Una de les paraules més nostrades és prou. Entre altres coses perquè algunes de les seves accepcions són genuïnes, sense cap possibilitat de traducció a cap altra llengua. Per exemple, si preguntes a algú si li ve de gust anar a prendre alguna cosa aquesta nit de dijous i et contesta ‘prou’, voldrà dir que hi anirà, que no l’entusiasmava molt la idea de sortir però que li fa el pes el pla i s’hi apuntarà. Una altra situació en què utilitzem el prou és quan, a mode d’adverbi, volem refermar alguna acció: ‘Jo prou que li dic que sigui simpàtica amb els clients, però ella prefereix insultar-los’. O bé: ‘has vist que estúpida? Prou que ho veig’ I un altre ús que se li dona a ‘prou’ és quan equival a suficient o suficientment: ‘és prou intel·ligent per entendre que aquí es parla el català’.
Però sens dubte, el ‘prou’ més emprat és el que serveix per marcar un límit. I més quan l’expressem en mode exclamació: prou!. El prou més famós de la història recent és el popular “prou, prou, prou, aquí quan jo dic prou és prou” de Josep Cuní quan, amb la seva habitual diplomàcia i savoir faire no en va tenir prou per aturar una discussió que, certament, se li estava anant de mare. En canvi, el prou exclamatiu més simpàtic que hi ha és quan la mare t’està servint el plat que t’ha estat cuinant tot el matí pel dinar familiar i tant sí com no et vol omplir el plat. I llavors, amb tot l’amor de fill del què ets capaç, li dius ‘prou, prou, que no m’ho acabaré’. Ni ella et fa cas aturant la ració ni tu deies la veritat quan asseguraves que no t’ho acabaries.
La pedagogia és amable però insuficient; les agressions al català són intolerables
Ara, però, amb la catalanofòbia ha arribat el moment de dir prou. El prou racional de quan s’ha arribat al diagnòstic d’una situació insostenible i el prou més fulminant i infranquejable. El primer prou és el que posa fi a la condescendència, el que declara amable però insuficient la pedagogia i el prou resignat de “ho hem intentat tot” però no n’hi ha hagut prou. I el segon prou és als i les catalanòfobes. Prou. Un prou gegant amb un signe d’exclamació encara més gran. Són intolerables més agressions a la nostra llengua i a la nostra manera de ser. No en deixarem passar ni una. Ah, i per si no ha quedat clar: els maleducats sou vosaltres i la llengua oprimida, el català.
Primer de tot us farem entendre que expressar públicament aquest odi a un col·lectiu, el que sigui, és inconcebible i intolerable. No cal anar amb supòsits sinó amb equivalències: allà on digui la paraula ‘català’ ho substituïu per ‘negre, jueu, musulmà, gai, dona, argentí o espanyol’ i us quedarà clar si estem davant d’una mostra d’odi o no: “no, aquí no posaré Eros Ramazzotti perquè odio tot allò que és italià”. O bé, “a mi les parts de Buenos Aires que més m’agraden són les que no hi ha argentins perquè no suporto els argentins, de fet són una espècie que detesto”. O que, simplement, vas a Düsseldorf a fer una obra de teatre per ridiculitzar que als metges alemanys els exigeixen l’alemany per exercir en hospitals, quan tothom a Alemanya domina l’anglès. (Per cert, tampoc estaria de més que tots aquells i aquelles que sempre tenen preparada la condemna per atacs a col·lectius ubicats a milers de quilòmetres, de tant en tant fossin igual de sensibles i ràpids amb els atacs que els queden més a prop).
Quin poder d'atracció més gran ha de tenir Catalunya com perquè gent que odia els seus autòctons acabin venint a viure-hi
Amb tot, ja ens podem sentir ben orgullosos de Catalunya: quin poder d’atracció tan gran ha de tenir un país com perquè gent que odia els seus autòctons, la llengua que parlen i la seva identitat acabin venint a viure-hi i a intentar guanyar-se un sou malgrat haver de compartir carrer, metro, lloc de treball i d’oci amb persones que -va dir literalment- la posen en “tensió, del fàstic que fan”. Aquestes persones que tant detesten, a més, tenen la particularitat de ser nascudes en aquell país que han escollit per progressar a la vida. No deu passar en cap altre país del món. I que es vegin amb cor d’expressar-ho públicament encara menys.
Aquest prou també és per a les administracions que han de vetllar pel respecte dels drets humans. Tots els drets humans. Els de tothom. Per això, a més de les denúncies que cada cop aniran a més per part de les persones que pateixen aquestes agressions, no estaria de més actuar d’ofici, revisar subvencions, presentar-se com a acusació particular i, finalment, introduir d’una vegada per totes al codi penal la catalanofòbia com a agreujant en un delicte d’odi. Per si a algú li queda algun dubte, que torni a revisar allò de si, en lloc de català, el missatge, l’acció o l’agressió anés destinat a un negre, un jueu, un musulmà, un gai, una dona, o un argentí simplement pel fet de ser negre, jueu, musulmà, gai, dona o argentí. Em sembla que ja m’he explicat prou. Simplement recordar-vos que ens guardarem el prou simpàtic per les nostres mares. I a vosaltres, catalanòfobs i catalanòfobes, us dedicarem el prou més antipàtic possible. Tan antipàtic com el vostre tracte cap a nosaltres, els catalans. Perquè sí, perquè ja n’hi ha prou.