Les relacions entre el poder polític i les religions han estat intenses i institucionalitzades, com a mínim, des de les societats neolítiques. Sabem que, en aquest període d’economies agrícoles i ramaderes, les desigualtats socioeconòmiques van augmentar de manera irreversible. Unes minories passaren a controlar el poder polític i a acumular els excedents econòmics, mentre que les elits religioses, cadascuna amb els seus déus particulars, van esdevenir fonts eficaces de legitimació del poder polític. El palau i el temple han estat els edificis que simbolitzen i sintetitzen els poders polític i religiós durant segles.
El judaisme és bàsicament una religió. Les relacions entre cristians i jueus no han estat precisament un llac d’aigües tranquil·les, especialment a Europa i a partir de l’edat mitjana. La diàspora dels jueus es multiplicà a partir de les tres últimes revoltes fracassades contra els romans —entre el 70 dC i el 135 dC; en temps dels emperadors Titus, Trajà i Adrià. La primera i la tercera es donaren en territori de Judea, mentre que la segona es produí en les comunitats jueves del nord d’Àfrica. Aquesta situació de diàspora perdurà dos mil·lennis, fins a l’establiment de l’Estat d’Israel l’any 1948.
Segons la historiografia especialitzada, la convivència de les comunitats jueves de la diàspora mostra etapes més pacífiques o més conflictives amb les majories religioses cristianes i musulmanes. En conjunt, sembla que va ser millor en contextos musulmans que cristians.
La islamofòbia actual que recorre bona part dels estats europeus ha substituït el tradicional i notori antijudaisme de tradició cristiana. L’historiador Léon Poliakov considera que el primer cas de genocidi antijueu a Europa es produí a la ciutat alemanya de Röttingen al segle XIII. D’un crim comès per una sola persona, la majoria cristiana en feu responsable a tota la comunitat, que va ser massacrada.
A partir del segle XIII, es desenvolupen de manera intermitent, però continuada, persecucions, pogroms o genocidis de poblacions jueves. Posteriorment, vindran les expulsions de jueus de diversos territoris europeus (França, Anglaterra, ciutats alemanyes, Flandes, monarquia hispànica, etc.) i les “zones d’assentament” a l'Europa de l'Est (Polònia, Ucraïna, països bàltics, etc.). Aquests fets queden sovint avui emmascarats amb l’ús de l’ambigua noció de “cultura judeocristiana” (una referència crítica sobre aquest concepte: el breu llibre de Sophie Bessis, La civilización judeocristiana. Historia de una impostura, 2025).
L’any 1215 va ser un any important tant pel tractament de les minories religioses a terres cristianes com pel tractament polític de les religions a les societats liberals. Va ser l’any del IV Concili de Laterà i de la Carta Magna anglesa.
IV Concili Laterà (Innocenci III; 412 bisbes, 900 abats i representants de poders seculars): establiment de 70 disposicions (cànons) sobre la regulació de la vida cristiana a Europa. S’obliga jueus i musulmans a vestir de determinada manera. Les restriccions matrimonials queden fixades entre cosins en tercer grau i familiars consanguinis (no tenim dades sobre l’eficàcia d’aquestes regulacions). També s’estableix la conveniència d’una nova croada a Palestina —Amin Maalouf fa notar que, en el context musulmà, les croades cristianes s’anomenen "invasions franques" (Les croades vistes pels àrabs, 1983).
Haver situat Israel al bell mig de 'Dar-al Islam', la casa de l’Islam —és a dir, al bell mig de societats àrabs, perses i turques—, s’ha revelat un molt mal càlcul en termes d’estabilitat internacional
Carta Magna. Va ser l’inici del que, amb el temps seran els “estats de dret” impulsats per les reformes polítiques angleses, les revolucions americana i francesa, i per la Il·lustració. S’estableixen límits al poder del monarca davant la noblesa en un moment de debilitat reial per pèrdues territorials a França (Joan I d’Anglaterra). Inici de les pràctiques d’habeas corpus contra detencions il·legals; garanties de judicis en les causes. Malgrat les fluctuacions en la seva aplicació, la Carta es considera el primer moment de la defensa de drets individuals en l’endarrerit món cristià medieval (amb relació a la ciència i cultura de territoris musulmans).
L’etapa posterior a la Il·lustració canvia l’estatus dels jueus, en considerar-los formalment “ciutadans”, tot experimentant un augment de la seva “integració” en els estats d’Europa occidental (no de l’oriental). Tanmateix, roman l’estigmatització social i cultural a les societats europees, les quals maldaran per desfer-se de les respectives comunitats jueves.
Aquest objectiu es pot resseguir en el sionisme cristià de caràcter antisemita (segle XIX) que propugna l’establiment de l’estat d’Israel a Palestina. En termes documentals, aquest és un objectiu explícit a la Declaració de Balfour (1917, Primera Guerra Mundial), que estableix el compromís de crear una “casa nacional jueva” juntament amb uns drets civils i d’autogovern de les poblacions no jueves de Palestina. Es tracta d’una política que afavoria el nacionalisme jueu preconitzat per T. Herlz (L’Estat Jueu, 1896), el qual veia lúcidament que els principals aliats dels sionistes favorables a la creació de l’estat d’Israel eren els antisemites europeus.
Un altre exemple de la lucidesa visionària de Herlz, amb totes les connotacions del moment, és el seu comentari, sovint citat, adreçat al sultà del decadent imperi Otomà de principis del segle XX: “Suposant que Sa Majestat, el Sultà, ens concedís Palestina, podríem, a canvi, encarregar-nos d’administrar totes les finances de Turquia. Establiríem allà una part de la muralla d’Europa contra l'Àsia, una posició avançada de la civilització enfront de la barbàrie. Com a Estat neutral, mantindríem contacte amb tot Europa, que hauria de garantir la nostra existència”.
Després de la Primera Guerra Mundial, al Protectorat britànic, es produeixen les dues dècades següents repetides immigracions de població jueva, les quals desencadenen conflictes armats entre les dues comunitats. Un exemple és la important revolta palestina del 1936, reprimida contundentment pels britànics.
La mala gestió britànica de Palestina posà les bases del desgavell posterior a la zona. Una situació en la qual encara ens trobem; avui, en termes encara més exacerbats. La indissimulada política expansionista israeliana de les tres últimes dècades, la construcció del “Gran Israel”, inclou tant guerres exteriors com uns assentaments interns de població jueva en territoris palestins que facin impossible l’establiment d’un Estat palestí”. Després d’haver dinamitat els acords de pau d’Oslo (1993), la “solució dels dos estats” avui resulta una declaració retòricament buida per part d’uns actors internacionals que no ofereixen, ni pensen, en cap solució fàctica per a la població palestina.
Malgrat les raons de la política de reparació a la població jueva després de l’holocaust nazi, haver situat Israel al bell mig de Dar-al Islam, la casa de l’Islam —és a dir, al bell mig de societats àrabs, perses i turques—, s’ha revelat un molt mal càlcul en termes d’estabilitat internacional. No és que avui la geopolítica de la zona tingui una mala peça al teler de la convivència. Més aviat és que s’ha permès que no hi hagi teler. Al Llevant mediterrani, els palaus i els temples continuen resultant, a la pràctica, indistingibles en les polítiques interiors i irreconciliables en les exteriors. Hi ha poca geografia i massa història.