Des que el podemisme ha arribat al poder municipal gràcies a l'ajuda inestimable de Manuel Valls i la cooperació dels qui també són socis seus en el govern d'Espanya, Barcelona està cada cop més irreconeixible: bruta, insegura, ocupada i ara enfonsada en la irrellevància per un virus que, de tan petit, és un poderós recordatori de com de relatives són les dimensions que sovint ens preocupen. Això últim no és, evidentment, una responsabilitat de l'Ajuntament, però sense cap mena de dubte sí que ho són aquelles altres circumstàncies que, en comptes de facilitar-nos la vida, ens fan el camí més difícil.

Els qui tenim la sort de treballar a les perifèries de la ciutat hem notat en menor mesura aquesta absurda nova gestió de l'espai i de la mobilitat en què s'ha entossudit l'alcaldessa per distingir-se dels seus predecessors. Fer la vida impossible a qui s'ha de moure amb cotxe per una ciutat d'orografia difícil com Barcelona ha estat la constant dels últims temps: la cirereta als límits de velocitat (comprensibles) i a la reducció de l'espai d'aparcament gratuït (fins i tot acceptable), a més del sargit urbà amb carrils per a tota mena d'aparells silents i perillosament veloços, ha estat l'invent dels blocs de pedra que separen un nou espai, amb coloraines diverses, pel qual transiten vianants amb poques ganes d'anar per la vorera, encara que els quedi a un pam. Un misteri. No cal dir el que això genera en la psicologia de l'urbs: la sensació de descampat pel qual deambular desordenadament es fa regla i la metròpoli esdevé una jungla d'asfalt en el menys cinematogràfic dels sentits.

Barcelona està cada cop més irreconeixible: bruta, insegura, ocupada i ara enfonsada en la irrellevància per un virus que, de tan petit, és un poderós recordatori de com de relatives són les dimensions que sovint ens preocupen

No sé qui s'asseurà en aquests blocs de pedra sense respatller (imagino que substituts d'uns bancs que ja han estat sostrets a cop de serra de llocs diversos) quan arribi el fred, ni quin altre sentit a més d'obstaculitzar les vies de circulació han pensat els qui ens governen, aquests que no pateixen cap dels inconvenients perquè el cotxe oficial passa per on vol. Però sí que sé que són un símbol de tot el que no funciona, de tot el que està per fer.

Per descomptat, cada vegada que algú critica alguna de les desgràcies que s'han anat acumulant, l'alcaldessa i el seu equip sempre tenen una excusa. El que se'ls reclama no ho poden fer (tampoc no ho voldrien en alguns casos, com el de facilitar el desallotjament de les màfies d'ocupes que creixen a ritme del boca a orella). No és competència municipal posar ordre en la seguretat, perquè no ho és fer les lleis per poder limitar els drets dels delinqüents, però la primera autoritat d'una ciutat com aquesta és més important que gran part dels presidents autonòmics. No té res a dir, en persona i en veu alta? Tampoc no evitar que la brutícia o el deteriorament del mobiliari urbà es converteixin en el nivell zero de la delinqüència?

Però si és així, si no poden, per què no ho deixen en mans d'altres? Sí, el problema és que tampoc no sabem on són els altres, i si, potser, com ella abans de ser alcaldessa, prometran arreglar-ho tot sense tenir cap mena d'idea del que significa un model de ciutat. Aquí sí que la dimensió importa. Els queda gran aquesta pobra Barcelona ocupada.