Durant l’apagada general vaig decidir que la millor opció era anar a dinar al restaurant del Casal de la Gent Gran del meu poble (ho faig habitualment perquè és on trobo més humanitat i bons aliments a un bon preu), i no em van decebre, tothom estava tranquil. Les persones d’una certa edat ja n’han vist de tots colors i se les saben totes; formen part d’una generació que ha viscut la major part de la seva vida sense tecnologia ni presses (per més que els adolescents els tractin de boomers; tard o d’hora s’adonaran que potser els hauria anat bé escoltar-los una mica més quan encara hi eren a temps). I es notava. Estaven concentrats en el present, en el plat que tenien a davant i en fer-la petar amb els companys de taula. Alguns, fins i tot, brindaven amb cava; no sé si per l’apagada o per algun altre motiu; tant és, la qüestió és que s’ho estaven passant la mar de bé tot i el caos que s’havia produït a tota la península Ibèrica. Són gent de ràdio analògica i d’espelmes; i què si no funcionen els mòbils i no hi ha llum? Els importa un rave; el seu ritme cardíac continua estable, sense immutar-se gens ni mica.
Els que hem tingut la sort d’haver nascut abans de l’era de l’estupidesa (dels get ready with me i dels llavis infiltrats de baixa autoestima) sabem —o, si més no, hauríem de saber— que no podem dependre de l’energia elèctrica; que és molt pràctica, però que no ha de ser la nostra única opció ni ser vista com un déu. Sempre m’han dit que soc una exagerada, perquè quan vaig comprar-me el cotxe vaig demanar que les finestres de darrere fossin manuals, perquè volia viure en una planta baixa i perquè sempre vull tenir l’opció de poder sortir dels llocs per unes escales de tota la vida. Digueu-me perepunyetes, però no m’acabo de refiar de tanta estupidesa humana i prefereixo tenir alternatives que no depenguin de l’electricitat ni d’aquesta gent. Ara s’han posat de moda fins i tot les persianes elèctriques. Però, què ens passa, ja no podem aixecar ni una trista persiana? Això sí, llavors correm-hi tots cap al gimnàs per tenir un cos atlètic i estar en forma. Potser, si aixequéssim més persianes i pugéssim més escales, no ens caldria anar (amb cotxe) al gimnàs tan sovint ni fer tantes dietes depuratives.
Més que un zero energètic, el que es va produir va ser un suspès de l’Estat espanyol per gestionar una crisi com aquesta
Quin gran invent, la ràdio, no depèn de cap central nuclear per informar; llàstima que la major part de les vegades les informacions que ens arriben deixen molt a desitjar i estan més distorsionades i tergiversades que una sala de miralls còncaus i convexos. Per això és tan important contrastar l’opinió d’uns i altres. Així algun dia sabrem si l’apagada general va ser provocada per una barreja d’avarícia, narcisisme i estupidesa humana; per un ciberatac (per tenir una excusa per apujar el preu de la llum), o per algun extraterrestre que volia apoderar-se de la recepta de la crema catalana i de l’escudella i carn d’olla. Més que un zero energètic, el que es va produir va ser un suspès de l’Estat espanyol per gestionar una crisi com aquesta. No m’hauria agradat ser a la pell de la pobra gent que es va quedar tancada en un ascensor sense poder avisar el servei (saturat) d’emergències, o dels milers de persones que es van quedar tirades a qualsevol lloc sense poder tornar a casa.
En crisis com aquesta ens hem de preguntar què fem malament i com i què podem millorar. Ens ha quedat més que clar que la majoria de la gent sense electricitat no pot fer absolutament res; sobretot la gent que viu a les grans ciutats (als pobles sempre pots sobreviure d’una manera o d’una altra). Sense electricitat no ens vam poder comunicar, perquè havíem abandonat els sistemes analògics d’abans (ràdios, walkie-talkies, i, si em burxes gaire, coloms missatgers). Caldria plantejar-se viure una mica més d’acord amb la realitat i més allunyats de caps de suro amb càrrecs que prenen decisions pensant només en ells mateixos i en la seva butxaca.