Poques coses motiven tant a un culer com veure aquestes dues portades...

As

Marca

Demà comença una setmana en què els mitjans sucaran pa amb la crisi del Madrid. Aquest cop la nostra feina serà tenir prou crispetes per seguir la crisi de l'equip blanc i, sobretot, per observar com gestionen el moment Florentino Pérez i els seus mitjans amics (i afins).

Però tornem a la dura realitat mediàtica de la setmana...

A partir del moment en què tu dius que Catalunya és com l'Alemanya dels anys 30, i no passa res. A partir del moment en què dia a dia aixeques el llistó una miqueta més, i continua sense passar res. A partir d'aquí, és lògic que et vagis engorilant i acabis dient que els catalans són nazis i els seus polítics són com Hitler. Problema? A partir d'aquest moment, com que ja no pots apujar la intensitat de l'insult, si vols continuar xipollejant en el fang insultatiu, has de diversificar els adjectius. En això ha demostrat ser un gran mestre un tal Enrique Gil Calvo. Per comprovar-ho, recomano la lectura de l'excreció adjunta publicada pel diari El País...

Article sobre Mas

Efectivament, ho ha llegit bé. Gil Calvo, en un moment de gran inspiració (sense que consti en què o de què va consistir exactament la inspiració) li diu al president de la Generalitat (en funcions, però president): tòxic, psicòpata, manipulador, envejós, egocèntric, conspirador, fraudulent i traïdor. I a la CUP, que passava per allà, els qualifica de salvatges. Queda demostrat, doncs, que el periodisme de qualitat usa arguments elaborats i no cau en la vulgaritat. Hem d'aprendre tant d'intel·lectuals com Gil Calvo... Jo, de moment, començo una campanya perquè li donin el Nobel.

Altres possibles Premis Nobel

Però el nivell existent augmenta a tal velocitat que caldrà ampliar la campanya a moltes més personalitats. Per exemple, al gran Carlos Herrera, home que va iniciar la seva carrera professional a Catalunya i on hi va viure molts anys. Escoltant i llegint algunes de les seves opinions, pensava que una dia s'havia copejat el crani i havia oblidat la realitat que ell havia vist i viscut en primera persona. Però no. Estava equivocat. El cop li va disminuir la percepció de la realitat, però a l'engròs. En general. Aquesta n'és la prova.

Herrera

El millor, però, va ser la seva reacció davant l'allau de crítiques. Naturalment, com a ciutadà encantat d'haver-se conegut que és, se les va mirar per sobre de l'espatlla i va adoptar aquella postura de: "ai, quina gràcia em feu...". I, seguidament va continuar al seu món. "Bautista, aquest micro el vull més amunt. No fos cas que un paio tan important com jo es fes un esquinç just al moment en què té la caritat de compartir el seu infinit saber amb el populatxo que té l'honor de poder-me escoltar".

Herrera2

Entre Jalogüing i Carnaval

Una de les coses més importants en un periodista és saber mimetitzar-se. No hi ha res pitjor que la desubicació. Conscient d'això, Antonio García Ferreras va decidir entrar en directe al programa La Sexta Noche (La Sexta. Dissabtes a la nit) per informar sobre la ultimíssima hora dels atemptats a París, vestit com veu.

Farreras sexta noche

Lamentablement, Twitter està ple de gent sense sensibilitat i, per tant, incapaç de valorar aquest esforç estilístic. I no només això, sinó que en fan broma i befa. Ai senyor, què ignorant és la gent, oi?

Campions de l'enginy

A Cuatro hi fan un programa d'esports que es diu Los Manolos. El nom podria ser el d'un bar d'aquells on és habitual escoltar expressions com: "Manolo, ¿este jamón es negro o son las moscas?" O bé: "Manolo, dile a la salmonelosis que traiga un poco de ensaladilla". Però no, a ells no els és aplicable aquest concepte. Massa elegant. L'altre dia van tenir una ocurrència tan enginyosa i divertida que encara ara estic a casa aplaudint-los davant de la pantalla de la TV...

musulmans Barça-Madrid

Què oportunament ocurrent, no troba? Devien estar a la redacció, menjant dàtils amb bacó, i algú, de sobte, va exclamar: "¡Lo tengo!" I van parir aquesta preciositat conceptual. No entenc, però, per què van acabar demanant perdó per aquesta joia de l'enginy. Sí, perquè els van ploure tantes crítiques que van haver de demanar perdó, com tants altres genis incompresos...

Marcel·lí Virgili assenyala el camí a Oriol Junqueras

És sabut que uns dels grans prescriptors (paraula de moda per anomenar els líders d'opinió 2.0) del país és el senyor Marcel·lí Virgili, l'home gràcies al qual el programa Versió RAC1 manté un mínim de rigor. El senyor Marcel·lí, últimament ha estat molt ocupat creant un nou torró i l'altre dia va aparèixer a can Basté donant-ne algun detall. Però, ai las, va coincidir que en aquell moment a l'estudi hi havia l'Oriol Junqueras. I va passar això...

 

[audio mp3="https://www.elnacional.cat/wp-content/uploads/2015/11/Junqueras.mp3"][/audio]

 

Transparència total i absoluta (i més)

A veure si es entenem d'una vegada... Una cosa és que per quedar bé diguis que hi haurà transparència i l'altra és que n'hi hagi de veritat. O sigui, els organismes creats perquè hi hagi transparència serveixen per poder dir que ets transparent però no per ser-ho. On va a parar!!! Són coses totalment diferents. I li diré més, la transparència està sobrevalorada i no condueix a res.

Seguretat Real

Doncs, vol creure que jo no li sé veure...

El que li deia unes línies abans... que la gent es creu això de la transparència i n'acaba abusant. "Retocs estètics?". De qui? No estaran insinuant que la Reina s'ha fet alguna millora? No, oi? Espero que no, perquè les reines són immillorables. I, en tot cas, si aquesta esmena facial fos certa, jo no sé trobar cap diferència entre les tres imatges d'aquí sota. La de l'esquerra és la d'una dona i periodista independent. La del mig és una obra d'art calcada a la imatge real (i Reial) i que sembla que hagi de moure's. I la de la dreta és l'estampa d'una dona madura i serena conscient de la seva responsabilitat. Retocs? Va, home va, prou de falsedats i insídies!!! Molta enveja és el que hi ha!!!

Letizia

Allà on es produeix la notícia

El periodisme de qualitat i d'investigació sempre està on succeeixen les grans notícies. I no només això, sinó que també és present als llocs on passen les coses realment importants per a la majoria de la societat.

El periodisme compromès informa dels fets rellevants i dels moments cabdals. I si una multitud de cent manifestants va a la plaça de Sant Jaume a protestar, escolti, aturem-ho tot i prioritat absoluta. No fos cas que algú pensés que no és una mani, sinó la cua per cruspir-se un entrepà de can Conesa...

El País

Hooome, no em digui més!!!

El sorpasso ja és aquí. Rajoy, Sánchez, Rivera, Iglesias, Homs i Rufián fa dies que no dormen per la preocupació que els ha generat aquesta notícia...

Enquesta VOXMilers de politòlegs estan estudiant molt fort aquest canvi total i absolut del panorama electoral espanyol. Bé, espanyol i mundial. Som davant d'una remuntada èpica i mai vista. Sens dubte els cent manifestants de la notícia anterior segur que tenen molt a veure amb aquest inexplicable fenomen.

Ah, l'hemeroteca...

L'usuari "CuñadoDeTuiter" ens ha servit en safata un exemple magistral del que és el bonisme de baix cost. De com darrere de les grans onades de gent compungida hi ha qui s'hi apunta sense ni tant sols tenir clar quina és exactament la seva opinió. Tothom va cap allà? Doncs, som-hi. De la mateixa manera que hi ha gent que en un estadi xiula un minut de silenci en record a les víctimes perquè a la seva cultura social el bonisme consisteix, precisament, en estar a favor dels que provoquen fets que desemboquen en el minut de silenci.

Cuñado

La pancarta de "Tots som Charlie Hebdo" l'aguantaven personatges públics a qui Charlie Hebdo els repugnava i que, si haguessin pogut, haurien tancat la revista. La visió optimista diu que, mira, al menys els integrem a la causa. La realista diu que rebre suports fariseus, potser no cal.