Ja ho he dit més d'una vegada: aquesta campanya electoral és, sens dubte, la més buida i amb menys propostes, la més ofensiva i, en molts moments, insultant de les desenes que s'han celebrat d'ençà del 1977. Una campanya híbrida, certament: entre el mal gust i la banalitat. Una campanya que va començar parlant de sexe oral, de "menjar conys i culs", a La Revuelta, de TVE, que presenta David Broncano, i que ara arriba a les declaracions d'amor a Lecturas, una de les principals revistes del cor. Entremig, insults i influenciadors com el manresà Jordi Wild. Més frases que propostes, com si fos un càsting televisiu per entrar en un reality: es competeix per ser el més ocurrent, el més provocador o el més pròxim. Importa deixar una frase memorable, emocionar o fer-se viral. Explicar què es farà amb el poder queda, clarament, en segon pla. L'aparició de Pedro Sánchez a la portada de Lecturas, com a únic tema de la primera pàgina, a onze dies de les eleccions, amb el títol "No m'imagino la vida sense la Begoña", reflecteix exactament el nivell al qual hem arribat. Una campanya de late night que engloba l'espectacle, les confidències i la recerca de la frase que faci parlar.
Sánchez ofereix un retrat familiar per despertar simpatia, però cap proposta que l'elector pugui examinar. Demana adhesió a la persona, cosa sempre perillosa, mentre el projecte polític queda fora de pla. Alguns exemples: els seus avis que aprenien a llegir i escriure. Explica com, de petit, els acompanyava a una escola d'adults a Aluche. Una referència política dins del relat familiar, en recordar les dificultats dels seus avis, introduint subtilment l'expressió "aquella època que avui alguns enyoren". O la seva mare, que va començar Dret a quaranta anys, i com van coincidir estudiant les seves respectives carreres. L'interès rau en l'exemple d'esforç i d'una dona que reprèn la seva formació després d'haver estat mare jove. Per acabar, al seu flanc més feble, la seva coherència personal que defensa i reivindica, amb una mirada al seu passat i recordant que el nen que va ser estaria satisfet amb els principis que conserva: igualtat i perseverança.
L'insult busca mobilitzar mitjançant el rebuig; la declaració d'amor, despertar empatia; l'aparició amb un influenciador, accedir a una audiència a la qual el míting ja no arriba
Sánchez no és l'únic candidat, però sí el més extrem, pel poder que tresoreja, i fa servir ressorts fins ara poc utilitzats per generar una campanya paral·lela en la qual no hi ha retards de trens, arribar a final de mes no és cap problema, l'habitatge és un mal que ha causat la dreta i Catalunya forma part del país feliç. De l'insult a l'amor, passant pels influenciadors: una campanya en què hi cap tot i en què, d'això es tracta, amb prou feines troben espai les propostes. La confrontació més aspra conviu amb les confessions sentimentals; els atacs a l'adversari, amb les fotografies familiars; les advertències sobre el futur del país, amb les converses desimboltes, destinades a circular per les xarxes que tant diuen detestar i que són la palanca imprescindible per a aquesta mena de campanya. Alguns, fins i tot, agafats a contrapeu, van abandonar la xarxa X amb gran estrèpit mediàtic i donant un cop de porta i hi han tornat de puntetes i sense cap explicació. Canvia el to, canvia l'escenari i canvia el públic. El que costa trobar és una explicació concreta de què es vol fer després de les eleccions. És una campanya híbrida en els seus formats, però amb un mateix propòsit: conquerir l'atenció. L'insult busca mobilitzar mitjançant el rebuig; la declaració d'amor, despertar empatia; l'aparició amb un influenciador, accedir a una audiència a la qual el míting ja no arriba. Cada intervenció produeix el seu titular, el seu vídeo i la seva conversa, i ho hem vist exageradament des de l'inici de campanya. La qüestió és quant d'això acaba quedant quan s'apaguen els llums i tot aquest soroll no és més que silenci.
L'eterna pregunta que la política necessita arribar a nous públics no pot ser contestada amb un simple sí i a qualsevol preu. També ha de portar als ciutadans-electors alguna cosa que puguin jutjar. Amb l'ús exagerat de l'insult passa quelcom semblant. Cohesiona els convençuts i garanteix una repercussió immediata, però deixa sense explicar per què l'alternativa pròpia seria millor que la de l'adversari. Desqualificar-lo exigeix bastant menys formació que detallar una mesura concreta, posar-li xifres després d'haver-la estudiat a fons, assenyalar-ne els límits i, finalment, acceptar que algú comprovi després si s'ha complert. Perquè les propostes tenen una incomoditat que no tenen els sentiments: sempre es poden contrastar amb la realitat. Obliguen a triar prioritats en moments difícils, reconèixer quins són els seus costos reals i assumir compromisos. En definitiva, una promesa concreta permet exigir comptes, com els 800.000 llocs de feina promesos per Felipe González el 1982, que van marcar aquella campanya electoral i que van permetre exigir-li comptes durant una legislatura. Una ocurrència televisiva amb prou feines compromet fins al següent canvi de canal.
Un somriure, una confidència o una desqualificació amb prou feines deixen obligacions per a l'endemà. El resultat és una campanya que pot acostar-nos a la personalitat dels candidats mentre ens manté lluny dels seus plans. Sabem amb qui s'enfaden, a qui estimen i amb qui estan disposats a fer-se una fotografia. El que continuem necessitant saber és què faran i com ho pagarem. I, en definitiva, el més important d'unes eleccions, per què ens els hauríem de creure.