Sovint quan la persona del nostre costat comença a canviar, quan no som escoltats per qui voldríem que mos fes cas o se’ns tracta amb desídia, reaccionem amb un cert desconcert, decepció o fins i tot ràbia. En una primera instància intentem fer entendre a la persona de davant lo perquè de les nostres reivindicacions, peticions, consells. Freqüentment, no és només per natros que ho diem, sinó que també ho fem pel seu bé, a mode de recomanació, per estima, per responsabilitat.

Quan passat un determinat temps –aquí especificar-lo és tasca impossible, cada cas és un món- seguim parlant amb una paret o veem que la paret en qüestió es va escantellant i esquerdant fins a fer-se irrecongoscible, llavors val la pena potser de sospesar lo desgast real d’energia i la credibilitat del somriure que tenim enfront. La decepció pot superar inicialment la resta de sentiments, però lo temps, que no ho cura tot però que sí que sol posar cada u al seu lloc, t’acaba donant eines. Una de les quals és lo silenci.

Des del silenci pensem, creem, reflexionem i hi veem més clar. Obviar los moments de silenci diaris pot equivaldre a anar-mos perdent a poc a poc en la remor del dia a dia, a anar-mos esquerdant fins a perdre la visió de la realitat i la perspectiva. Tampoc des del soroll quotidià no podrem escoltar les veus dels qui proposen i abracen. Val la pena, llavors, centrar-se en qui sí que té orelles, a l’espera de que los sords recuperen l’oïda (cosa que no sempre passa, és bo també saber-ho).

Traslladem esta situació personal a una col·lectivitat: quan l’Estat espanyol decidix no escoltar les justes demandes del poble català i a més utilitza la repressió per a silenciar-les i anihilar-les, pot durar més o menys dempeus, però la seua paret també es clivella. S’obrin escletxes fins que els fonaments tremolen. Per a mantindre l’equilibri, lo poder opta per anestesiar lo seu ramat encara sord. Lo llenguatge de la propaganda fa anys que insensibilitza l’Estat i la premsa del règim n’és lo principal paradigma. Discursos de l’engany. Manipulació en forma de mutisme, intoxicació o directament de mentida. Estratègies polítiques, judicials i periodístiques que fan adormir los súbdits que es creuen a ulls clucs les falòrnies que els donen cada dia per a sopar. Al desinterès de l’informat per saber-ne més s’hi suma l’aposta del poder per a desinformar-lo. S’ajunten la gana i les ganes de menjar. I als pocs ciutadans espanyols que encara creuen en la democràcia (perdoneu que digue pocs, però a l’Estat les eleccions les guanya qui les guanya i la suposada esquerra progressista dissabte no hi era), a ells, dic, només els queda consultar la premsa estrangera per internet (fa trenta anys no es podia!); allò que abans, quan es volia estar informat, es feia sintonitzant La Pirenaica, l’única emissora no controlada per Franco.

Lo llenguatge de la propaganda fa anys que insensibilitza l’Estat i la premsa del règim n’és lo principal paradigma; en realitat, és una mostra de feblesa

Que la premsa espanyola, les dades oficials i els partits del 155 i la ultradreta tracten amb este menyspreu la històrica manifestació sobiranista de dissabte passat a Madrid, mentre els mitjans de comunicació internacionals obrin los informatius amb la marea groga a la capital del reino (amb corona podrida) i ho destaquen en innumerables titulars, només demostra la ceguesa i sordesa d’aquell que es creu la seua pròpia mentida i vol seguir venent un relat fals als qui encara se’l creuen.

Si davant les mentides constants i la manipulació endèmica de l’Estat i los seus acòlits sentim certa ràbia o enuig, intentem també pensar que en realitat és una enorme mostra de feblesa. Si tant han d’enganyar és perquè veuen l’extraordinària força de la veritat. Si no, no els caldria destinar tants esforços extraordinaris, ni personals, ni econòmics, ni de violència, tant física com institucional. La venjança només destruïx qui la utilitza.

Pot haver-hi amistats recuperables i mentides irreconciliables. Cauran murs i construirem noves relacions, nous països, obrirem els ulls, tancarem ferides. Superarem la mesquinesa. Coneixerem la veritat. Tastarem la llibertat, ja per sempre. I quan volguéssem estar ben informats, fugirem del NO-DO del segle XXI d’este Estat repressor en descomposició i si cal sintonitzarem novament La Pirenaica per a saber la veritat, aquella ràdio creada a instàncies de la Pasionaria. Potser no debades tampoc, al seu discurs de dissabte lo vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, la va recordar quan va citar les paraules que la històrica dirigent comunista va adreçar a les Brigades Internacionals: “Vosotros sois la leyenda, ejemplo de solidaridad y héroes de la democracia”. Siguem-ho!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat