El meu país és tan petit que des d’un festival se sent la música del festival veí. El meu país és aquell on hi ha més podcasters que oients. Al meu país hi ha molta gent dient “ho peta” però no hi ha pólvora per tant petar. En els dies parells, al meu país donem un premi sobre algun àmbit fet en català i als imparells publiquem informes on diem que el català s’enfonsa en quasi tots els àmbits. Cada cop tenim més catalanoparlants experts en qualsevol cosa repartits arreu del món i potser per això cada cop hi ha menys experts que a Catalunya sàpiguen parlar en català sobre la seva expertesa. Al meu país, en una mateixa setmana presumim que el 95% dels estudiants de la selectivitat han aprovat però que la majoria dels alumnes de sisè de primària i quart d'ESO obtenen pitjors resultats any rere any en competències bàsiques, és a dir, llegir, entendre el text, escriure, i les operacions matemàtiques mínimes. Aquests joves ho seran formalment fins els 30, edat en què es deixa de tenir dret a tenir el Carnet Jove. I al cap de poc ja tindran dret a la targeta Rosa, que te la donen amb 60 anys.

La vida real és aquella que va entre el Carnet Jove i la Targeta Rosa. I la franja entre un i l’altra és cada cop més petita. Passa el mateix amb els llocs normals per aparcar el cotxe: cada cop hi ha menys espais pintats en blanc i cada cop hi ha més varietat de colors amb excepcionalitats diverses: zones verdes, zones blaves, zones grogues de càrrega i descàrrega, zones vermelles per a pacients del CAP, els merescuts però en augment espais per a persones amb discapacitat i l’inexorable augment de places per carregar cotxes elèctrics. Igual que a la vida, on tothom pertanyem a un col·lectiu damnificat o altre, la majoria de vehicles que voldrien aparcar a la zona blanca han quedat en minoria per la suma de minories d’altres colors. I les poques places d’aparcament que queden disponibles són ocupades circumstancialment per, o bé camions de mudança de veïns gentrificats, o bé pels -també en augment- espais reservats per a filmació.

Si en una cosa anem units els catalans és en generar debats igual d'útils que aquelles reunions que acaben amb un 'donem-hi dues voltes'

I és que al meu país també hi ha més vídeos que espectadors. I hores de reels d’Instagram que podrien omplir diverses plataformes de la CCMA. També és un país on d’una reunió de tres persones en surten quatre productores audiovisuals. Al meu país està tot tan atomitzat que la televisió més vista és TV3 amb un 13,9% de quota de pantalla de mitjana. Això vol dir que de cada 100 persones que posa la tele lineal, 86 no veuen la tele que és líder. A Catalunya hi ha 8 milions d’habitants, dels quals 6 milions i mig són majors d’edat. D’aquests 6,5 milions, només 380.000 veuen el Telenotícies Vespre, però que al seu torn és l’espai més vist del país. Això vol dir que més de 6 milions de persones s’informen a través o d’altres cadenes, o per altres suports o no s’informen. El PSC va ser el partit més votat a les eleccions del 2024 i Salvador Illa n’és el president: el van votar 882.000 persones de les 3,1 milions que van anar a votar. Això és una mica menys del 28%. SI hi afegim la població amb dret a vot arribarem als 5,7 milions:  a Illa, doncs, -essent el més votat- només el va votar el 15% de la població catalana. L’alcalde de Barcelona, que en aquest cas no va ser el més votat, és batlle havent estat votat pel 19,79% dels qui van anar a votar, i només el 9,8% del total de barcelonins amb dret a vot.

Un país petit, fragmentat i  amb cada cop menys referents de cohesió. I els pocs que tenim ens els carreguem, com un dels himnes no oficials de la nació, “El meu avi”, cancel·lat per por a la por. Per por al què diran. Ningú, absolutament ningú, s’hauria pres la continuïtat de la cançó a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell com una apologia de la prostitució perquè la cançó està molt per damunt del seu autor. Però en això sí que estem units i som capdavanters; en generar debats igual d’útils que aquelles reunions que acaben amb allò de donem-li dues voltes, ara ho hem d’aterrar i nosaltres ho consultarem internament. Avui publiquem una interessant entrevista amb el president de RTVE, José Pablo López, dividida en dues parts. En la primera dona detalls del nou canal de televisió que acabarà emetent només en català i que es podrà veure on ara hi ha La 2. I a la segona part, parla de l’experiència d’aquests primers mesos al capdavant de l’ens públic espanyol. A la conversa, José Pablo López parla de les moltes crítiques que ha rebut però defensa que entre la inacció i l’assaig-error, prefereix actuar. I ho va resumir amb una expressió que em va impactar: cal evitar la paràlisi per anàlisi. Doncs això.