Començo aquest article quan acabo d’assabentar-me de la mort sobtada d’Enric Canals. Va ser el segon director de TV3, just un any després que el gran Joan Pera pronunciés unes paraules que han quedat en la memòria col·lectiva: “senyores i senyors, bona tarda. Amics, avui 10 de setembre del 1983 us saludem per primera vegada des de TV3”.
Naixia una televisió que, en l’ideal de recuperar la sobirania de Catalunya, representava una autèntica estructura d’estat; de fet, una de les poques que podíem aconseguir amb el migrat poder que ens atorgava l’autonomia. Eren els anys en què bullíem de reflexions polítiques sobre la nació catalana, i la necessitat urgent de crear petites porcions de sobirania, per tal de preparar-nos per a quan tinguéssim estat. Els seminaris a la Universitat de Prada, Max Cahner i les Jornades nacionalistes, la posterior creació de la Fundació Acta —de la qual en Joan Culla va ser el president i jo vaig tenir l’honor de ser-ne directora—, tot transitava en un doble temps: el present, en el qual calia construir discurs i iniciatives; i el futur, per al qual havíem de preparar-nos. Recordar tot això ara, que estem en una profunda davallada política, anímica i sobretot nacional, sembla un anacronisme propi de la nostàlgia, però en aquell temps i amb aquell estat d’ànim va néixer “la nostra”. Al darrere, la urgent necessitat de crear allò que Josep Gifreu va anomenar “l’espai català de comunicació”, una xarxa mediàtica que mirés el món des de la mirada, la identitat i els interessos de la nació catalana. Mirar el món des de Catalunya, i no fer-ho des d’Espanya, tan pròpia, com universal. De fet, fins i tot hi va haver polèmica amb el 3 del logo, perquè la nova televisió no era la terciària d’altres, sinó la primera del nostre país. Amb aquest esperit, en aquells anys vuitanta, va néixer TV3.
Fins i tot hi va haver polèmica amb el 3 del logo, perquè la nova televisió no era la terciària d’altres, sinó la primera del nostre país
Recordo vivament l’Enric Canals, passejant-se, amb la seva notable alçada, pels estrets passadissos d’aquell espai provisional al carrer Numància on TV3 va començar a rodar. Revisava, mirava, parlava, debatia, intentava dirigir una televisió nova, amb una gent nova i un esperit nou, i tota l’atmosfera d’aquell moment respirava il·lusió. En aquell temps havíem començat un programa de cultura anomenat Trossos, dirigit per Vicenç Villatoro, i per tots nosaltres; formar-ne part va ser una universitat sencera de periodisme. Després vindrien les flamants instal·lacions de Sant Joan Despí; els primers ENG, que representaven un salt qualitatiu en l’agilitat informativa; els moderns TN; les primeres icones televisives... Anys de construcció d’una televisió moderna, amb un horitzó cosmopolita, però sense perdre mai el sentit de la nació des de la qual s’informava. És a dir, com a catalans, explicàvem el món.
De tot plegat, en queden les enrunes. Avui TV3 és tan xarona, superficial i espanyola com la resta de canals, i l’única diferència notable és l’idioma amb el qual es tramet la informació, per bé que amb creixents concessions al castellà, fins i tot de manera gratuïta. És tanta la llunyania amb l’esperit fundacional que fins i tot s’han carregat la marca, convertida en una mena de sopa de lletres freda, amorfa i descontextualitzada. Òbviament, això no vol dir que no hi hagi excel·lents professionals i bons programes, la qual cosa és indiscutible; però ja no és la televisió que volia construir l’espai comunicacional català, sinó una televisió més, amb algun distintiu diferencial, com ara l’idioma. De televisió nacional a televisió regional, en un procés de deteriorament que camina paral·lel al del país. Res no és sorprenent: Catalunya està en un procés de pèrdua de l’ambició nacional molt accelerat. La seva televisió pública no és res més que el reflex d’una regionalització acomodada, satisfeta i derrotada.