Naixem on vol la vida i amb la sang dels nostres pares, i este és un tret característic que mos marca al llarg de l’existència, perquè no és lo mateix vindre al món a una aldea africana que a una ciutat occidental, i perquè, com deia Joan Perucho: ‘també hi ha el dictat de la sang que empeny a les palpentes’. Ara bé, lo lloc de naixement i la genètica no són les úniques variables que mos fan ser com som. L’educació rebuda és clau a l’hora de formar persones. Dos germans nascuts al mateix lloc, fills de la mateixa mare i del mateix pare, però criats en ambients educatius diferents donen com a resultat éssers humans ben diferents.

Este estiu estava dinant al Delta de l’Ebre amb un grup d’amics d’Aragó, Astúries, Burgos i Sevilla. Els dos de Sevilla em van confessar que s’han fet socis d’Òmnium, els de Burgos em van donar les gràcies per la lluita del poble català, i algunes asturianes i aragoneses em van demanar arracades amb llaç groc com les que jo duia aquell dia. No som família, ni tan sols parents llunyans, i no hem nascut al mateix lloc, però mos han inculcat una cultura democràtica i de llibertat d’expressió similar. A cada u de natros, cada u a la seua terra i a la seua manera i tal com los pares respectius van poder, però amb esperit crític i sentit de la justícia.

Sembla evident que este grup de bons amics als qui tinc la sort d’estimar, i amb qui solquem l’Ebre amunt i avall amb la piragua, no representen la majoria de la societat espanyola, d’acord. Però és bo saber que no estem tan sols com alguns mos volen fer creure, i que la bondat és revolucionària. I que Rivera i Arrimadas desenganxant llaços dels carrers representen tant una provocació com una ofensa a tots aquells qui se senten i són demòcrates (no val només a dir-se’n). Rivera i Arrimades, aquells que esperen amb candeletes una reacció violenta a les seues accions per a vore si així algú els compra el relat de la fractura i la temor pels carrers. Perquè de la mateixa manera que la majoria d’enquestes polítiques es publiquen més per a influir en lo vot que no pas per a mostrar la intenció real del vot, així també les falses acusacions de violència i amenaces es fan més per a generar-ne d'autèntiques que no pas perquè en realitat existisquen. I oco que la polèmica agressió de la Ciutadella no fos més la baralla entre dos nacionalistes espanyols, en la qual tots dos creien que l’altre era independentista.

Sabem de la incomprensió i, sobretot, la desinformació i la intoxicació que hi ha, i seguirem combatent-la amb arguments i compromís. Ara bé, gastem les energies amb qui vulga escoltar, no amb los intolerants. La resta de les nostres forces dediquem-les a natros i al ple assoliment de la República Catalana. Perquè lamento percebre que darrerament ja no es parla tant de República i d’independència, sinó de llaços grocs i polèmiques buscades malintencionadament, i no hauríem de caure a la pesada. Recordem que els hem de traure de la presó i els hem de fer tornar a casa, que el problema són los presos i exiliats polítics, no els llaços grocs.

La justícia i la democràcia han d’anar agafats de la mà. L’amistat, hi ajuda. Busquem, doncs, aliats entre els amics. Com feia el sr. Paco Izquierdo, llibreter tortosí traspassat recentment. Se’l va conèixer com a Paco lo demòcrata perquè a la seua ja desapareguda minúscula llibreria-estanc, i en èpoques molt complicades, tan prompte guardava papers de l’església com amagava documents del PSUC. I ben poca gent ho sabia, tan poca que alguns ho hem descobert un cop ja mort. Ell tenia la seua ideologia, com tothom, i tenia també els seus amics, com tothom, i la seua família, com tothom, i un negoci públic, com bastanta gent, però tenia per damunt de tot un elevat sentit de la democràcia i de l’amistat. I això, xiquets, no ho té tothom. Com no té tothom amics com los que remen amb mi pel riu, que no només no m’arranquen d’un sarpat les arracades grogues de l’orella sinó que me n’encomanen un parell per a posar-se-les, que no només no es creuen les mentides de Ciudadanos, el PP i la immensa majoria de la premsa espanyola (i d’alguna afincada a Catalunya), sinó que tenen criteri propi i des del seu espai de quotidianitat creen un discurs que va contra la corrent dels cànons repressors. Perquè sí, com diu Pere Camps, sense cultura guanyen ells i perquè sí, com dèia Gerard Vergés, l’home és més subsidiari de la cultura que de la genètica.