No he votat ni votaré mai Pedro Sánchez. No soc socialista i no votaré mai el líder d’un partit que va donar el seu consentiment al 155. I això també va per Salvador Illa, pel PSC i pels partits ecoequidistants que van aconseguir l’alcaldia de Barcelona emprant informes falsos contra Xavier Trias o amb el vot d’un partit oligàrquic encapçalat per aquesta trista figura política anomenada Manuel Valls. Malgrat tot, sento certa admiració per Pedro Sánchez, anomenat per la dreta "Perro Sánchez", àlies que l’honora, perquè els gossos són, sovint, molt més sensibles que algunes bèsties polítiques que graviten pels hemisferis nostàlgics de l’Espanya autàrquica.
Tot i que considero Pedro Sánchez un narcisista de manual, és destacable la seva valentia davant les polítiques imposades pel trumpisme internacional i la seva negativa a beneir el genocidi que està perpetrant el govern expansionista de Netanyahu als territoris de Gaza i Cisjordània. Sovint parlo amb els meus amics italians, antics votants del PCI, Refundació Comunista o Cinque Stelle, desencantats de la política transalpina liderada per Meloni i on malviu una progressia incapaç de refer-se de l’epidèmia crònica que va ejacular el berlusconisme, i m’expliquen la visió que tenen molts italians de Pedro Sánchez, a qui consideren l’últim baluard d’una esquerra europea que s’està desfent com un terròs de sucre dins d’un cafè ple de sutge. I entenc la mitificació que han fet del líder dels socialistes, perquè la distància fa que es difuminin els poliedres irregulars d’un polític que ha fet del càlcul el seu full de ruta. La desil·lusió dels amici miei és semblant a la que jo tinc amb els partits que varen protagonitzar el relat del procés i el varen immolar per salvar les respectives barraquetes. Des de llavors, s’ha erigit un exèrcit d’independentistes portadors de vots en blanc, transmissors del fàstic col·lectiu.
Pedro Sánchez té els dies comptats, i quan explico als meus amics italians que a finals del 2027, principis del 2028, ens governarà el PP associat a Vox, se’n fan creus. Si ells, que van afusellar a Mussolini i el varen penjar com un porc a la piazza Loreto de Milà, han acabat en mans d’una política que va militar, en la seva joventut, al Moviment Social Italià, “no és tan difícil d’entendre”, els dic, “que a Espanya, país que va deixar morir de vell al dictador i els franquistes varen tenir temps de vestir-se de be i, a poc a poc, esquilar-se la llana fins a mostrar la seva veritable pell de llop, acabi governant l’extrema dreta”. “Quan una dictadura aconsegueix morir al llit”, afegeixo, “vol dir que hi ha una gran quantitat de ciutadans que viuen bé en dictadura”. Con Franco se vivía mejor y se non è vero, è ben trovato. Els governants franquistes no varen passar les témpores i la vergonya pels jutjats quan tocava, i així ha sigut impossible construir una cultura democràtica prou ferma per evitar el que ens vindrà. Que els meus amics italians estiguin tan entusiasmats amb Pedro Sánchez és l’evidència de l’orfandat en la qual viuen, abandonats a la deriva per uns polítics progressistes que saltaren del vaixell quan varen perdre la batalla davant del populisme impulsat per Forza Italia. Quan Pedro Sánchez deixi la Moncloa amb l’alè de la Fiscalia —aquella que afina— al clatell, controlada matusserament pel PP i Vox, sempre podrà exiliar-se a Itàlia per guanyar-se folgadament la vida donant conferències.
La gran tragèdia d'aquest país, el de Pedro Sánchez, és que hàgim de confiar la nostra identitat catalana a un narcisista per salvar-nos els mots de l’horda de botxins guerracivilistes
Mirant els números, l’Espanya de Pedro Sánchez no va tan malament, si ens atenim a les dades econòmiques. I encara que el president del govern espanyol tingui l’anatomia del suro per reflotar, si vol, el Titànic per tal de salvar-se, amb la desfeta a Andalusia asseguren els politòlegs que els seus dies estan comptats. I tot i que no formo part dels seus acòlits, admeto que he sentit cert cofoisme en veure'm representat per un president valent —si és per càlculs electorals, m’importa un rave— que parla un anglès de nivell C2 en cercles internacionals. Comparat amb Rajoy o Feijóo, Sánchez sembla un estadista de la talla de Willy Brandt o Olof Palme. Rajoy i Feijóo són com Díaz Ayuso, incapaços de dir my father is farmer o my father is rich en els cercles més íntims de l’excusat i entendre-ho.
Aquests que anomenen "Perro Sánchez" a Pedro Sánchez són la baula perduda dels terraplanistes. I és una vergonya que un partit corrupte com el PP, que ha fet de la catalanofòbia un modus electoralis desacomplexat, encara tingui no només vida política, sinó la possibilitat de gaudir de majories absolutes. A aquests orgullosament xarnegos de pell fineta els hauria d’angoixar veure en mans de qui ha caigut la terra dels seus pares. Si el vot a Vox és protagonitzat per illetrats de cervell inflat per esteroides taurins anarcocapitalistes, el vot al PP és protagonitzat per fills o nets del franquisme sociològic, per señoritos, per nou-rics i per catalanòfobs, qualitat transversal i no exclusiva de la dreta. A aquests nou-rics andalusos que advoquen per la baixada d’impostos, ja no els cal la nostra solidaritat interterritorial. Aquesta sí que seria una prioritat nacional catalana. En tot això de la catalanofòbia, per cert, Sánchez xiula, com tot bon espanyol.
Allò de com pitjor, millor, em remou les entranyes. Perquè, encara que no sigui sanchista, em posaré apocalíptic adaptant una frase que atribueixen a Lluís XV: "après Pedro Sánchez, le déluge". La gran tragèdia d'aquest país, el de Pedro Sánchez, és que hàgim de confiar la nostra identitat catalana a un narcisista per salvar-nos els mots de l’horda de botxins guerracivilistes, i a Sánchez se li estan acabant els asos a la màniga. Conec, però, uns quants suros que semblaven enfonsats i han reflotat amb les connexions que varen fer quan suraven a tota vela.
Llegeixo, per cert, que el garrot vil va ser un regal d’aniversari que va fer Ferran VII a "mi muy amada esposa" en substitució de la forca. Quin país de bèsties!