Amb l'aprovació de la reforma laboral, la reina de les lleis de la coalició, està en joc la dinàmica del bloc d'investidura dels propers dos anys. Si la norma de més càrrega simbòlica amb la ruptura de l'austeritat, del passat i del PP de Rajoy surt aprovada dijous vinent per la dreta ―amb Ciutadans, sis grups minoritaris o l'abstenció del PP―, la relació Pedro Sánchez-Yolanda Díaz no tornarà a ser la mateixa. I encara que no posi en perill la legislatura, alteraria la dinàmica amb Catalunya i el full de ruta de les reformes. Alhora, demanar el sí gratuït a una norma que no recull propostes dels socis ens porta a la tensió in extremis de la negociació.

Pedro Sánchez ha començat l'any descuidant les sinergies amb el seu soci de govern, buscant fórmules per anar desenganxant-se d'Unidas Podemos de cara a les pròximes eleccions, des de Castella i Lleó, Andalusia, València... fins a les generals. Apostant per les autonòmiques, on les aliances amb bascos i catalans no li donen vots, i a Catalunya per Salvador Illa al capdavant de la Generalitat. Quan preguntes pel soroll de les últimes setmanes ―de les macrogranges a la mà estesa a Ciutadans―, internament es repeteix un mantra: el PSOE està legitimat a jugar a esquerra i dreta i només guanya eleccions en la centralitat. Però la centralitat no dona per a tant. Menys per als acords del pacte de govern. I quan ho fa, genera tanta distorsió entre els socis, provoca un desgast tan gran, que el bloc d'investidura es tensa de manera innecessària. De fet, quan això passa, es reflecteix a les enquestes.

A hores d'ara, el debat sobre la convalidació de la reforma laboral ja no va només dels drets dels treballadors. Va del tauler polític, de com cada actor pressiona l'altre per reivindicar el seu pes. Una picabaralla que posa en evidència incoherències internes dels actors. Per al PSOE no és fàcil compaginar el programa de govern, segellat en el suport als pressupostos, i mantenir-se en campanya permanent. Perquè ni té garantida la victòria electoral del 2023/24, ni pot avançar en la legislatura al marge de, com a mínim, ERC i PNB.

Unidas Podemos, mer observador de la reforma laboral, sospita que Pedro Sánchez està temptat de tornar a Yolanda Díaz la jugada que li va fer Pablo Iglesias, quan va treure Arnaldo Otegi a donar suport als pressupostos tot expulsant la dreta de la negociació. Tot plegat se suma a un Iglesias més bolcat en el talk show que a donar suport al difícil sudoku de Yolanda Díaz.

El debat sobre la convalidació de la reforma laboral ja no va només dels drets dels treballadors. Va del tauler polític, de com cada actor pressiona l'altre per reivindicar el seu pes

Quant a ERC, si necessita posicionar-se a l'esquerra dels comuns i demostrar a Junts que els seus vots serveixen a Madrid, la reforma laboral no és la millor llei per iniciar la batalla. Els van anar a buscar tard, tot i així, és difícil vendre que Yolanda Díaz, la vicepresidenta més dialogant de l'Executiu, no escolti. Votar-hi en contra posaria en qüestió la legitimitat del diàleg social, previ al parlamentari. I no reconèixer la prevalença de les organitzacions sindicals debilita la mateixa negociació a Catalunya. UGT defensa la reforma, molts militants hi estan afiliats, i ERC tindrà difícil imposar un no als sindicats catalans.

El PDeCAT decidirà dimecres el vot dels seus quatre diputats al Congrés. Si vota a favor, cau Ciutadans de l'equació. Un partit que vota únicament per revengisme polític, perquè els "socis radicals no assoleixin els seus objectius", com ha dit Inés Arrimadas. Amb l'única finalitat d'utilitzar la reforma per trencar les aliances de l'Executiu amb Catalunya. En el seu programa no hi ha la reforma ni el contingut. Al contrari, hi ha la motxilla austríaca i el contracte únic, opcions que ni s'han previst.

I igual que s'enalteix l'acord històric del diàleg social, la patronal no pot saltar de l'acord a la política parlamentària. La CEOE no té dret a vet en matèria de convenis autonòmics perquè no es van abordar en la negociació de la reforma laboral. I de la mateixa manera que no es pot vincular la pujada del salari mínim el 2022, tampoc la prevalença dels convenis a Catalunya o el País Basc. La contradicció de la CEOE amb els convenis autonòmics va més enllà. El PNB ha demanat que es respectin, perquè ja estan previstos a l'Estatut dels Treballadors. En la lletra petita, el conveni basc és un acord entre Confebask i els sindicats (incloent-hi ELA i LAB), de manera que la CEOE s'estaria oposant a un acord social que ja es va assolir. No és una proposta per trencar Espanya, com acusa la dreta, ni una decisió unilateral del govern basc, és un acord de diàleg social on hi ha la patronal basca, part també de la CEOE.

Després de nou mesos de negociació per aconseguir l'acord de la taula de diàleg, amb 13 acords de patronal i sindicats en el currículum, la reforma de Yolanda Díaz no és un projecte personalista, com ha acusat Gabriel Rufián, però sí que és el tret de sortida de la construcció del seu projecte polític electoral. I això, en els temps, tampoc no hi ha jugat a favor.

Així doncs, la pregunta és: què val més, l'acord o qui firmi l'acord? La resposta sembla senzilla, però no és la més evident. Importa que tiri endavant, perquè estan en joc els drets dels treballadors. Però importa qui firmi, perquè marca el camí per on transitarà el govern els propers dos anys. Una agenda que passa per reformes socials, rebre i executar els fons europeus. Això inclou la llei mordassa, el salari mínim, la reforma fiscal, la llei de memòria. I exclou, de moment, la crisi territorial. Una pilota que el PSOE intentarà empènyer endavant tant com pugui. Reformes socials ara; impuls de la taula de diàleg després. Però, en les coalicions, una part no pot imposar els seus temps al marge de l'altra. I això, que no es verbalitza en el debat de la reforma laboral, sobrevola la conversa.

Complir l'acord de govern, el diàleg social i el bloc d'investidura és un equilibri complicat. En l'entorn de Yolanda Díaz hi ha optimisme amb el fet que tiri endavant la reforma dijous vinent. Si cau o s'aprova per la dreta, la governabilitat entraria en una altra dimensió. Si el bloc d'investidura hi dona llum verda, donarem per inaugurada la segona part de la legislatura. Una etapa en què les confiances no estan trencades, però sí que són més fràgils.