglutinar el gruix del moviment independentista, però és evident que l’objectiu és polaritzar-lo. Actua com aquell mag de prestigi que sorprèn amb tota mena de trucs i que deixa bocabadats els assistents. Però hom sap que al darrere d’un bon mag hi ha moltes hores de preparació, de trucs perfectament assajats, mesurats i conjugats amb l’il·lusionisme òptic que s’aprofita de la bondat i la innocència.

Arriba un dia en què la criatura es fa gran i vol tornar a anar al teatre, amb l’esperança de tornar a gaudir d’aquell mag que de petit, tantes i tantes vegades l’havia meravellat. I és en aquell moment de realisme, d’obvietat i de maduresa en el que comprens que el mag s’ha fet vell, fluixeja i se li acaben descobrint tots els jocs de mans a simple vista.

Haurien d’observar que la uniformitat provoca la pèrdua de transversalitat, la que tant caracteritza el moviment independentista i que ha estat l’èxit d’arribar fins on som

Sigui com sigui, la nova formació política ha generat un conflicte per l’encaix del PDeCAT (no amb JxCat) en aquest nou espai. Una de les veus més crítiques ha estat Ferran Bel, diputat al Congrés, qui ha afirmat que la Crida lluny quedarà d’aglutinar el moviment independentista, sinó que pot generar la seva fragmentació i que pot arribar a ser paradoxal.

Un dels principals motius d’aquesta refundació és perquè l’espai neoconvergent no ha aconseguit seduir l’electorat que esperava, ans al contrari, n’ha perdut. Així doncs, aquesta actualització del centredreta català respon a la creació d’un discurs més fresc, més mal·leable i que incorporarà conceptes com el republicanisme. Un decorat que li permeti recuperar l’hegemonia amb què durant dècades van governar aquest país.

Reinventar-se per evitar la pèrdua de poder i als antípodes de ser una organització política innovadora i engrescadora, per molta màgia, il·lusionisme i grandiloqüència que s’utilitzi. La vella política que utilitza la brotxa grossa per maquillar i superar els fantasmes del passat.

I, sincerament, màxim respecte a la regeneració d’aquest espai polític. Però hi ha coses que realment em preocupen. Analitzant els estatuts de la Crida t’adones que l’estructura territorial que proposa té una flaire de plagi absolut al format territorial amb què s’organitza l’Assemblea Nacional Catalana, l’entitat transversal i plural clau per a l’emancipació del moviment independentista. Altrament dit, el que podria semblar un intent d'OPA en tota regla a l’ANC. Digueu-me malpensat, però evidentment n’estaré atent.

La Crida apel·la a la unitat i s’atorga l’absolut domini de la transversalitat d’un espai polític que va més enllà dels partits, amb l’objectiu d’abraçar la força d’un moviment i posar-lo a disposició d’un únic partit polític, el seu. Un espai polític que lluny queda d’acollir el gran espectre del sobiranisme lliure, social i democràtic.

Potser haurien d’observar que la uniformitat provoca la pèrdua de transversalitat, la que tant caracteritza el moviment independentista i que ha estat l’èxit d’arribar fins on som.

Per tant, desitjo molta sort i encerts a la Crida, a la vegada que celebro que l’espai liberal de centre i conservador català hagi estat valent per fagocitar les sigles i els lideratges de l’antiga Convergència. Un nou projecte polític molt important per al país i amb l’esperança que la postconvergència aconsegueixi una refundació lluïda, important i necessària per a Catalunya i per assolir la independència en forma de república.