En tres anys, hem passat de donar el primer mòbil als infants de 12 anys de manera generalitzada a prohibir-ne l’ús a les escoles i limitar-lo als instituts. Les mesures antimòbil als centres educatius responen a un moviment de moltes famílies, la majoria amb fills preadolescents, determinades a alliberar l’adolescència de mòbils. Es reclama prohibir-ne l’accés fins als 16 o 18 anys, mentre convivim amb adolescents i joves que durant anys, en una etapa madurativament molt rellevant, han tingut i utilitzat el mòbil com els adults. Per què? Perquè els adults ens vam equivocar. 

Després d’anys de considerar els 12 anys com un moment d’entrada al món dels grans, vam trobar lògic afegir el primer mòbil al ritual social que implica passar de la primària a l’ESO. Vam trobar lògic que si els nostres fills comencen una etapa de maduresa i autonomia que els permet i els obliga a assumir responsabilitats com anar i tornar sols de l’institut o tenir bons resultats acadèmics sense supervisió, de manera similar als adults, això va acompanyat d’una eina que els connecta al món de manera similar a com ens connectem els adults avui en dia: a través del mòbil i de les xarxes socials. I els vam donar l’eina: el seu primer telèfon connectat. 

Un mòbil connectat és l’eina equivocada durant l’adolescència; la supervisió parental és una quimera

Ara està claríssim que ens hem equivocat. Els 12 anys és una edat inadequada per tenir el primer mòbil. Un mòbil connectat és l’eina equivocada durant l’adolescència. La supervisió parental és una quimera. Perquè tenim, i això ho tenim ja, cinc o sis fornades de joves pel cap baix que han patit les conseqüències del que nosaltres no hem sabut ni sabem gestionar com a adults. Una realitat desastrosament influïda per la imatge projectada a les xarxes, unes addiccions esfereïdores i d’altres de més subtils però igualment nocives, i una banalització desmesurada de problemes que des de l’òptica adulta pensàvem que havíem erradicat, com el masclisme salvatge o el racisme exacerbat. 

La nostra solució posa el focus en els adolescents, inconscients i eixelebrats als nostres ulls. Posem-los normes i canviem-les d’un curs a l’altre, perquè nosaltres sabem què necessiten. Abans era un mòbil, però ara no. I si anem a l’origen del problema? 

Qui va donar el mòbil a l’adolescent és qui té la responsabilitat d’acompanyar-lo. Les famílies hem de planificar millor la iniciació al món connectat i acordar les normes d’ús del telèfon en el moment en què arribi. Però la qüestió fonamental, a casa i a l’escola, és l’exemple. Infants i adolescents aprenen fonamentalment per imitació. Si volem que siguin capaços d’esperar al restaurant sense jugar amb el mòbil, també l'hem de guardar nosaltres, sense excuses. Si volem que no depenguin de la imatge que es projecta d’ells a les xarxes socials, potser hem de començar-nos a plantejar no fer-ne ús als centres educatius. No cal que l’escola pengi fotos dels nostres fills enlloc. La fotografia és una gran eina de relació amb les famílies, però serà molt més profitós i saludable que no estigui distorsionada per totes les capes d’interessos que fan funcionar les xarxes socials.