Els dinou diputats que l’enquesta de La Vanguardia atribueix a Sílvia Orriols en les properes eleccions m’han recordat un episodi que l’Enric Juliana va treure a col·lació fa uns dies en una de les seves Newletters. El 1945 els Estats Units i els seus aliats es van plantejar de convertir Alemanya en un gran camp de patates seguint el programa d’un funcionari jueu anomenat Henry Morgenthau Jr., que no s’ha de confondre amb el bo de Hans Morgenthau, el pare del realisme polític. A última hora, els americans es van adonar que no els sortia a compte enfonsar encara més els alemanys i van fer d’Alemanya el pilar econòmic d’Europa, a través del Pla Marshall.
Juliana explicava aquesta història per posar en context els plans de rearmament que ha anunciat el govern de Merz i acabava l’article preguntant-se: “Com es pot rearmar un país sense modificar el seu esperit?”. Em sembla que la pregunta sona menys retòrica —i ja no tan irònica— després del rebombori que ha desfermat la pujada d’Aliança Catalana en l’enquesta del diari. Catalunya no es rearma, ni aspira de moment a tenir un lloc en l’exèrcit espanyol. Però s'intueix que alguna cosa molt profunda es comença a remoure en les entranyes de la gent. La història avança i les nacions no poden viure sempre escarmentades ni fer eternament el mort.
Podria ser que el grup Godó hagi inflat els números d’Aliança Catalana per espantar Junts i per empènyer Puigdemont a facilitar les coses al govern de Pedro Sánchez. Però el rebombori que genera la sola idea que Orriols surti de la marginalitat política, és el millor indicador que, avui, el rearmament d’Alemanya fa menys por que la llibertat de Catalunya. Els alemanys tindran l’ocasió de superar els traumes del passat abans que nosaltres perquè les seves derrotes, tot i que severes, són molt més recents. A Catalunya la desfeta ve de molt enrere. Toca la cadena de rivalitats internes i d’equilibris geopolítics que van portar a la formació de l’Estat espanyol.
La democràcia està en crisi i no sabem si aguantarà, però l’esperit dels catalans està canviant, i tornarà a transformar el conjunt d’Espanya
L’esperit de les nacions s’està transformant a tot Europa perquè va ser tot Europa que va perdre la Segona Guerra Mundial. Però és a Espanya on es veuran millor els límits de la unitat del continent, i les possibilitats que ofereix la seva història. L’emergència d’Orriols no només posa en relleu els límits de la pacificació judicial i mediàtica de Catalunya. Ben aviat també posarà de manifest que Castella ja no té força per imposar, com havia estat habitual en temps difícils, un ordre vertical militarment. La democràcia està en crisi i no sabem si aguantarà, però l’esperit dels catalans està canviant, i tornarà a transformar el conjunt d’Espanya, com ha fet sempre.
Ens fa por admetre, i per això tothom està tan nerviós, que Orriols és només la punta de l'iceberg d’un procés de retorn inexorable de la nostra història. La societat de consum, que va permetre superar el franquisme sense passar comptes, ni pensar, s'està desfent davant dels nostres ulls. L’hedonisme i l’especulació immobiliària ja no posen pau enlloc, ni lliguen a la gent. Els partits del 155 estaven convençuts que una onada nova d’immigrants serviria per tornar a cosir els catalans a Espanya per la força, com en temps de la darrera dictadura. Igual que els líders del procés, l’Estat volia que la globalització li fes la feina, i poc a poc va ensopegant amb la dura realitat.
L’ordre liberal americà ha gastat el darrer cartutx obrint la porta a la mà d’obra barata i la reacció està a la vista a tot arreu. La pregunta no és si la influència d’Orriols creixerà. La pregunta és si els catalans serem capaços d’omplir de contingut polític l’espai electoral que conquereixi, i de crear unes elits noves, més arrelades i espartanes. No cal ser gaire llest per veure que, si la caiguda del mur del Berlín va obrir el camí a l’independentisme, el rearmament d’Alemanya endurirà l’esperit dels catalans i el seu sentit d’autodefensa. Els alemanys i els catalans tenim virtuts i defectes molt semblants, i una certa història paral·lela, encara que ells fessin el nazisme i nosaltres l'anarquisme.
Els americans ja no es poden permetre una Alemanya desarmada, ni poden evitar el seu rearmament en les circumstàncies actuals. A Espanya, els castellans també aniran veient que necessiten una Catalunya viva per poder ser alguna cosa al món. Tant se val que el castellà sigui un idioma molt parlat, si la Península és un forat tercermundista governat des del Marroc i Sud-amèrica. Les plusvàlues de la Guerra Civil s’acaben, i els seus efectes psicològics sobre els catalans també. Per primer cop a la història hi ha alguna possibilitat que el gruix dels castellans s’avinguin a raons perquè tenen tant a perdre com nosaltres. Però necessitem enfortir-nos una mica.
El que fa por d’Orriols, i genera tantes guerres d’etiquetes, són les poques eines que tenim per combatre els vells fantasmes de la història, però són precisament aquests fantasmes els que hem de superar per no quedar paralitzats en la intempèrie. Fins i tot encara que Madrid suspengués la democràcia, el futur de Catalunya ja només depèn de la capacitat dels catalans de pensar-se a si mateixos lliurement, d’una manera genuïna, que connecti amb les fondàries del passat. Els catalans i els castellans haurem de donar forma a un món nou al sud d’Europa. I, com passarà cada cop més a tot el continent, no ens sobrarà temps per fer-nos la traveta i entretenir-nos amb rivalitats infructuoses de veïns davant dels problemes que ens vindran de fora.