La mera possibilitat que es retiri el lawfare contra el president Puigdemont i això en permeti el retorn a la Catalunya Sud d'aquí a no gaire temps, ha esvalotat tant el galliner català com l’espanyol, i els ha portat a un crescendo demencial amb l’aparició del document Junts-PSOE del dia 9 de novembre. Tant el filofeixisme togat com els “CDR” d’Esperanza Aguirre treuen foc pels queixals, com és propi dels nostàlgics del franquisme sociològic que va molt més enllà de VOX i PP, cosa que en permet copsar l’inabastable horitzó polític a què pot donar peu el moment. Però com no podia ser d’una altra manera, i per no perdre els costums nostrats, també una part de l’independentisme s’afegeix al guirigall mediàtic titllant de “traïció” i “rendició” tot el que no sigui un bloqueig (sic) de la política espanyola, com si fos factible de portar això a terme amb 14 (catorze) diputats enfrontats amb el carrer força desmobilitzat...
A propòsit del possible retorn de Puigdemont, i a mesura que passen els dies, no puc evitar de treure’m del cap el que explicava el meu avi —Josep Trueta— sobre el retorn de Macià per veure’n els paral·lelismes amb l’esperat retorn de Puigdemont. Això sí, en moments políticament molt dispars. Trueta, en anunciar-se el retorn de Macià a la primavera de 1931, va rebre la petició de dos Joseps —Tarradellas i l’amic Sunyol— de portar-los fins l’empalme —així en deien— de l’estació de Maçanet-Massanes amb la idea d’acompanyar Macià a Barcelona en el cotxe que tenia. En arribar-hi, però, tots tres es van veure sorpresos per una munió d’altres conductors que havien tingut la mateixa idea. Curiosament, qui havia escalfat l’ambient per al retorn de Macià era el mateix Sunyol que, a través del seu popularíssim diari La Rambla, explicava en tot detall la seva èpica història, amb l’aixecament de Prats de Molló i el judici de Paris (1926). Trueta, però, sempre insistia que —malgrat l’aurèola romàntica aparent de Macià— molta gent el tenia com a llampat, sobretot els de la cúpula del partit Acció Catalana, amb qui simpatitzaven Trueta i el mateix Sunyol. El seu partit, sobrat, es veia guanyador de les imminents eleccions i va desestimar la concurrència electoral amb Macià que, quasi per carambola, va anar a parar a la candidatura d’Esquerra. I efectivament, cal dir que pocs donaven un ral per les possibilitats polítiques de l’excèntric exmilitar espanyol Francesc Macià. Així els va anar als d’Acció Catalana...
Resulta impossible no veure paral·lelismes amb el possible retorn del president Puigdemont en un futur no massa llunyà. Esperem que així sigui. Si tot va bé, tots dos haurien fet uns sis anys d’exili. Més enllà d’una certa incapacitat per liderar un projecte de partit amb èxit —no tot són elogis— a tots dos els caracteritza un carisma considerable. I crec que és aquí que, igual que el 1931, tornarà a equivocar-se la part del catalanisme —ara clarament independentista— que menysprea el potencial alhora simbòlic i polític de Puigdemont, que, per altra banda, no descobrirem ara. Crec que molts dels qui s’entesten a titllar-lo de “traïdor” per l’acord de dijous 9 de novembre amb el PSOE, poden pecar de falta de perspectiva històrica, com ho havien fet els crítics de Macià el 1931. Qui ha mantingut una dignitat exemplar durant sis anys d’exili, fent present la causa independentista en molts fronts diferents, mai pot ser titllat de “traïdor”. I dir que el que ha fet és per “buscar-se una sortida personal per poder tornar ell” com s’ha dit, resulta senzillament demencial per als qui el coneixem.
El seu possible retorn continua sent un dels màxims incentius polítics que té l’independentisme i, alhora, allò que més caps d’unionistes farà explotar quan s'esdevingui
El president Puigdemont, pugui tornar immediatament o no, ha representat el nostre país davant el món com mai cap dignatari l’havia representada des de temps de Pau Casals. Ha significat —i significa avui, sens dubte— un desafiament al règim del 78 com ningú, amb una capacitat de sacrifici que pocs polítics han mostrat. A qui temen més que a ell? D’acord, potser el document del 9N no és el que haguéssim volgut. Però deixa claríssima la posició independentista i l’avís que trencarà la majoria de Sánchez si no compleix. Considero que, en la situació actual, permet l’inici d’una nova etapa en què, sense renunciar a l’1-O, torna a situar el conflicte independentista català al bell mig de l’escenari polític com en cap moment ho ha fet la taula de diàleg. I, malgrat tot, és evident que Sánchez ens tornarà a enganyar, qui ho pot dubtar? La compareixença del president Puigdemont ho ha deixat claríssim. Però per molt que jo respecti Clara Ponsatí i Josep Costa –a més d’haver continuat personalment mobilitzat tot aquest temps– penso que l’únic escenari alhora factible i prometedor per a l’independentisme és el que ens ofereix Puigdemont. La prova la tenim en l’escletxa que ha aconseguit d’obrir a les files del 155, en la ferotge reacció que provoca entre la dreta –on també s’hi ha aconseguit d’obrir una escletxa– i en la impossibilitat que ningú pugui dir que el conflicte català està superat. Qui més era capaç d’establir això amb la contundència que s’ha fet?
Dins les actuals circumstàncies, i sense renunciar a res, Puigdemont ha deixat ben oberta la partida per la independència. Ara tindrà quatre anys amb la clau a la mà per anar-la ensenyant. En aquest sentit, crec que es mereix la nostra plena confiança. Qui pot dubtar que el seu possible retorn continua sent un dels màxims incentius polítics que té l’independentisme i, alhora, allò que més caps d’unionistes farà explotar quan s'esdevingui? Com el de Macià. De vegades, els catalans tendim a fer el complicat i obviem la via més senzilla que la gent del carrer pot entendre. Jo prefereixo veure el pas de Puigdemont com Gemma Aguilera o el gran Yanis Varoufakis, que al seu compte de Twitter veu l’acord d’ara com un cop legitimador contra la repressió i el lawfare aplicat per Espanya contra la democràcia. I tot això per no parlar dels amics escocesos, que quasi arriben a fer-se pesats amb l’insistent “què no donaríem per tenir un líder com Puigdemont...” Jo no dic que sigui perfecte. Però només que sigui per la seva immensa valentia, projecció mediàtica i convicció independentista, penso que es mereix molt més respecte del que està rebent. Com no estar al costat d’un polític de casa de qui les masses feixistes criden que vagi “a prisión”? Quin altre GOI del món s’ho permetria això? I que miserable és que alguns dels nostres simplement el vegin com “el que ha fet president el 155 Sánchez”. Per favor!
La política per força ha de ser una cosa molt més subtil i estratègica que això. Parafrasejant Joan Fuster, o la fas tu, o te la foten els altres. D’acord que Sánchez no sigui gens de fiar i que ens la fotrà. És clar que sí. Però aquest senyor, amb les seves frívoles ànsies de poder, ha jugat amb foc i nosaltres ens n’hem d’aprofitar engruixint-ne totes les esquerdes. Ha permès, de facto, una formidable operació de deslegitimació del lawfare practicat contra nosaltres durant aquests anys. Si la mateixa Esperanza Aguirre diu que això deslegitima i desmunta l’estat de dret espanyol des de 1978, no serem nosaltres qui la contradirem! Potser no ens n’adonem, però això se sembla molt més a un pas fermament endavant que no a la “fi de trajecte”, que hi veia ahir Clara Ponsatí. Si juguem les cartes bé, les coses ja mai no haurien de ser iguals. Ara cal buscar totes les vies possibles per explotar-ho a l'engròs i aprofitar la debilitat del PSOE per provocar la necessària recuperació de l’opinió pública a casa nostra, que el desgavell de l’actual govern ha fet perdre en favor del PSC. Ben aprofitada, aquesta situació ha de servir per avançar cap a la independència en la línia de l’1-O, tot trencant la cohesió interna dels intransigents “a por ellos”. Algú s’hauria pogut imaginar aquesta deriva fa tan sols un any?