Carles Campuzano viu de la política —amb un càrrec o un altre, amb un partit o un altre— des del 1987. Francesc-Marc Álvaro fa mitjans més o menys des de la mateixa època —sempre amb el propòsit d’asfaltar el camí als convergents— i és diputat per ERC a Madrid des del 2023. Ja em disculpareu, però que aquesta mena de perfils pensin que allò de políticament innovador que necessita el país són ells em fot petar de riure. Ara s’han empescat Esquerra Democràtica, una organització amb unes aromes de 2005 indiscutibles; una cosa tan vintage, tan de regidor per CiU d’un poble de cinc-cents habitants que ha après els mots pragmatisme i tacticisme i els entafora en qualsevol context, tan de reaprofitar el diccionari d’eufemismes d’Artur Mas, que penso que paga la pena d’analitzar.
Per poder dur a terme l’anàlisi en qüestió, i aprofitant l’avinentesa que els nostres nous lideratges no fan ni el gest de dissimular la fossilitzamenta, ens atendrem a les declaracions concedides a l’entrevista de La Vanguardia. Una entrevista, per cert, que Campuzano publica explicant que “Catalunya necessita ampliar el seu espai central de progrés i sobirania. Amb diàleg, rigor i voluntat de construir majories”. No sé si comenceu a intuir per on va la cosa, però jo diria que la parla d’autoconsum i l’ambigüitat de la proposta en si ja apunten maneres: és la mena de consigna que ni interpel·la, ni fa trempar ningú, amanida amb el llenguatge privat de qui fa massa anys que es pensa que quedar per dinar és treballar.
Bé, ara sí, anem a l’entrevista. “Identifiquem que el pilar que hem d’ajudar a enfortir és ERC”, diu Campuzano, però enlloc s’hi llegeix ni una engruna d’autocrítica sobre com el partit ha arribat fins on és. Suposo que, quan al 324 es refereixen a si mateixos com “un espai de síntesi que fuig del soroll i de la nostàlgia”, fan servir la nostàlgia per evitar retre comptes. Expliquen que no volen fer un partit, ans “una cosa més flexible”. Una mena de think tank que, anant bé, també els permeti arreplegar peles públiques. No cal ser una llumenera de la política per intuir que aquest és un moviment intern bastit per contrarestar la poca dissidència que queda a ERC després de les purgues que ha executat Junqueres: Gabriel Rufián i el cercle d’adoradors que s’ha fet a mida. Un diputat amb qui, per cert, Francesc-Marc Álvaro comparteix grup parlamentari. Tampoc cal ser una llumenera de les relacions socials per intuir que entre aquest parell la cosa no marxa gaire fluida. A l’entrevista, Marc Álvaro camufla l’acidesa de virtuositat. Diu: “Rufián és un fenomen des del punt de vista de la comunicació política i té capacitat per llançar propostes no sempre compartides per la direcció”. Una “capacitat” sobre la qual Marc Álvaro procura no fer cap judici perquè no vol aixecar pols, però en l’esforç per destacar les virtuts del seu codiputat s’hi llegeix un ressentiment latent.
Esquerra Democràtica és el tel que l’oficialisme de partit estendrà per desfigurar l’estira-i-arronsa amb Gabriel Rufián si la cosa escala
Esquerra Democràtica és el tel que l’oficialisme de partit estendrà per desfigurar l’estira-i-arronsa amb Gabriel Rufián si la cosa escala. Servirà per vestir de política una lluita d’egos en què una part ha engreixat l’altra per pur interès electoral fins que no l’ha poguda dominar. Un fals torcebraç entre confederalisme i independentisme, també, tal com apunta Campuzano: “És estrany buscar aliances en clau confederal quan ets d’un partit netament independentista”. Bé, “netament independentista” quan els interessa, afegirem. Esquerra Democràtica servirà per pintar de distància ideològica allò que finalment ha acabat esdevenint una distància personal.
M’he pres la molèstia de llegir l’entrevista a La Vanguardia, de mirar l’entrevista al 324 i d’escrutar què hi diuen els dos implicats perquè penso que, en favor de l’alliberament del país, de la mena d’idees que ens han de permetre esmenar i aprendre dels errors del passat, i de la cultura democràtica a què aspirem, el reciclatge de personalitats polítiques que apel·len a la renovació en primera persona no és tolerable. I no ho és, sobretot, quan l’espai polític que representen i, en el cas de Campuzano, l’espai polític de què va formar part abans de ser a ERC, són corresponsables del desastre que ells mateixos diuen voler contribuir a reconstruir.
Tot, és clar, sense admetre-hi la seva responsabilitat: “hi ha molts orfes a Catalunya, gent molt jove que es va implicar en el procés, que no es va vincular a cap partit i que té ganes d’una cosa nova”, diu Marc Álvaro. Com de desconnectat has d’estar de la vida política del país, de l’ambient ideològic que respiren els joves i de les prioritats de la gent per creure que aquesta cosa nova és Francesc-Marc Álvaro? “A l’espai progressista el principal partit ha tornat a ser el PSC i estem convençuts que aquest espai necessita una hegemonia sobiranista i no sucursalista”, diu Campuzano. Com si no hi tinguessin res a veure. Com si no els haguessin obert les portes de bat a bat. Com si no n’haguessin legitimat l’autoritarisme per justificar unes aliances progressistes que deixessin Junts al marge. És collonut, això d’Esquerra Democràtica: ells només passaven per aquí. Si hagués hagut d’inventar-me un artefacte que materialitzés la mena d’actitud política que manté Catalunya presa d’ella mateixa, no ho hauria fet tan bé com ells. Són els de sempre fent el de sempre, ara a mercè d’una escaramussa de partit diferent.