No conec cap català que no s’hagi preguntat mai quin català ha de parlar. Perquè, per a qui no ho sàpiga, de catalans, n’hi ha molts. I ara us ho demostraré. Començarem per un dels catalans més desagradables de sentir: el catanyol, que vindria a ser un aiguabarreig de castellà i català (en realitat seria un castellà de tota la vida amb alguna parauleta catalana per quedar bé i entendrir l’oïdor català). Tot seguit, tindríem el català acadèmic, que poca gent s’atreveix a fer servir perquè, amb una sola errada que cometis, corres el risc de ser linxat a la plaça major del poble o de la ciutat on visquis. Un dels meus preferits: el català de carrer, que admet, sense que hagis de pagar res a canvi, un tenir de, un sisplau o un è mol bo això que menjut. Dins el món dels oficis que no serveixen per a res, tindríem el català de la política, que mai és igual, sempre fluctua segons la mena de votants que volen que vagin a les urnes. Per als que els agrada la música de qualitat, tenim el català del reggaeton, que només fa servir dues paraules: cardar i cul. Per als empresaris, en canvi, tenim el català administratiu; si us interessa, el venen per fascicles a qualsevol quiosc. Per als nostàlgics, tenim el català anterior a l’última reforma ortogràfica de l’IEC, que conserva tots els accents diacrítics. Per als estudiants, també tenim un català: el català del pati d’escola, que vindria a ser castellà. A la zona de Barcelona, fa relativament poc, els joves nascuts després de l’any 2000 han començat a fer servir un català que només té una vocal: la a (si m’estan llegint, segur que pensen que aixà ca dic na as varitat). Hi ha un gran nombre de testimonis que afirmen que, a la zona de TV3, també hi ha sorgit un nou català que no té res a veure amb el que es parlava quan es va inaugurar; segons diuen les fonts, es caracteritza per ser un garbuix de catanyol i de reggaeton. Podria continuar amb centenars de catalans més, però, digueu-me perepunyetes, vull fer altres coses abans de jubilar-me.
No hi ha un català millor o pitjor que l’altre; hi ha un català per a cada context.
La pregunta continua oberta: quin català hem de parlar? Com dirien els gallecs, depèn, depèn del context en el qual us trobeu. Això sí, hi ha uns quants catalans, dels que he citat més amunt, que no cal que els parleu mai, a menys que viatgeu a l’estranger. Centrem-nos en els contextos, doncs. Si esteu fent un pícnic amb un grup d’amics al camp, us podeu permetre un sisplau o un tinc d’anar a pixar; ningú us denunciarà a les autoritats lingüístiques. Si, en canvi, sou el presentador d’un programa cultural de TV3, feu servir un català postreforma ortogràfica de l’IEC; quedareu com uns senyors i us estalviareu un linxament a les xarxes socials. Com podeu veure, aquests dos exemples són casos molt extrems i, per tant, és molt senzill saber quin català heu de fer servir; però, què passaria si sortíssiu de festa i volguéssiu lligar o flirtar amb algú? El primer pas que hauríeu de fer és conèixer la procedència de l’individu amb el qual voleu intimar. Si ve d’Anglaterra, haureu de parlar-li en anglès; si ve d’Escòcia, en gaèlic, però, si ve de Lleida, li haureu de parlar en català occidental (dels catalans més bonics que he sentit mai). Això, d’una banda. De l’altra, haureu de saber quin nivell cultural té. Si el primer que us diu és: estàs més bo/bona que el pa, millor que gireu cua; no acabarà bé. Si, en canvi, us comença a recitar Els fruits saborosos d’en Carner, opteu per respondre-li amb un català delicat i harmònic.
Un altre element molt important que heu de conèixer és l’edat que té; més que res per temes legals i per adaptar la temàtica de la xerrada. Si no passa dels vint-i-cinc anys, parleu-li de viatges, d’influencers, de cosmètica... amb un català inclusiu i amb anglicismes (exemples: ellis ballen molt bé o quine marca d’eyeliner portis?), i, al cap d’un parell de dies, feu-li un ghosting. Si, en canvi, té més de quaranta anys, centreu-vos a parlar-li dels xandalls de tàctel o de com era la vida quan no hi havia mòbils amb un català de Pompeu Fabra i el tindreu al sac. De cinquanta anys per amunt, amb un català de carrer, fareu molta patxoca.
Com veieu, no hi ha un català millor o pitjor que l’altre; hi ha un català per a cada context. El que sí que és imprescindible és que parleu en català i no en castellà; per què, si no, quin sentit té dir-ne català? Tenim la gran sort de tenir una llengua molt rica, que admet diferents registres i dialectes. Aprofitem-ho. No totes les llengües tenen aquesta gran sort. Com més la parlem, més rica i resilient esdevindrà. Tot depèn de nosaltres, els parlants.