A mesura que vagi passant aquesta fatigosa campanya, hom palesarà fàcilment com l’únic que és capaç d’oferir la partitocràcia nostra al regne de Madrit és l’exportació de fracassats. Admireu cada raconet de l’auca i comprovareu com a tots els cataus s’hi amaga un Vietnam ben particular. Fixeu-vos en Jordi Hereu, cridaner professional, vociferant com n’és d’eficaç i social el govern del PSOE; ell, pobret meu, que regalà l’eterna majoria socialista de Barcelona als convergents perquè no va saber organitzar ni un simple referèndum sobre el futur d’una avinguda. Admireu també la meva estimada Ada Colau, qui encara té els sants collons de pontificar sobre el preu de les llars, després d’estar-se vuit anys a l’Ajuntament del capicasal encarint els pisos de Barcelona, per gaudi de la banca nacional. També hi ha el dissortat Rufián, que tan aviat s’emboteix en una americana dels Zara com s’allibera els picarols mercès a uns pantalons de teenager, garlant en català només quan ha de conjugar el lerrouxisme de tota la vida. O la hiperactiva Nogueras, la qual regurgita sense parar que Junts són "els del mig", com qui s’entusiasma compartint la ubicació de la disco amb les amiguis. Ja té collons, i certa lògica, que l’única campanya que faci gràcia sigui la de Xavier García Albiol, revestit de guàrdia urbà, menester que domina sense rival. Al iaio de Vox ni l’esmento, perquè ni puto Déu sap què hi diu al seu DNI.

Diria que cada vegada hi ha més veïns conscients que participar en aquesta ruleta delirant només pot beneficiar els espanyols

Però tot això no és cap desgràcia, sinó el resultat lògic de l’assecament del règim del 78 i de l’autonomisme resultant, dues nocions que van acabar de morir amb l’1-O i que ningú no ha sigut capaç de ressuscitar. Durant molts anys, els partits de la tribu enviaren els nanos més llestos de la classe al Congreso, no pas per aconseguir prebendes del poder central, sinó per dissimular el robatori sistemàtic de l’Estat als catalans i també la caducitat d’unes suposades concessions a l’autogovern (en forma de finançament, d’infraestructures o de competències) que el pas del temps, i l’arribada massiva de nouvinguts, han demostrat insuficients per fer rutllar el país amb mínimes garanties. Sentiu els polítics catalans que encara tenen esma d’agafar l’AVE i notareu com mai havíem patit una retòrica tan dependent de les variables espanyoles. Fa lustres, la consigna era fer la viu-viu amb l’espoli als catalans per conservar el poder al Parlament o a Sant Jaume... i així anar tirant, mercès a la bonança econòmica; però ara ningú no pot dissimular que si viatja a Madrit és amb el mer objectiu de continuar engreixant la bitlletera i salvar la guingueta de la pròpia secta. Fa molta gràcia, torno a insistir, que l’únic candidat que no desentona en tota aquesta pantomima sigui el bòfia del PP a Badalona, que va passejant-se pel país mig desganat, confessant amb la mirada que ell, a la capital del regne, hi anirà "lo justet", car on té feina és a ca seu; quan el clown resulta el més fiable, la cosa es descriu sola.

No entraré en els motius que cada elector guardi al sac de l’ànima per anar a votar el dia 29 (sospito, confiant en la intel·ligència mínima de la parròquia, que tothom optarà per la pinça al nas o acabarà cedint al xantatge emocional... amb la qual cosa ja ho consultaran amb el respectiu terapeuta), però davant del panorama que he descrit no pot existir un sol català que se senti còmode en aital vodevil polític. Més encara, diria que no existeix un sol lector —tret d’un d’aquells bots virtuals que mou la militància dels partits catalans, encaputxats en covarda anonimitat— que sigui capaç de veure un sol guany en l’art d’exportar fracassats al Congreso. Ben al contrari, diria que cada vegada hi ha més veïns conscients que participar en aquesta ruleta delirant només pot beneficiar els espanyols. Hi ha qui enarbora la bandera de la resistència i àdhuc la del bloqueig parlamentari, però per desactivar aquesta argumentació de tercera només heu de veure com Alhora és capaç de pixar-se fins i tot en la memòria d’algú tan recte com Lluís Maria Xirinacs a còpia de fer-lo ballar tecno i convertir-lo en un mem, com faria Albert Rivera. Penseu-hi fredament: això és el millor de Catalunya, el que representa de manera més fidedigna el nostre país? Ja sé que l’abstenció us molesta, perquè us la podeu ventilar com a infantil o frívola, però ja us asseguro que sense el seu tossut activisme encara viuríeu confiant en la impressora del Rufián o en la capacitat mediadora dels diputats convergents. És així.

Col·laborar el 29N o continuar edificant un terreny polític que sorgeixi de l’ànima del país: aquesta és l’única qüestió que s’ha de dirimir durant aquests dies. La resta només va d’exportar fracassats; per molt que ens faci gràcia perdre’ls de vista, potser valdria la pena oblidar-se d’aquest comerç pèrfid i centrar-nos més en com podem crear alternatives que depenguin només de nosaltres i que treballin només per a nosaltres. Si tot això us sembla erroni, torneu a llegir l’article, repasseu la parròquia que hi he citat i recordeu que compartir espai amb fracassats tard o d’hora t’acaba duent al fracàs. I feu, evidentment, el que més us convingui.