El vassallatge patològic de l’independentisme català als dictats del PSOE és un fenomen tan colossal que ha calgut un fals acord entre Junts i els de Pedro Sánchez perquè a Catalunya s’iniciï una espècie de debat sobre la immigració. Prego al lector que disculpi l’enrevessament de la frase anterior, però la política d’allò que resta del nostre país és una cosa tan cínica i lamentable que atempta fins i tot contra les lleis de la sintaxi. Comencem per allò més bàsic: és mentida que l’agrupació de Carles Puigdemont hagi arribat a un acord amb el PSOE en aquest àmbit, pel simple fet que les polítiques migratòries es fonamenten en dues competències (el control fronterer i la capacitat d’assimilació/expulsió d’un bípede humà) que són patrimoni de l’Estat. Així s’ha afanyat a aclarir-ho Pedro Sánchez i així ho entén qualsevol persona que tingui la intel·ligència superior a una ameba.
Per tant, referint-nos a immigració, Espanya pot fer veure que es coordina tant com vulgui amb la Generalitat en aspectes com ara la detenció d’il·legals, els centres d’internament de nouvinguts i tota quanta mandanga retòrica. Però per molt que les administracions es “coordinin” (dit sigui de passada; un verb clàssic a l’hora d’acabar descrivint allò que mana Madrit i acaba pagant el sofert contribuent català), la potestat migratòria del nostre territori és del Gobierno. Dit d’una altra manera, i com fins i tot ha tingut la decència d’admetre Jordi Turull, el sí dels juntaires als macrodecrets del PSOE no ha tingut ni una sola contrapartida en competències sobre gestió dels fluxos migratoris, essent només un “acord polític” (dit sigui de passada; el concepte clàssic a l’hora de referir-se a una cessió de poder que, per mitjà de futurs decrets i lletres petites, acabarà reduint-se al no-res).
La malaltia cranial que afecta la societat catalana no es redueix a l’àmbit dels partits i acaba impregnant una bona part de la nostra societat. Perquè hom pot debatre totes les hores que vulgui sobre immigració, delinqüència i sa tia en patinet; però discutir sobre aquest afer específic (així passa també amb la defensa i la seguretat en general) des d’un col·lectiu que no controla el seu territori deriva en pura xerrameca. Per tant, si ens posem estrictes i per anar resumint, el que vam viure la setmana passada podria titular-se “un no-debat sobre immigració arran d’un no-acord sobre immigració”. Això no vol dir que els catalans, insisteixo, tinguem tot el dret del món a improvisar una radiografia sobre l’impacte o l’enriquiment que els nouvinguts comporten en la nostra història recent. Però, com el lector haurà comprovat, el no-debat d’aquests dies va per camins ben diferents.
El soroll verbal sobre la immigració s’ha limitat a un xoc de trens estúpid entre posicions directament racistes i o d’una ingenuïtat proverbial
De fet, l’independentisme ha caigut en l’enèsima trampa del PSOE, no només perquè Sánchez hagi aconseguit novament el suport de Puigdemont “a cambio de nada”, sinó perquè el soroll verbal sobre la immigració s’ha limitat a un xoc de trens estúpid entre posicions directament racistes i o d’una ingenuïtat proverbial. No calia ser un gran futuròleg per veure com Junts acabaria comprant les tesis de Sílvia Orriols en l’àmbit dels nouvinguts com una arma de distracció massiva mentre, de sotamà, continua apuntalant el règim del 78. Tot i això, he de confessar que m’ha sorprès que al pobre Jordi Turull no li hagin preparat un simple PowerPoint sobre el tema en qüestió i s’hagi limitat a parlar d’immigració com el cunyat nadalenc, relligant d’una manera del tot analfabeta i falsària la reincidència criminal als nouvinguts pel simple fet que li ho diuen alguns dels seus alcaldes.
De fet, tampoc calia ser cap geni del futurisme per veure com el discurs d’Orriols ja l’havien promogut els mateixos convergents, no només permetent que assolís l’alcaldia de Ripoll, sinó promocionant-la a les pseudotelevisions que encara mantenien fa mesos. A l’altra banda, com també era d’esperar, la secta progre de la tribu ha aprofitat l’oportunisme juntaire per destapar llur esperit multiculti dels anys noranta. Així feia recentment Ada Colau, equiparant el discurs de Junts al de Vox en nom d’una suposada (i notòriament falsa) Espanya diversa que, com han palesat sobradament els comuns al seu periple descatalanitzador de Barcelona, sempre acaba cercant recer al centralisme madrileny. En el fons, amb això de la immigració es palesa a la perfecció com els polítics del país intenten entaforar-nos de nou (i infructuosament) als debats de quan l’autonomisme encara gaudia de prestigi.
Sortosament, l’electorat independentista viu molt més en guàrdia que fa cinc anys i ja no s’empassa l’alarmisme juntaire ni l’ètica convivencial del Fòrum Universal de les Cultures. Al primer aspecte se’l venç amb una dada ben simple: no hi ha cap relació entre delinqüència i nouvinguts a Catalunya. Al segon, amb una notòria constatació política: quan els espanyols ens acusen de poc diversos i de manca d’esperit acollidor el que volen, en definitiva, és que deixem de tenir la puta mania de voler ser catalans. Tot molt fàcil. Tot molt avorrit. L’únic important és que, per molt que els pesi a tots plegats, nosaltres seguim en guàrdia.