Als catalans se’ns ha girat feina: tenim molts (massa) fronts oberts. Hem d’evitar tant sí com no —i, si pot ser, per més enemics comuns que tinguem, sense anar agafats de la mà dels castellans (tenim 155 raons per no fer-ho)— que l’islam s’implanti a Catalunya i que tots acabem nedant a la piscina amb un burquini. Hem de salvar el català i convertir-lo, juntament amb l’aranès, en les úniques llengües oficials de Catalunya abans que el castellà les aspiri com un granissat. Hem d’impedir, costi el que costi, que es combinin malament els pronoms febles i que es digui m’he donat compte —en comptes de me n’he adonat—, disfrutar —en comptes de passar-s’ho bé o xalar—, hombro —en comptes d’espatlla—, cadera —en comptes de maluc—, fascisme —en comptes de feixisme— i un llarg etcètera.
També hem de reconstruir l’estat del benestar: no se’ns pot ficar el caramel a la boca durant uns anys i llavors treure’ns-el perquè l’extrema esquerra ha decidit que on viuen bé sis milions de persones n’hi poden viure bé sis milions més (i tots els que calguin) sense que l’estat del benestar se’n ressenti. Hem de controlar qui entra a Catalunya i, si no és demanar molt, prohibir l’entrada a les persones que els agrada jugar amb matxets i/o catanes, per més bonistes que siguem i per més simpàtics que, aparentment, semblin. Hem de fer entendre als alumnes de les escoles, instituts i universitats que l’objectiu d’estudiar no és rebaixar el nivell educatiu perquè no es traumatitzin, sinó aprendre coses noves cada dia. Una altra cosa que hem de fer, i que no podem oblidar, és empresonar els criminals i delinqüents (sobretot els reincidents que acumulen més de trenta delictes): més que res perquè entenguin que a les societats civilitzades no és correcte ni robar, ni matar, ni violar, ni agredir, per més càrrecs polítics que hom tingui. També tenim la tasca d’integrar a la nostra cultura (no cal ser simpàtics per fer-ho, perquè ja hem vist que la simpatia els la porta fluixa) l’allau de nouvinguts que ens ha regalat Espanya perquè no ens sentim sols, i evitar així que nosaltres ens integrem, com hem fet fins ara, a les seves per por d’ofendre’ls.
Hem de declarar la independència (DUI) de Catalunya per ser respectuosos, congruents i conseqüents amb el resultat del referèndum de l’1 d’octubre del 2017
I ja per acabar —espero no deixar-me res (que segur que sí)—, hem de declarar la independència (DUI) de Catalunya per ser respectuosos, congruents i conseqüents amb el resultat del referèndum de l’1 d’octubre del 2017; tot i que, malauradament, ara mateix, a parer meu, no hi ha cap partit que tingui al primer punt del programa electoral la independència de Catalunya i la preservació de la llengua i la cultura catalanes. El PSC-PSOE per descomptat que no: és un partit 100% espanyol. Junts ha jurat massa vegades en va i ja ni ells mateixos es creuen les seves mentides. I això d’anar copiant i enganxant els discursos d’Aliança Catalana amb una capa descafeïnada per no perdre el costum convergent de quedar bé amb tothom i de fer la puta i la Ramoneta sempre que es pot els està passant factura (literalment). Els Comuns viuen en una realitat paral·lela en hotels de cinc estrelles des d’on escriuen els seus discursos antifeixistes i anticapitalistes i on fan trobades de germanor amb els cupaires per exterminar l’extrema dreta i fer un món millor ple de flotilles. Per la seva banda, Aliança Catalana, cada dia que passa, deixa veure una mica més el seu objectiu principal: eixamplar la base —és a dir, anar tots junts (catalanoparlants i castellanoparlants) agafats de la mà cantant ara el Virolai, ara Y viva España de Manolo Escobar, ara una ranxera— per ser com més, millor, a l’hora d’expulsar el califat de casa nostra. ERC ja va fer el mateix —eixamplar la base— amb un Gabriel Rufián raper com a executor mentre jurava i perjurava que mai pactaria amb els del 155 (i tots sabem com va acabar el conte), però sembla que això de tenir un objectiu comú amb les Espanyes sempre té prioritat sobre la independència i la catalanitat i que no passa res si ens agafem de la mà dels nostres enemics i els nous catalans només parlen castellà, són gripaus que ens hem d’empassar per aconseguir un objectiu molt més gran i important: crear un Estat català castellanoparlant sense califats (en el cas d’Aliança) o sense diferències socials ni econòmiques (en el cas d’ERC, tot i que no recordo que cap d’ells hagi renunciat al seu sou per ajudar als més pobres o hagi acollit a casa seva un nouvingut).
I jo em pregunto: de veritat creieu que un Estat català (essent molt optimistes) amb una majoria d’habitants castellanoparlants i que no s’identifiquen amb la cultura catalana serà català? Jo diria que, més que sardanes, ballarem cúmbies i que, de català, no en quedarà ni el pa amb tomata. De veritat que cal fer tot aquest esforç? Jo diria que, per tenir una Catalunya castellana, no cal pas sortir d’Espanya —i menys si, per aconseguir-ho, anem agafats de la mà dels espanyols—, serà molt traumàtic haver-nos de dir adeu després de tants anys compartint la suor de les nostres respectives mans. No cal duplicar càrrecs, ens sortirà molt més barat tenir un sol govern central amb marca de roba pròpia (DMOCRACIA), i no caldrà que cap més polític "català" hagi de fingir que no vol pactar amb Espanya. Parlem clar i català (o castellà).
Digueu-me agosarada, però no seria millor fer un front comú amb el País Basc, Galícia, el País Valencià, les illes Balears i la Catalunya Nord que amb Espanya? I encara diria més: no seria millor fer algun tracte amb els Estats Units i Israel (que no volen saber res d’Espanya després dels discursos bonistes i moralistes —tot i tenir quasi tot el seu entorn al banc dels acusats— de Pedro Sánchez). Diria que hi ha mil opcions abans que anar de bracet amb qui, sempre que pot, ens fot un cop de porra al cap. Si els partits —teòricament— independentistes (ERC, Junts i Aliança Catalana) volen ser coherents, refer ponts amb la població i esmenar els errors que van cometre, s’haurien d’unir per obtenir una majoria absoluta i fer realitat la independència de Catalunya.