A Jerusalem hi ha una paret on els jueus ploraran la pena de no poder accedir a l'actual esplanada de les mesquites, el lloc més proper al Sancta Sanctorum del Temple que els romans els van destruir. És probablement el mur més famós del món i en aquests temps de convulsió a Gaza encara cobra més significat en aquest enfrontament ancestral entre dues de les tres religions del Llibre. Però no és l'únic mur.

A l'Espanya present (in)vertebrada per ancestrals caïnismes, res no ha estat igual des d'aquell negre 11 de març en què els errors, les mentides i les males intencions es van fer carn en dos (no un) partits polítics. El capità Lozano, avi del president Rodríguez Zapatero, va començar a agafar velocitat, agafat de la seva mà i molts anys després de mort, cap a un horitzó que la recentment morta periodista Victoria Prego hauria contemplat amb consternació. Els morts no han de descansar si així els vius poden continuar lluitant, i encara que avança a bon ritme la recuperació dels cadàvers que en la Guerra civil van quedar oblidats a les cunetes (el meu avi Segundo inclòs) es van afegint adeptes a una perillosa idea: que la democràcia només és patrimoni de l'esquerra, d'una certa esquerra. La paraula "Règim", ja instal·lada en el vocabulari per referir-se al sistema polític que va emergir de la transició, condemna qualsevol que pretengui veure en aquell temps concòrdia, reconciliació o perdó, que no oblit. Aferrant-se al fet que llavors també hi va haver aquests Fouché que tota etapa de la història té, afirmen que res de bo no va emergir d'allà, condemnant per covards els seus protagonistes, els nostres, els seus propis, antecessors.

Ha reblat encara més el clau de manera infame en aquest recurs tan bast i intel·lectualment indigent com la política de blocs i de murs, aquests dies, per a benefici electoral, el president Sánchez. Paradoxalment, els qui, com ell, la practiquen, s'atreveixen a criticar els qui a la dreta han tingut èxit en la fórmula, com si fer-ho des de l'esquerra revestís més legitimitat. Per què recordar que en els totalitarismes tota llibertat perd, però que a més, en els de l'esquerra, la misèria ha estat el seu més indigne colofó, ja que sobretot s'ha acarnissat amb els més febles? Per què recordar-los que per molt que prenguin mesures que semblen bones, només aconsegueixen empitjorar la situació? Com limitar lloguers, que només afavoreix qui té que li avali la fiança, o l'estranger que al seu país pagaria més del doble. O apujar el salari mínim, mentre aquest s'ha fet cada vegada més indigne d'afrontar les mínimes despeses. O pujar les pensions fins al punt de comprometre la "solidaritat intergeneracional" de la qual s'omplen la boca. Com dir-los que amb mirar al voltant és fàcil comprovar que el que aconsegueix l'igualitarisme és negar la igualtat d'oportunitats i el foment de la iniciativa, l'esperança de progrés i la gloriosa diferència entre les persones?

Opini el que opini sobre el món o sobre Déu qui em llegeixi, estarem d'acord que els murs aixecats entre humans no són més que l'avantsala de la guerra? Tant criticar les muralles que envolten la població palestina per acabar aquí dient que qui no és al nostre bàndol mereix la condemna eterna. Sembla com si ningú no hagués comprovat que fins i tot en el calvari hi va haver un lladre bo i que, de la mateixa manera, en el col·lectiu amb el qual potser podem compartir menys idees podem trobar la mà més amiga. No sé si el president del govern espanyol ha llegit l'Evangeli, en tot cas, no sembla haver-lo entès. I si ho ha fet, estarà, com ens succeeix a alguns, intentant no errar?