"Divagant en l’oferta forana, no reconeixia la ciutat. A poc a poc el local s’omplia, de turistes i d’expats", canta Quim Carandell a Mori el brunch dels ínclits Fetus. La cançó dels bisbalencs, embolcallada en acords majors i tonades alegres de violí o acordió, defineix a la perfecció un estat d’ànim, un sentiment de ràbia continguda que creix lentament però inexorable, alhora que veiem com la nostra Barcelona se’ns esmuny de les mans.
Una ciutat amb locals de brunch a cada cantonada, però on els establiments de tota la vida pateixen cada cop més dificultats —en massa casos, amb traves afegides de l’administració municipal. On és extremadament fàcil menjar un ramen o una empanada argentina i, en canvi, una cursa d’obstacles degustar una escudella o un bon fricandó. On viure plenament en català requereix una fervent militància i on creixen els casos de discriminació lingüística per actes d’insubordinació tals com demanar un cafè amb llet amb la llengua pròpia del país. On és cada cop més difícil percebre que formem part d’un entorn que reconeixem i sentim com a propi.
Hauríem d’aspirar a no sentir-nos com a membres d’una reserva índia sinó com a ciutadans que reconeixen com a seu l’indret on viuen
En paral·lel a aquesta difuminació, però, existeix també un caldo que fa xup-xup i que augmenta lentament de temperatura. És el de molts barcelonins cada cop més cansats de la despersonalització de la ciutat. La raó és senzilla: quan obre un nou local de brunch (o una franquícia de menjar ràpid o un establiment de souvenirs o de cafès a cinc euros, agafin l’exemple que vulguin) la vida comunitària i de barri se’ns escapa, perquè deixa d’existir un botiguer que escombra la vorera, que ens anomena pel nom, que ens pregunta per la família i ens parla en el nostre idioma. Quan aquest botiguer —en Joan, tornant altre cop a la cançó de l’inici— és substituït per una cadena que ens tracta com a turistes a casa nostra, és quan perdem Barcelona.
Fa poques setmanes, va obrir un bar de barri a la frontera entre Sants i les Corts. Els confesso que, per dins, ho vaig celebrar com una petita victòria. Hauríem d’aspirar, però, a no sentir-nos com a membres d’una reserva índia sinó com a ciutadans que reconeixen com a seu l’indret on viuen. Som a pocs mesos de les eleccions municipals i, en major o menor mesura, aquest serà un dels elements que farà decidir el vot a molts ciutadans de la capital del país. Els partits, doncs, hauran d’explicar si el seu projecte treballarà per recuperar Barcelona o per continuar perpetuant aquest laissez faire.
Vagi per endavant el meu posicionament: mori el brunch.