Al llarg de la vida aprens —si en tens ganes, és clar— que les persones que són felices i estan bé amb elles mateixes no perden el temps destrossant la vida dels altres. No els cal, s’ho passen bé amb el seu dia a dia. De fet, ni els passa pel cap dedicar una part del seu valuós temps a fer el mal, estan massa concentrades vivint la seva pròpia vida en present i fruint-la. I que, quan algú et puteja, per més que et costi de creure que algú et pugui putejar sense haver-li fet res —que es pugui considerar una traïció— abans, sol ser, primerament, perquè odien la seva vida i no se suporten a si mateixos, i, en segon lloc, perquè, per algun motiu que —segurament— només coneix el seu inconscient (la seva consciència està massa distreta bregant amb la simptomatologia de la somatització), t’envegen o fas trontollar els seus símptomes i, consegüentment, la seva —falsa— estabilitat mental. És a dir, els fas por. Per tant, la catalanofòbia i qualsevol altre odi irracional envers algú tenen un denominador comú: els que l’experimenten en realitat tenen enveja o por d’allò que odien.
El cas d’Espanya —concretament, l’enveja/por que té envers Catalunya— és un bon exemple del que us he intentat transmetre fins ara (sent molt conscient que no hi ha res més difícil en aquest món que enviar un missatge i que el receptor entengui el mateix que tu li intentes transmetre): no cal ser un gran economista per intuir que un estat que està acostumat a viure amb grans luxes a costa de la submissió de les nacions que el componen no podrà continuar vivint amb aquests luxes si la part sotmesa obra la porta de la llibertat i l’envia a pastar fang. No cal fer gaires números. Un altre cas paradigmàtic d’aquesta enveja/por és, com ja he insinuat al principi, la catalanofòbia: com és possible que algú que no és de Catalunya odiï els catalans per parlar català a la seva pròpia terra? Dit així, sembla totalment absurd; sabeu per què? Perquè és totalment absurd. Llavors apareixen aquelles bromes més velles que l’anar peu per desprestigiar-nos i projectar els seus defectes i inseguretats a sobre nostre: els catalans són uns pesseterus, quan en realitat som els que els paguem el beure, la pensió, les baixes i el que calgui, només faltaria. Potser hauríem de deixar de pagar perquè tinguin raó. Tot sigui perquè hi hagi harmonia. Llavors sí que podran dir amb tota seguretat i amb orgull que els catalans som uns pesseterus. Suposo que no ha de ser agradable que qui et paga la pensió decideixi deixar de pagar-te-la i destinar els diners a arribar a final de mes. Els puc entendre perfectament; soc una persona molt empàtica.
De fet, si ens hi parem a pensar, l’enveja (de ser més atractiu, més ric, més poderós, més alt, més baix, més prim, més mamelluda, més semental...) no és res més que por, també. Per tant, tot acaba sent el mateix: por; por de perdre un estatus, un modus vivendi, la seguretat... I totes les pors acaben convergint en un mateix punt: la por de no ser estimat, de quedar-te sol com un mussol amb una personalitat que no suportes.
N’hi ha que, tot i fer-se dir catalans, no rieu!, no parlen ni català
Amb les “amistats” passa el mateix: de vegades et penses que t’assetgen o que et marginen perquè no ets prou bo, simpàtic, atractiu, divertit... (posa-hi els adjectius que vulguis), és a dir, per culta teva (hauríem de parlar del gaudi que obté una persona quan s’identifica amb el paper de víctima, però ho deixaré per un altre dia), i la realitat és que hi ha un assetjador a l’altre costat que té por, por que, pels motius que siguin, li obris una capsa de Pandora que no té ganes d’obrir, i que farà el que sigui perquè no s’obri, com projectar les seves inseguretats sobre teu o desviar l’atenció cap a tu perquè els altres no vegin els seus defectes. Ens podem arribar a trobar el cas d’una persona que no és gens agraciada físicament humiliant-ne una altra pel seu físic, per exemple. Des de fora pot semblar una gran incongruència, però, si aprofundeixes una mica en la seva actitud, en veus clarament els motius. Això és com una zebra que està a punt de ser devorada per un lleó que li tira el primer xai que troba per poder fugir cames ajudeu-me mentre està distret cruspint-se’l.
Però tornem a la catalanofòbia: què en podem dir d’aquests que es fan dir catalans, però que reneguen de la catalanitat? I que no només en reneguen, sinó que moltes vegades fan tot el possible per destruir-la. N’hi ha que, tot i fer-se dir catalans, no rieu!, no parlen ni català. De què o de qui tenen por? De qui busquen l’aplaudiment: del pare?, de la mare?, d’algun avi? O de qui es vengen: de l’àvia materna?, de l’oncle per part de pare? Com és possible que un país que té sotmesa una nació digui que l’oprimit és ell? Què perdria si s’acabés la submissió? De què té por realment? Sabria viure sense els luxes que tenia fins ara? Què és millor: que els que s’ho queden tot renunciïn a una part perquè tothom estigui content o que s’ho continuïn quedant tot i hi hagi discòria i malestar? Quantes preguntes… Pensem-hi.