“Aquests sí que diuen el que ningú s’atreveix a dir”... o bé allò que ningú deia, per alguna raó. Potser perquè no hi acaben d’estar d’acord, o perquè no els agrada l’enfocament, ni el to, ni la deriva. De fet, la immensa problemàtica que comporta la descomunal onada immigratòria dels últims anys està en boca de tothom. I és que tothom “s’atreveix” a parlar-ne, els cunyats però també els germans i les sogres, perquè evidentment ho condiciona tot: des dels salaris estancats fins al preu desorbitat de l’habitatge, passant pel model econòmic en general i el xoc cultural en particular. I, així i tot, “atrevir-se a dir” determinades coses a molts no ens passaria mai pel cap. El to perdonavides i trumpista que s’ha posat de moda, amb freqüents invitacions a l’odi a preu regalat, o amb suposades solucions de línia dura i broc gros, no és precisament allò que se’ns acudiria a alguns. Parlar d’“allò que tothom pensa i ningú diu” és, com a mínim, una manera molt agosarada de ficar-se en la suposada mentalitat de la gent. O en la seva voluntat.
Quan la gent no parla d’una determinada manera, no sempre és perquè estigui reprimida o controlada o acomplexada, o ficada en un inexistent joc del tabú: de vegades és perquè, com a persones adultes i responsables, aspiren a respostes més complexes, prudents o constructives que les que una determinada tonalitat pot garantir. De fet, el procés va mostrar-nos com reprimir (o autoreprimir, o silenciar) les preocupacions per un tema gros i evident, com era (és) la necessitat de la independència, acaba esdevenint impossible: no ho va poder aturar Pujol en la seva última etapa, no ho van poder aturar Maragall ni Montilla, i, finalment, Mas va aprendre que hauria de mullar-se i provar de surfejar l'onada. Quan hi ha una preocupació o un estat d’opinió veritablement forts, o als quals ha arribat el seu moment, no hi ha joc del tabú que valgui. No pateixin, doncs: la gent sap molt bé el que pensa, i quan. I pensa de vegades amb radicalitat, i de vegades amb peròs i amb dubtes. Malgrat la moda infantilitzant d’aquests dies, tots sabem que en general no hi ha posicions de veritable blanc o negre en el tema d’Israel i Palestina. O el tema del canvi horari, tan artificialment ficat ara en calçador per Pedro Sánchez. Marcar l’agenda és un talent, certament, i quan s’aconsegueix també és sens dubte per alguna raó. Però de vegades la propaganda ben feta fa que de cop sembli que algú, per fi, “parla clar”... quan, en veritat, el que fa és dir la seva pròpia claredat. No necessàriament la meva, o la nostra.
Els confesso que, personalment, de clares tinc un parell de coses: el respecte als drets fonamentals i la independència de Catalunya. De la resta tinc dubtes freqüents, tant en el fons (dretes, esquerres, etcètera) com sobretot en la forma (fent servir la paraula com a espasa o bé com a navalla). Suposo que per això em rebenta força que el tema de discussió s’hagi derivat de l’autodeterminació cap a altres debats per mi més confusos, plens de matisos, d’excessos i de trampes. Fins i tot davant la (innegable) necessitat de cares i missatges nous en aquest país, tan decebut i tan escèptic, prefereixo escoltar-los tots amb atenció crítica. Gairebé per no caure en una tristesa o decepció més grans, o per evitar sortir del foc per caure a les brases: una persona o una entitat deprimida pot sortir del pou reforçada, o bé optar per camins suïcides. S’agraeix la novetat, és clar. Però, puix que és nou, vejam què diu.
Quan hi ha una preocupació o un estat d’opinió veritablement forts, o als quals ha arribat el seu moment, no hi ha joc del tabú que valgui
Que quedi clar: jo estic a favor de la disrupció. A priori, no estic a favor de la censura, ni dels cordons sanitaris, sense abans haver escoltat i haver entrat en el debat. A pit descobert, si cal. El referèndum era un debat binari, si es vol, però era un debat ric i valent, que afrontava un problema de cara amb una eina útil i civilitzada. Per tant, a mi m’agrada que hi hagi veus diferents, estranyes, originals i agosarades, fins i tot equivocades, perquè amb l’anomenada correcció política es rovella la imaginació i l’atreviment: ja se sap, els bojos fan el camí necessari perquè els savis puguin caminar-hi després. Però un cop escoltat tothom, no és agafar-se a la “correcció política” continuar creient en els discursos tolerants, ambiciosos, constructius i basats en els drets fonamentals. A mi ja m’agrada, ja, remenar entre els nostres referents medievals i els nostres orígens identitaris, perquè les essències tenen com a gran virtut que són del tot essencials. El que passa és que també m’agrada mirar-me de tant en tant la Revolució Francesa i les declaracions i tractats de les Nacions Unides, per allò de viure en els meus temps i no en els de les croades. Amb tot això em puc fer una idea dels meus límits, de les coses que es poden perfeccionar, d’allò que va realment malament, dels missatges que poden aportar un progrés real i dels que només atien l’agressivitat ambiental (amb imatges generades per IA o sense).
Som en un moment d’emergència nacional, d’això n’estic segur: i estic segur que això convida a cridar, i per això no acostumo a criticar els que criden, però també convida a calcular bé els passos. Sé que, quan digui una cosa massa propera al to abusananos i bully de Trump o de Milei, començaré a creure que vaig per mal camí. Que quan el meu to s’assembli massa a la rebequeria, al nihilisme, a la difamació, a l’arrogància o a la desesperació, més que disruptiu o valent, seré un perfecte imbècil. El mateix val, doncs, per al moviment al qual pertanyo. Avançant-me als que creuen que saben el que penso (i que suposadament no m’atreveixo a dir), jo també espero haver parlat prou “clar”.