El món definitivament s'ha trabucat. Ja fa dècades que els mestres es queixen de la poca solidaritat que manifesten els pares dels alumnes que tenen a les aules. La disminució d'autoritat que aquesta actitud ha generat en la professió més important i delicada ha estat denunciada en qualsevol fòrum educatiu amb rampells de dignitat i reclamacions als poders públics perquè hi posessin remei. Va ser així com, en l'últim intent de reblar el suïcidi de la professió, es va anunciar fa un cert temps que els mestres passaven a estar jurídicament enquadrats en la categoria d'autoritat, i que, en conseqüència, atemptar-hi era com atemptar contra un policia. Qui presum fa fum: aquest va ser el primer esglaó cap a la desconsideració que s'ha manifestat de la manera més crua fa uns dies, quan pares i professors d'uns nens cridaners i maleducats han estat capaços d'alinear-se amb les criatures contra l'interventor que va decidir expulsar-los per insuportables i, a més a més, per no portar la mascareta posada a l'interior del tren, cosa que encara és preceptiva.
Els nens, que poden ser maleducats però no ximples, no només han deixat en qüestió de manera clamorosa la tasca pedagògica dels seus mestres i la capacitat dels seus pares per recordar-los qui mana a casa i quines conseqüències té la desobediència. Als nens, a més, aquest fet els ha servit per aprendre diverses coses, i cap de bona.
Ser nen no és una patent de cors per a la barbàrie o per a la mala educació o, senzillament, per a la desobediència
Com que han estat justificats per pares i professors, en primer lloc, els nens han absorbit una idea confusa del respecte als altres. Sigui perquè no els ho va explicar ningú, sigui perquè algú els ho va explicar malament, estan convençuts que fer el que a un li dona la gana és una llei. Potser han viscut en un d'aquests entorns tòxics en què s'afirmen barbaritats com "ja aprendrà a llegir quan li vingui de gust" o "a l'escola s'hi va a ser feliç"; i per tant, si al tren em diverteixo cridant, llançant objectes a l'aire o empenyent els meus companys perquè caiguin sobre altres viatgers, doncs endavant. La frase de pares i mestres indignats, n'estic convençuda, ha estat "són nens", i encara que no es pugui esperar el mateix comportament d'un preadolescent que d'un executiu amb maletí (malgrat que també aquests de tant en tant s'obliden que les seves converses telefòniques no interessen la resta d'ocupants del vagó), ser nen no és una patent de cors per a la barbàrie, o per a la mala educació, o, senzillament, per a la desobediència. Hi ha nens obedients i altres que no ho són. I si la raó d'aquesta diferència es troba en el nivell d'exposició a les pantalles del segon grup, aquesta condició és responsabilitat directa d'algú. O no?
La segona lliçó que els nens han après en aquest tren del qual van ser expulsats és que la llei no hi és per complir-la, sinó per infringir-la i, a més, sense conseqüències. Pares i mestres han deixat, alhora i potser per sempre per a aquests nens en concret, de ser autoritat. Quan van decidir arrogar-se la defensa dels nens davant la sanció imposada, aquests van aprendre no tant que el que van fer estava bé, sinó que les regles no s'han de complir i que, per tant, en una altra ocasió, ells quan ja siguin grans podran queixar-se contra els qui els amonestin. I això, sense raonament i sense legitimitat, és sens dubte un perill. Recordo una ocasió en què un subjecte ja grandet que anava al meu mateix tren es va enfrontar al revisor perquè no volia posar-se la mascareta. Eren temps de pandèmia. Amb independència de valorar positivament o no la mesura, a la sortida del vagó l'esperava la policia per posar-li una multa. No sé si al final, amb tota la inoperància jurídica de Pedro Sánchez en la gestió de les sancions d'aquell temps, la multa li va ser anul·lada, però per començar va haver d'aprendre en pròpia carn que saltar-se les regles té conseqüències, coneixement absolutament necessari quan s'està començant a construir la personalitat.
Després de conèixer casos com aquest, és molt més fàcil entendre quina classe de fauna política ens governa i la dificultat per confiar que la següent generació la millori.