Sovintegem les nostres intervencions en el negoci d’opinar dient que la política és això o això altre o allò de més allà. Cert. La política són moltes coses. La bona. L’altra, la grollera, la primària, la sectària no és res; a tot estirar és força més o menys edulcorada.

Convindrà el lector que la política és, també, confiança. És a dir, la capacitat que desplega un polític -millor encara, un sistema- de generar adhesió perquè és raonable el que es diu oficialment i es veu conseqüentment que es durà a terme. Encara no sabem que passarà, però qui parla o la institució de la qual surt l’afirmació, la promesa o l’enunciat genera confiança. Ho genera perquè és creïble.

Què passa quan el polític, o el sistema que representa, no genera confiança, ja sigui per mala fe, per pur engany, per ocultació, per incompetència, per ignorància...? Tant se val si és el polític o la institució, el sistema que no genera confiança esdevé ineficaç, la qual cosa té com a conseqüència algun fet lamentable, perquè la confiança no ha estat guanyada sinó perduda.

Com si fos la ruleta de la fortuna agafem a l’atzar una setmana. Per exemple, la que demà acaba. Agafem un país, també a l’atzar. Surt la boleta d’Espanya. I ves per on, qui la representa és el seu govern actual. Un dia, amb un només n’hi haurà prou, també ens el donarà el bombo de la desgràcia. Dimecres, ves per on.

Hem discutit molt -hem perdut molt de temps- sobre la primacia de la raó de les decisions en la pandèmia. Prima l’economia? Prima la política? O la base de qualsevol presa de decisions ha de ser la ciència? Sembla que la resposta correcta és l'última. Ja hem vist què ha passat on ha primat l’economia (Regne Unit), la política (EUA o Brasil). La ciència n'és la sortida, tot sent conscients que del que ara per ara sabem de virus és ben poquet, ja que és, pels investigadors i clínics, un nou arribat. Penseu que per la sida, vella coneguda, encara no hi ha vacuna i ja fa més de 35 anys que hi convivim i ha provocat més 25 milions de morts.

Moltes de les errades, especialment a l’inici de l’amarga sorpresa de la pandèmia van ser degudes al desconeixement: les formes de transmissió del virus, de contagi, l’emergència de vèncer la corba, de la falta de resposta mèdica adient per falta de mitjans humans i materials... Vaja, que qui ens havia de guiar, de donar fonament raonat a la resposta institucional, estava prou perdut. Absolutament normal i gens censurable.

Ara bé, quina confiança pot merèixer qui ens diu aquesta setmana que, quan no es van recomanar l’ús de mascaretes per ser innecessàries, ens van enganyar, com el propi portaveu epidemiològic monclovita ha reconegut. En efecte, ha manifestat que no es van recomanar perquè no n’hi havia. Aquesta actitud, la de negar l’eficàcia d’un mitjà, gens tecnològicament punter d’altra banda, podia ser filla de la seva inexistència o escassetat? Això no genera confiança, gens ni mica.

Una altra boleta. El mateix dimecres. El president Sánchez gaudeix dels suports que gaudeix. Per partidisme, per tàctica, per estratègia, per intentar tombar-ho, pel que sigui, els seus suports parlamentaris per aprovar les renovacions de l’estat d’alarma minven.

Tanmateix en els darrers quinze dies la majoria presidencial ha passat a la fase de geometria variable. Ja no hi són ni ERC ni Compromís. Ha afegit, però, Ciutadans. I Bildu l’ha enfortit amb un pacte sobre la reforma laboral, subscrivint la decisió programàtica de la investidura de derogar la contrareforma de Rajoy de 2012, punt 1.3.

Com ha aconseguit la Moncloa (no els partits que ara l’ocupen, sinó el govern com a tal) aquest capgirament d’aliances? Ho ha aconseguint pactant. Fins aquí res. La política és pacte. És un mètode validíssim en democràcia, potser el millor de tots. Amb una condició, això sí, que es faci amb transparència.

Doncs bé, la cinquena pròrroga parlamentària de l’estat d’alarma ha estat tot menys transparent i, per tant, siguin quins siguin els subscriptors del pacte de pròrroga, és democràticament espúria.

En efecte, consta que mentre el govern de Madrid intentava tacar el pacte amb Ciutadans, reeditant l’acord de la quarta renovació, estava negociant a esquenes de tothom, però fonamentalment dels que eren les seves contraparts, és a dir, el partit que perd membres a dojo i Bildu. És més, es va demanar a la formació abertzale que no digués res fins que es guanyés la votació. Per acabar-ho d’adobar, ni tan sols la vicepresidenta econòmica sabia res del pacte, ni la ministra de Treball, ni els sindicats ni les patronals. I, per si faltés algun element vodevilesc més, a les deu de la nit de dimecres surt un comunicat del PSOE fent una nota aclaridora sobre l’abast de l’expressió reforma íntegra, com diu el pacte, que no, que no és íntegra. I a partir d’aquí pluja de retrets en el si del govern més progressista de la història.

És cert que la política fa estranys companys de llit, però cou als ulls que els arrimadistes recolzin ara Sánchez de qui han dit barbaritats que només la immunitat parlamentària deixa impunes. I més cou encara que PSOE-UP pactin la reforma laboral amb Bildu a canvi de concessions especialment de finançament foral i d'esquenes del PNV. Per aquest motiu va afirmar ahir el seu president, Ortuzar, que la confiança amb el govern de Madrid està amb la llum de reserva encesa.

Si, com sembla aquests pactes són, a més, per, com a mínim, posar nerviosos als que fins ara semblaven socis, i més acostant-se el període electoral a Euskadi i en Galícia, aquesta giragonsa té tota la pinta d’apunyalament amb traïdoria.

Però això té conseqüències, a més de les que pugui tenir sobre els actors polítics -de vegades, cal reconèixer-ho, ploramiques en excés- sobre la ciutadania. En efecte, els ciutadans podem legítimament pensar que, si “entre ells” es tracten així, sense respectar la paraula, desdient-se sense parar, com ens tractaran als que estem fora de la  controvèrsia política. Ras i curt: amb comportaments així (recordin, només d’un dia triat a l’atzar) la confiança ni hi és ni se l’espera.

P. D. Unes minses línies sobre la reforma laboral de Rajoy del 2012. Va ser adoptada sense consens. En aquest sentit no es veu la raó ni lògica ni política perquè el que va ser introduït sense raons, no pugui ser revertit de la mateixa manera: per la força de la majoria parlamentària i no hi ha més.

Va ser una reforma laboral que té poc a veure, es digui el que es digui, amb el règim dels països no neoliberals del nostre entorn. I, i això ja és el súmmum, un del seus inspiradors en dictàmens i encàrrecs patronals i governamentals, va ser qui seria després magistrat del Tribunal Constitucional, fins i tot el seu president. Recordeu que va amagar la seva condició de militant del Partit Popular i, sense embuts, va votar a favor de la constitucionalitat de dita reforma.

És clar que com que la justícia és lenta, però no necessàriament injusta, el seu intent de ser magistrat del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va ser tombat de forma aparatosa, i en va quedar últim. I encara abans el tram espanyol de la proposta de ser anul·lat pel Tribunal Suprem, li havien fet un vestit mida, per tal que jubilació no li agafés, de ser escollit, en ple mandat i hagués hagut de plegar.

Bé. Hauríem d’estar ara debatent de la desreforma laboral i, un cop més, l’inútil fum d’encenalls que enterboleix la visió, mareja i incentiva a dir “ja s’ho faran”.