Darrerament he sentit i llegit diversos comentaris o articles poc afalagadors, dixem-ho així, referents a mestres i professors. Que si estan de prevacances estivals, que si no estan prou implicats, que si se rasquen una mica la panxa, que si este estiu haurien d'arrimar més l'espatla, que ja tocaria, que si tomba que si gira i que quina sort que tenen de seguir cobrant lo mateix treballant menys hores o no gens. Atònita i una mica sorpresa, he volgut fer un petit treball de camp per a copsar la realitat amb bastantes persones del meu voltant: familiars, amistats i companys diversos —també alumnes— que ho viuen en primeríssima persona. Aquí, lo resultat de les converses. Som-hi!

M'he trobat amb persones angoixades, estressades, confoses. Persones saturades, exhaustes, preocupades. Professores amb mal de cap i frustració per no poder arribar a tot, alumnes a qui els ha augmentat la miopia de tantes hores com se passen davant l'ordinador, mestres amb insomni que no donen l'abast per a esborrar emails de la safata d'entrada i que estan fent videoconferències (moltes inoperants) per damunt de les seues possibilitats. Alumnes amoïnats pel temari, per com els avaluaran, per la selectivitat, enyorats dels seus amics o que troben a faltar l'hora del pati, tan fàcil com això, l'hora del pati per a riure amb les amigues i xarrar de tot i de res entre classe i classe. Jóvens que necessiten esbargir-se, que els hi toque el sol i l'aire, distraure's, badar, fer esport. No es pot estar rendint tot lo dia sense descans ni esgambi.

La realitat: mestres amb angoixa i insomni que ara fan més hores, alumnes desanimats o amb vista cansada i pares saturats

En general, he parlat amb persones atabalades que noten lo pes de la incertesa i de l'ingent volum de tasques. Persones desesperades, fora de joc i colgades de faena. Dones i hòmens a qui els ha desaparegut la seua intimitat perquè a totes hores han d'estar pendents de mòbils, tauletes i ordinadors, laborables i festius, matí, tarda i nit. Cadascú amb qui parlava em deia una paraula o un concepte nous. A saber: classe virtual, temari competencial, eina digital, plataformes, pdf, word, excel, zoom, meet, nodes, skype, class room, google drive, hangouts. I tot això, a part dels convencionals Whatsapp, Messenger o grups de Facebook i Telegram i correus electrònics.

Què més he vist? Docents que fan més hores ara que abans i que veuen com, malgrat això, per hores que hi dediquen, les eines digitals —que són útils, és clar— no tenen pas l'efectivitat de les classes presencials. He vist persones voluntarioses i capaces, treballadores i valentes i amb talent, és clar que sí! Simplement, lo sistema no estava preparat per a fer-ho tot, absolutament tot, online i ara no es pot pretendre que sense les eines ni la formació adequades, tothom puga corregir, orientar, revisar, estudiar, fer deures o respondre, i fer com si res. Hi ha molts professors que miren de no atabalar més del compte els alumnes i que dediquen una part de les seues classes virtuals simplement a que ells i elles tinguen contacte visual i es puguen esplaiar, comunicar-se i expressar i compartir esta situació que els està superant a tots una mica. Lo temari no sempre és lo més important. Escoltar els jóvens i acompanyar-los emocionalment també és essencial.

Lo sistema no estava preparat per a fer-ho tot online i ara no es pot pretendre que sense les eines ni la formació adequades tothom puga seguir com si res

També m'adono que hi ha famílies sense capacitat tecnològica, que no tenen prou dispositius perquè els xiquets i xiquetes facen los deures o que, directament, a casa no tenen wifi, impressora o escàner, que tampoc hem de donar per fet que tots hem entrat a l'era digital a la mateixa velocitat de connexió. A alguns, potser, fins i tot els hi han tallat la línia de mòbil perquè no la poden pagar. I sí, com en tot a la vida, hi ha gent i gent i potser sí que hi ha algun mestre que és una mica tarambana, però serà l'excepció. Los que jo conec i m'he trobat estimen la seua faena i estan desbordats i, al final, també són uns manats que seguixen pautes que els hi venen marcades des de dalt. I ja se sap que de dalt la perspectiva no sempre és la que més s'ajusta a la realitat dels mortals de baix.

Són docents exigits pel mateix Departament d'Ensenyament, exigits pels pares dels alumnes que necessiten assessorament i que també van perduts. Exigits pels companys del centre amb qui també s'han de coordinar constantment i acordar criteris i pels alumnes que busquen ajuda i suport, per les inspeccions que han de justificar-los el sou i, sobretot, exigits per ells mateixos, perquè la immensa majoria dels docents són vocacionals i actuen per responsabilitat i decència i volen donar resposta a tothom i a temps. Ah!, i molts mestres, a més a més de tot això, també són pares i volen passar temps amb sos fills.

Lo temari no sempre és lo més important, escoltar els jóvens i acompanyar-los emocionalment també és essencial

Dixem de ser injustos amb ells, per favor. D'acord que tot és millorable, però potser que ja està bé de tant d'opinador desinformat o malintencionat o toca-gaites en busca de polèmica, i valorem la faenada que estan fent i les condicions amb què la fan, que és una animalada. Empíricament comprovat. I ho he volgut dir jo, que res tinc a vore amb la docència i que, si vas a mirar, ni m'hi va ni m'hi ve perquè per no tindre, no tinc ni fills. Però quan sortiguéssem al balcó a aplaudir els sanitaris, els repartidors, els pagesos o el personal de neteja, recorde-mo'n també dels mestres i professors. Educar i ensenyar és molt més que connectar-se a internet. Sempre ha sigut l'hora dels mestres: estimen la seua professió i l'exercixen amb criteri, dedicació i dignitat.