Convé dixar de fer l'impossible per aquelles persones que no fan per tu ni tan sols lo possible. És lo temps de vida el millor regal que fem i que ens fan. Menystindre'l o envanir-lo no li fa cap favor a l'esfera del rellotge, ni a la persona a qui dediquem o neguem les hores i la volta invariable de les busques. És lo temps de vida i la qualitat que l'hi injectem allò que determina el valor de les nostres passes per este món i l'elecció de fer-ne un mapa ajustat a la nostra ruta vital.
Som granets d'arena dins d'un rellotge que, quan lo broc se fa prim, empetitim somnis, ajustem records, matisem fesomies. L'embut exigix reduir aspiracions. Aleshores, com per osmosi, s'amunteguen a la part alta i ampla del vidre aquells pòsits que preferim fer perdurar i que volem que ens acompanyen fins a l'estret túnel final de data incerta. Coll avall, doncs, dixem caure frases abreviades, diminutius prescindibles, menudències que foren grandeses. I mos n'adonem que tampoc era tan greu dixar que el curs de l'existència posés a cada u al seu lloc i a cada cosa al seu racó.
Soltar llast dona sensació de levitat. Potser pel buit físic que ens dixa, tal vegada per la vacuïtat emocional que ens resta. I tanmateix no dixa de ser una buidor més feixuga que lleugera perquè, paradoxalment, potser pesa més allò que amollem que el que conservem. Al cap i a la fi, aquells retalls d'existència que decidim salvar ja comptàvem que hi serien. Són la confirmació d'una certesa. En canvi, tot lo pes que dixem anar no sempre havia pertangut a la zona baixa i prescindible del rellotge: un desengany adequadament alliberat és més càrrega que una alegria esperadament revalidada.
Severitat i tendresa poden anar de la mà com un oxímoron passejant-se pel bosc. Són, no obstant, part d'un mateix gra de sorra indivisible
Tampoc no és imprescindible que hi haja —sempre— una relació directament proporcional entre el temps que fa que coneixes una persona i l'estima i confiança que sents cap a ella. Que uns bons fonaments asseguren l'estabilitat duradora d'un edifici no significa que no es puga ser feliç en una senzilla i acollidora cabana de palla i fang. Faltaria vore si el llop podria tombar-la d'una simple bufada. Això, però, seria un altre conte.
Severitat i tendresa poden anar de la mà com un oxímoron passejant-se pel bosc. Són, no obstant, part d'un mateix gra de sorra indivisible. O el dixem caure tot sencer o el salvem, situant-lo a la part alta, i permetem que mos acompanye fins al final del ball. De res serviria girar el rellotge sencer per a invertir el sentit de les coses o per a allargar la duració de la dansa i el seu so tènue, com d'una remor de platja sibilant. De vegades, tornar a començar és encoratjador i necessari. D'altres, però, és fer trampa. Preparar el mateix trampolí per a la nova caiguda de sempre.
Siga com vulga, l'espai alliberat pot dixar pas o bé a desconeguts i saludables silencis o bé a inexpertes i resplendents vivències. Com i de què l'omplim també mos definix. Dixar entrar nova llum per les ranures és un acte de valentia, sobretot si vens d'una insolació. Pel badall de la paret hi comencen a entrar nous reflexos que aculls amb discreció. Dolceses que dixen de ser solatge per a situar-se al capdamunt, com l'escuma flotant del cafè amb llet. I decidixes donar-li una oportunitat a l'escletxa que creix. I en fas un glop. De vegades, la vida s'atura, te crida pel teu nom i quan te gires te la trobes de cara i li reconeixes la mirada sense haver-la vist mai abans. Porta als ulls tota la música del món i t'atures. I te l'escoltes.