Se’ns va morir el millor dels actors amb 94 anys, el murri, el subtil, el capaç, en Michel Piccoli, i fins ara no n’havia escrit ni una ratlla, distret com sóc. Si una persona, al capdavall, només té la importància que li donen els altres i no pas la que un, de manera idiota, es pensa que té, és ben veritat que a qualsevol home li agradaria passar per aquesta vida traïdora deixant un record tan agradable, tan arrelat, tan net. Tan poc estrident i alhora tan entusiasta. I com que França és França, i allà les dones tenen realment alguna cosa a dir sobre els seus fetitxes masculins, alguna cosa certa, fora dels llocs comuns de la retòrica obituària, doncs ja ho tenim. L’evocació al fornici sempre ens acaba protegint de la mort com un antic sortilegi, com una espontània celebració de la vida. Catherine Deneuve ha dit a la premsa que troba que, ells dos, es van dedicar només a treballar en les onze pel·lícules que van fer junts, sense gaire temps per conèixer-se millor, més a fons. “Fou un home al que hauria pogut estimar” —“Un homme que j’aurais pu aimer”:— evocant la coneguda ambigüitat del verb francès aimer, que tanta feina fa quan tot forat té el seu pedaç. La Bardot, per la seva banda, amb el seu estil més directe, més proper, ha anat pel mateix camí de perfecció, i ha explicat per Twitter que Michel Piccoli “tenia talent, sentit de l’humor, i li agradava el meu cul.” No sabem si ho ha dit per la famosa escena de Le Mépris, la formidable pel·lícula de Jean-Luc Godard, o per un coneixement més intens.

Piccoli fou el furor del viure calmós, l’actor que representava una manera de viure que oscil·lava entre la perplexitat, el desengany, la serenitat i l’alegria més indestructible. El somriure d’infant de l’actor, poderós i indomable, és tan ben acabat com la tranquil·litat del seu posat intranscendent, ple, ple de veritat quotidiana, d’identitat masculina, entre única i ordinària. Pocs actors han sabut encarnar alhora el més singular i el més vulgar de la condició humana. Potser per això un dels meus films preferits sigui, probablement la cinta minimalista de Manoel d’Oliveira, Vou para casa (2001), una història sense història, que podríem resumir com el reportatge dels darrers dies d’un vell actor abans de morir. Un personatge que es compra unes sabates noves i que inesperadament li robaran, posades, com la vida que un bon dia te la treuen sense més ni més. Michel Piccoli fou l’ofici ben fet, l’artesania de l’actor que sap perfectament el que fa encara que, de vegades, l’espectador no acabi de copsar-ne el joc. Va ser molts anys calb, elegant, refotudament distingit, extravagant, tendre, pudorós, de vegades fins i tot llunyà, sempre fresc com una fruita que no t’estalvia ni el sabor ni el coneixement intuïtiu. Deien els directors de cinema que no calia donar-li instruccions, que a Piccoli no se’l podia dirigir perquè només feia de Piccoli, que portava el paper après i que sabia perfectament com desenvolupar el personatge que tenia marcat. I no es repetia, sempre semblava nou, com acabat d’estrenar, el petit. Era molt gran.