Dijous 11 d’abril del 2019, 06.00 hores, estació de Barcelona-Sants. Hi he arribat justet. L’AVE direcció Madrid-Puerta de Atocha surt en deu minuts. Per la porta d’accés a l’estació hi veig entrar el Sergi Sol. Ens saludem, fa cara de cansat. No m’estranya, els últims mesos la seva vida s’ha convertit en un tour diari: jornades de treball maratonianes combinades amb presentacions arreu del país del seu llibre sobre l’Oriol Junqueras Fins que siguem lliures. Em comenta que ahir va fer la presentació a Bellvei (Baix Penedès), la número 86 arreu dels Països Catalans. Però a la seva cara no només hi veig cansament, també hi veig reflectit el que significa per ell veure com l’Oriol Junqueras celebra el seu 50è aniversari des de la privació de llibertat, a la presó, lluny de la família, dels amics i del seu estimat Sant Vicenç dels Horts. Però, a la vegada, la cara del Sergi projecta fermesa, constància i perseverança, perquè per molt lluny que el portin o llarg que sigui el segrest, mai deixarà de lluitar per aconseguir la seva llibertat i la del país.

Falten cinc minuts per a l’hora de sortida. Baixo a l’andana número 2. El tren ja espera, però a la memòria em ve un record. És la imatge que obria el Sense Ficció d’aquesta setmana “Un procés dins el Procés”. La imatge del passat 11 de febrer, quan els familiars partien cap al Tribunal Suprem per primera vegada, per ser testimonis de l’inici del judici del procés. La viva imatge de la crueltat del que significa per als familiars conviure amb aquesta realitat, que d’un dia per l’altre privin de llibertat la parella i hagis de normalitzar conviure amb aquesta buidor. Quan “la realitat supera la ficció”.

Durant el viatge calculo el temps de trajecte entre la Puerta de Atocha i el Tribunal Suprem. Cal arribar amb antelació per poder tenir garantit l’accés. El tren arriba puntual i ara toca córrer. A la parada de taxis es dibuixa una cua infinita. Decideixo començar a caminar, tot i que a peu hi ha uns trenta minuts a bon ritme. El dia no acaba d’acompanyar, núvols i una temperatura de quatre graus. A mig camí em trobo de cara la font de la Cibeles, que tot just fa unes setmanes projectava la bella imatge d’una avinguda repleta que clamava al crit de “Llibertat”. Arribo al Tribunal Suprem. Resta blindat per centenars de tanques custodiades per furgonetes de la ja famosa “UIP”, els agents d’ordre públic del Cos Nacional de Policia.

Un agent del CNP ―s’ha de dir que amb to amable― m’indica l’accés lateral de l’alt tribunal. Tres persones ja fan cua per entrar. Penso, doncs, que avui no hi haurà gaire públic. M’equivoco, el gruix és a l’interior. Ens informen que som els últims i que no tenim garantit l’accés. Però, uns vint minuts després, ens confirmen que sí.

Després d’un primer control de seguretat, en un segon em retiren el telèfon mòbil i els ginys electrònics. Està prohibit portar-los a l’interior de la sala. En un tercer control, individualitzat, un agent del CNP de paisà ―el que “mou tot el cotarro” a l’alt tribunal― m’inspecciona de nou i em torna a recordar les normes, tot lliurant-me una targeta identificadora. M’acompanya a la zona d’espera. Hi ha dues fileres, una per als familiars i l’altra per al públic. A la de familiars hi veig la Neus Bramona, parella de l’Oriol Junqueras, així com altres familiars dels presos polítics que no aconsegueixo identificar.

Després d’una llarga estona, un agent uniformat ens autoritza l’accés a la planta superior i, deu minuts després, ens dona accés a una segona planta on, de nou, ens fan formar en dues fileres. Durant l’espera, aprofito per parar l’orella i escoltar les converses dels presents. Dues em sorprenen. Una és la que mantenen els que identifico com a lletrats, alguns parlen en italià i altres en argentí, i en destaco un “això a Estrasburg es llegirà diferent”. I una altra, on un grup de joves engominats amb pinta de nous militants de Vox utilitzen un castellà quasi eclesiàstic per criticar l’actuació dels Mossos i venerar la de la benemèrita pàtria espanyola.

Finalment, quinze minuts després, dos agents ens donen l’autorització definitiva per accedir a la sala de vistes, no abans, sense passar el filtre d’una desena d’agents més ―la majoria sense uniformar― que ens revisen de dalt a baix amb cara de mala llet i amb la sensació que els hi devem un favor o que ens han perdonat la vida.

Ja som dintre! Després de passar aquesta gimcana ―que no dic que no sigui necessària―, els funcionaris ens acompanyen a la zona del públic, a la part final de la sala. Em preocupo, no veig en Paco. Mentre busco un lloc per seure, identifico els clatells del Carles Mundó i de la Meritxell Borràs asseguts a l'última fila de la banqueta. M’assec i observo la magnitud de la sala. Ben bé és més o menys com el que es veu per televisió, però amb alguns matisos. La sala és rectangular, d’uns quatre-cents metres quadrats, amb parets arrebossades de marbre gruixut ―del bo― combinat amb tapisseria de vellut de vermell pujat. La taula dels set magistrats és curta en comparació amb la de les defenses, fiscalia, advocacia i acusació popular. Al sostre dos grans llums de sostre custodien un gran fresc que hi ha a la part central i dos vitralls circulars. I el que més em molesta és la imatge dels representants de Vox, que ben bé semblen deixebles de Primo de Rivera, mentre em pregunto què carai hi fan aquí.

Ara ja més tranquil, començo a identificar els líders independentistes. Des de la meva posició centrada, només veig la Carme Forcadell i la Dolors Bassa conversant i assegudes juntes darrere les seves defenses. Estiro una mica el coll i aconsegueixo veure els caps del Raül Romeva i l’Oriol Junqueras, al fons, també al darrere de les defenses, com també veig el Jordi Sànchez i el Josep Rull. I, finalment, identifico el Jordi Cuxart, el Jordi Turull i el Joaquim Forn asseguts a la zona central de la banqueta dels acusats ―el Santi Vila també hi és―.

I de cop i volta, es trenca el silenci: “Buenos días”. La contundent i característica veu de Manuel Marchena que dona inici a la sessió. De la sessió, poc a destacar. Desfilada d’ínclits agents del Cos Nacional de Policia amb llenguatge adoctrinat per la fiscalia i que relaten històries de ciència-ficció amb llenguatge amb un denominador comú: “muros humanos, escupitajos, patadas, barridos, clima hostil...”, i insisteixen en l’actitud passiva dels Mossos. Contradiccions diverses en les seves declaracions, quan afirmen que hi va haver llançaments d’objectes, però després no recorden què ni com. O evasives a les preguntes de les defenses pel que fa a les imatges de les gravacions de les unitats actuants, desaparegudes per art de màgia.

I, sorpresa, a les 12.30 hores Marchena suspèn la sessió fins a les 16 hores, ja que dos membres de l’alt tribunal tenen una reunió. “¡Desalojen la sala!”. I sense més dilació ni temps de creuar cap mirada amb els processats, un reguitzell d’agents ens acompanyen a sortir amb celeritat, sense contemplacions ni verbalitzacions argumentals que permetin allargar l’esperada estada.

Aquesta és la crònica que resumeix el que ahir vaig viure al Tribunal Suprem. Líders independentistes víctimes de l’escarni polític-jurídic-policial d’una trama claveguerosa que alimenta la causa general i que persegueix i criminalitza el poble de Catalunya. L’enèsim intent de silenciar la veu d’una nació.

Aquesta és la dura realitat que ens toca viure, però, tot i això, els he de dir que torno enfortit, enfortit de veure la dignitat dels líders independentistes, privats de llibertat, sí, però amb una fermesa eixordadora i amb la voluntat granítica de no fer ni un pas enrere per aconseguir l’anhel de llibertat pel que tantes i tants han lluitat.

Moltes felicitats, Oriol Junqueras!