Ja fa un parell de setmanes que Carles Puigdemont declarà el seu divorci amb el PSOE des de Perpinyà, un descasament que després —amb aquell seu rostre draconià que voldria impostar valentia— Míriam Nogueras va certificar tot dient que esmenaria totalment qualsevol llei del PSOE al Congreso, encara que Pedro Sánchez hi presentés una resolució sobre l’últim teorema de Fermat. De fet, la portaveu de Junts i replicanta de Puigdemont a Madrit sostingué que la seva formació no ajudaria ni una vegada més a aprovar “lleis espanyoles”, la qual cosa és preocupant, car no crec que fins ara Nogueras cobrés un sou de les Cortes Españolas per tal d’aprovar o matisar la legislació esquimal. En qualsevol cas, el temps passa i sembla que —a manca d’una moció de censura— Pedro Sánchez creu que pot anar tirant a pesar de les rebequeries convergents dels seus antics socis.
El problema d’aquest assaig de ruptura de Junts és que, com tot allò que ha fet Carles Puigdemont d’ençà del seu desistiment de funcions posterior al referèndum, arriba tard i situa els seus electors en el desagradós paper d’aquells individus que s’entesten a donar l’enèsima oportunitat a la parella perquè els tracti amb la galanteria que ells creuen merèixer. Aquesta és la dialèctica del catalanisme de tota la vida i cal estar una mica cec per no veure la fatiga que causa en la majoria de catalans independentistes d’ordre. Diuen que Puigdemont ha entès que haurà de passar més anys a l’exili, a l’espera que els jutges espanyols es cansin de voler fotre-li la vida enlaire, i que ha preferit assajar una ruptura perquè ja no té gaire cosa més a perdre i tem l’auge d’Aliança Catalana: potser és cert, però tot això és quelcom, novament, que el president no hauria d’haver necessitat tants anys per entendre.
En qualsevol cas, durant les pròximes setmanes veurem com Míriam Nogueras aprofitarà les seves intervencions al Congreso per transformar-se en una còpia dolenta de Sílvia Orriols, però, a diferència de les males digestions que la líder d’Aliança provoca a Salvador Illa, palesarem que Sánchez simplement li respondrà amb carícies d’afecte perquè torni a casa. De fet, Junts està abocant la seva estratègia a l’esperança que aquest nou pitrera i ovaris s’escampi per les xarxes i els nous votants d’Aliança traeixin la seva amazona ripollesa. Tot això no s’esdevindrà, insisteixo, perquè al capdavall —i a banda de fer esmenes— Junts també haurà de justificar la presència als òrgans legislatius espanyols per fer alguna proposta més que no pas la cançó de l’enfadós. Quan els petits fan morros com si s’aïressin, en resum, els papàs només han d’esperar o comprar caramels per revertir la batussa.
L’enèsim error de Puigdemont és el de voler imitar el llenguatge de Sílvia Orriols sota les antigues tàctiques dels convergents
Diu i escriu l’Enric Juliana que aquest trencament entre Junts i el PSOE serà un gest difícil de revertir, encara que Puigdemont acabi salvat per Sánchez, i que beneficiarà només Aliança o Vox per la seva condició de formacions antisistema i contràries a l’establishment. El temps dirà, però aquí el que és important no és fer de predictors sinó entendre com, de la mateixa forma que Vox ha fet aflorar els tics autoritaris de l’antic PP sense gaire complexos, el món d’Aliança no aniquila l’esperit convergent, sinó que s’ha dedicat a explicitar-ne les bases històriques (l’Ot Bou relligava la ideologia aliançada amb tot allò que Marta Ferrusola s’atrevia a dir i que els convergents, inclòs el seu marit, callaven en nom de la concòrdia). En aquest sentit, més que un procés de substitució, estem davant l’evolució lògica que Convergència havia de viure després de l’1-O com a partit dretà-estatalista sense cap reserva.
Des d’aquest punt de vista, l’enèsim error de Puigdemont és el de voler imitar el llenguatge de Sílvia Orriols sota les antigues tàctiques dels convergents. A hores d’ara, el president no té gaire més marge, però, si els cranis privilegiats de CiU ens haguessin fet cas defensant el referèndum, podrien haver perdut bous i esquelles contra l’Estat, però ara podrien trescar pel carrer amb la consciència més tranquil·la. Els dos líders principals del procés podrien haver salvat els seus partits si s’haguessin adaptat als nous temps fent cas a l’esperit inicial de Primàries i tutelant un relleu generacional raonable. Espero que ara no cometin el mateix error, car continuo opinant que no veig per què Puigdemont o Junqueras poden reunir-se amb tots els capatassos del 155 i tenen tanta al·lèrgia a fer un cafetó amb Orriols. Diria que la líder d’Aliança no els va fotre a la garjola ni els ha enviat a Waterloo...
Ara pot semblar delirant, però l’independentisme s’haurà de tornar a unificar algun dia per tal de sobreviure i, ara per ara, tenim els actors que tenim. Com més temps perdin en lluites inútils, els electors els acabaran cascant més; fins i tot als que ara pugen com l’escuma.