Dos duels es lliuraven a Europa, més enllà del fet que l'hegemonia de socialistes i populars s’hagi acabat, que és del tot irrellevant si ha de ser completada amb els eurodiputats liberals. El duel al sol té un vessant macro i un altre micro, si es poden emprar terminologies d’aquesta mena per a combats que, en tot cas, tenen efectes importants sobre les nostres vides.

A nivell macro, assistim a un duel entre Europa i ella mateixa. Europa lluita per créixer en poder i cohesió contra els estats, però aquests s'hi resisteixen. Més que parlar d'eurofòbia (com l'explicitada per candidats com Nigel Farage) o d’euroescepticisme (el de partits que justament per això ni es presenten, com la CUP), s’ha de parlar de la, potser última, revifada dels estats que es resisteixen a veure morir la seva sobirania, malgrat que sigui el moviment necessari per aconseguir la definitiva federalització d’Europa.

Tanmateix, en aquestes eleccions també es lliurava un altre duel, gairebé tan èpic com l’anterior, i molt més local, que és el que enfronta l’independentisme i l’unionisme. Amb la moderació del discurs d’ERC que ha propiciat Junqueras des de la presó, arraconant JxCat (que s’ha deixat) en la radicalitat, els republicans han guanyat places municipals importants, però han perdut davant Puigdemont en el vot directe a Europa. Era potent el missatge que sols així tots els eurodiputats eren seus, ha estat una eficaç reconversió del fet de no poder anar en la coalició que volien. En tot cas, la imatge que queda, malgrat que les sumes continuen essent minses, és que el primer lloc de la cursa a Barcelona i a l’Europa escollida des de Catalunya se l’endú una formació independentista. Malgrat la seva potent victòria, a Pedro Sánchez se li gira feina...