Sempre que passo una setmana a l’estranger, aprofito l’aterratge a Barcelona per sentir-me’n un visitant més. Imaginar-me que no hi he viscut tots aquests mesos i comprovar si els meus hàbits adquirits, les meves manies i opinions, els meus judicis sobre la ciutat i la seva gestió, es poden transformar en prejudicis o com a mínim en una primera impressió. En això hi busco, suposo, una certa objectivitat: ja no són els ulls del veí de tota la vida, resident al barri de la Sagrada Família, motorista de fa tres dècades que se sap els ritmes de cada semàfor i protagonista d'unes vint escenes (com a mínim) per cada cantonada de la ciutat, sinó els ulls d’un hipotètic primer visitant que té la mirada neta i lliure de contaminacions i crostes locals. A l’aeroport d’Edimburg, d’entrada, les pantalles indicaven un nom que no és el que ara apareix per megafonia a Barcelona: simplement, allà hi deia aeroport El Prat. I li esqueia, francament, molt més.
Des de dalt, la quadrícula de l’Eixample ofereix aquella geometria immensa imposada pels ous morens de Madrid i pels quadriculats collons d’en Cerdà, que si bé pot resultar harmònica per als pobres amants de les repeticions i les sanefes, sorprèn de manera quasi ofensiva als ulls d’un visitant que es creia que anava a una ciutat antiga, creativa i esbojarrada pel sol. Un pegat indissimulable, un artifici evident que l’estranger s’imagina segurament funcional però francament avorrit. Sort de les punxes, sort del temple, sort de les torres de la Vila Olímpica i de les Glòries, sort de la platja i sort del Barri Gòtic rebregat a la part inferior com un cor de xai de carnisseria, natural i irregular, ple de misteri i d’història, innegable ànima de la ciutat. L’única gràcia de l’Eixample vist des de dalt és si hi arribes en un vol nocturn, que és quan la combinació de cotxes que pugen Aribau o que baixen Bailèn conformen un seguit de línies acolorides que involuntàriament recorden la bandera catalana. Per la resta, sort que al turista li han promès que els burgesos es van indignar tant que van haver d’expiar el comunisme colauer d’en Cerdà amb la imaginativa dignitat, classe i sentit estètic dels edificis modernistes.
L’aterratge a Barcelona és dels pocs al món que torna a enlairar-te, i que et situa inequívocament en una gran capital mediterrània
Un cop assumida la desgràcia nominal de l’aeroport, perpetrada després del procés amb tota la intenció, El Prat ofereix una benvinguda funcional, lluminosa i arquitectònicament superior a la de la majoria d’aeroports internacionals. Bofill, marbre, vidre, alçada, aire, cel. L’aterratge a Barcelona és dels pocs al món que torna a enlairar-te, i que et situa inequívocament en una gran capital mediterrània. La sensació seria completa si no fos pel pati interior o zona de descans (o de fumadors) oberta al cel, que apareix lliure de tot arbre amb fulles i de tot rastre d’herba (o de mínim refugi climàtic) per oferir-nos les mostres de cactus, sàlvies del desert i palmeres datileres i ens situa inconfusiblement, i innecessàriament, en un aeroport d’Arizona o de Mèxic. Després, l’espanyolada policial, tan irremeiablement vulgar, i els aparells del pàrquing en els quals el client ha de llegir la vergonyant i subdesenvolupada paraula tique.
L’entrada a la ciutat queda a una distància raonable, en contrast amb com de poc raonable és la distància entre les dues terminals i la manca d’arribada del tren a una d’elles (i l’existència d’un metro decidit a trobar una parada cada minut i mig). La Gran Via no és cap entrada lletja, és més que digna i la salven les pretensioses torres de la Fira i la disposició militar dels plàtans d’ombra, a banda d’una font de la plaça Espanya que com a mínim intenta donar una imatge de capital europea. A aquestes alçades l’estranger ja ha percebut que és una ciutat gran, de poca broma i de no mocar-se amb mitja màniga, una veritable metròpoli que no sembla (com semblava des de dalt) deixar-se enclaustrar entre dos rius, un mar i una serralada. Vol ser guapa, li interessa molt mostrar bon color i funcionalitat, i sobretot capacitat d’acollida (sigui més o menys il·limitada). Després, afortunadament, descobrim que les fonts ja funcionen al passeig de Gràcia i que la patxoca general és indiscutible: en les avingudes grans i en les finques o els xamfrans ben treballats, l’Eixample pot mostrar alguna esplendor que no sigui la de la uniformitat malaltissa.
Com que el Gòtic no ve de passada, no podem encara tocar la història de la ciutat que s’amaga sobre la monotonia de les illes. Ara bé: si el visitant té curiositat, es fixarà una mica en els noms dels carrers i allí intuirà que tanta riquesa històrica no podia quedar sepultada sota les icàriques pretensions de Cerdà d’anomenar-los carrer 10 o avinguda F. I el que també podrà constatar de seguida el visitant és l’absoluta, radical, sorprenent, seca, rotunda i profundament maleducada mancança de parcs. Quasi estem travessant la ciutat i no hem vist ni un bri d’herba, ni tan sols en allò que volen anomenar “parc” Joan Miró i que no és més que un descomunal pipicà de sorra, dona i ocell. Coses del sud, pensa el nouvingut: tampoc hi ha un gran parc al centre de Roma o de Nàpols. Ja, d’acord, no li direm: però la diferència és que aquí vam tenir una esplanada de centenars d’hectàrees lliures per omplir entre Ciutat Vella i Gràcia i es va decidir que no hi deixaríem respirar ni un miserable parc central. L’atractiu innat de la ciutat, la seva bellesa arquitectònica, i la seva modernitat vocacional intenta compensar-ho, i ho fa de manera sorprenent, però el defecte no deixa de ser quasi insalvable. No, les superilles en aquest cas no em valen. Em valdria una plaça Catalunya transformada en gran parc.
Finalment, el visitant arriba a la zona de la Sagrada Família, que també podria ser un gran parc, i que en efecte està massificada de turistes (com ell). Però sap, i espera, que cada veí ja sabés el preu de viure al costat d’un monument Patrimoni de la Humanitat i d’una llegendària originalitat. S’atura, camina per fer les seves fotos i observa el seu voltant: sí, Barcelona és un arròs mar i muntanya amb els pensaments de sal i els despropòsits gustatius que ofereix una vasta història, però la fórmula acaba fent bon efecte. Com que hem estat remenant sensibilitats (i genis de diversa categoria) durant segles i segles, i no hem reposat ni un sol moment, la barreja finalment ha sortit bona i el client queda content.