Deia un conseller convergent (perdó, juntaire) que només amb amor no farem la independència. I té raó, no n'hi ha prou amb seduir. Encara que és imprescindible. Però afegeixo que el que és segur és que només amb odi no fotrem res o un pa com unes hòsties. I si a més aquest odi és caïnita, anirem pel pedregar. Reblant el clau, si recorrem sistemàticament a l’abracadabra, acabarem sent una paròdia i, al final, convertirem en un vodevil l’horitzó de la República.

Aquest és un dels problemes de la cort de Waterloo: les fílies i fòbies. Ara, accentuant aquesta animadversió visceral amb un llibre, pensat i escrit des de la rancúnia i el ressentiment personal, des de les entranyes. Des del fetge, que és com va néixer el pacte de la Diputació de la Barcelona. Se li va parar el rellotge l’octubre del 2017. No mira endavant, només enrere.

Waterloo busca el cos a cos i aquesta és l’única confrontació que seriosament plantegen. Perquè Waterloo ha interioritzat que només pot gratar vots republicans i cupaires a garrotades. Com diuen tots els estudis d’opinió, Junts no suma nous independentistes. Només n’excita uns i n’espanta d’altres. No pesquen en terra de frontera. Només malden per disputar els vots convençuts amb una consigna simple: som els bons, tota la resta sou uns covards i uns venuts, que és en resum el que destil·len.

No ens poden seguir entabanant amb una negativa constant a fer un diagnòstic seriós de la situació mentre fan voleiar banderes per entretenir la parròquia i dissimular la incapacitat per explicar com ho farem

I si aquesta actitud enterboleix qualsevol entesa, dinamita ponts i enterra confiances, els jocs de mans ens fan perdre tota credibilitat. Aquest és el segon peatge de la cort de Waterloo, la insolvència, amanida pels bufons. Waterloo evidencia que no té cap altre pla que no sigui anar traient conills del barret. No tenen ni idea de com materialitzar res i sortir de l’atzucac. Mentre, això sí, esmercen energies a subjugar autoritàriament els seus díscols a peus de la cort i les malgasten compulsivament colpejant els republicans (de vegades també als cupaires) en una campanya constant de retrets i acusacions de traïdoria.

A la cort de Waterloo, els cortesans hi fan cua mentre els bufons riuen les gràcies al rei. És tan lamentable que provoca vergonya aliena. Aquesta praxi només ens porta al desastre i a segar la fraternitat. No ens poden seguir entabanant amb una negativa constant a fer un diagnòstic seriós de la situació mentre fan voleiar banderes per entretenir la parròquia i dissimular la incapacitat per explicar com ho farem.

Viuen en la fe dels conversos, tot són presses de nouvinguts que assenten el seu credo negant el dels altres. De tant en tant, no està de més recordar que n’hi ha que fa anys i panys que breguen, que alguns ja picaven pedra quan aquests conversos que ara alliçonen, a tort i a dret, vivien còmodament instal·lats en l’autonomisme de l’omertà, el que han ressuscitat amb força a la Diputació de Barcelona.

Si són incapaços de seduir el conjunt de la societat catalana i només són capaços de sembrar la discòrdia a les pròpies files, ens hauríem de preguntar què se’n pot esperar.