En els darrers dies s’han aclarit alguns dubtes substancials que planaven sobre els escenaris polítics de futur del nostre entorn: a Catalunya, amb govern però sense pressupostos des del 2018, sembla que per al 2020 estan encarrilats; i a Espanya finalment hi ha govern, i previsiblement també hi haurà pressupostos per al 2020.

Més enllà del grau d’estabilitat d’un govern i altre, està clar que els pressupostos tindran un perfil més social que no pas abans. El de la Generalitat, amb l’acord de JuntsxCat i ERC amb En Comú Podem (i amb la curiosa absència dels socialistes), està força definit, almenys pel que fa als ingressos. El de l’Estat, sense concretar, però que es pot perfilar a partir de l’acord de govern entre el PSOE i Unidas Podemos. En un cas i en l’altre, amb calendaris diferents, s’hi notarà el pes de qui condiciona l’aprovació pressupostària, que és el bloc “Podem/Podemos”. El gir entra dintre de la més pura lògica democràtica que s’expressa en les sumes de diputats en els respectius parlaments.

Els pressupostos català (en discussió) i espanyol (que s’abordarà segurament de manera imminent) comparteixen plantejaments, però també presenten alguna diferència substancial. Vegem-ho centrant-nos en els traços més gruixuts dels dibuixos pressupostaris respectius i dels acords que els determinen.

Començant pels ingressos, tant a Catalunya com a Espanya, s’augmentarà la pressió fiscal via IRPF sobre les rendes més altes, cada territori en el seu tram competencial, de manera que els que guanyen més diners pagaran més que abans. A Catalunya, l’augment s’acompanya d’una rebaixa de la càrrega fiscal de les rendes més baixes, però en conjunt l’ingrés per IRPF augmentarà.

Queda garantit un augment la despesa social i més redistribució de renda en benefici dels menys afavorits

Addicionalment, la necessitat de més ingressos ha portat el govern a augmentar també la pressió fiscal en el cas de successions. A Espanya també es preveu augmentar la pressió per IRPF a les rendes més altes, però també es preveuen augments en l’impost de societats (sobre el qual Catalunya no hi té res a dir ni fer) de les grans corporacions, alhora que es preveu rebaixar el que paguen les pimes que facturen menys d’1 milió d’euros. Els ingressos, per tant, es reforcen amb una fiscalitat de caràcter progressiu, com era d’esperar intervenint-hi com hi intervé un partit que és clarament d’esquerres.

Les despeses van en la mateixa línia, per bé que es poden concretar menys coses perquè o estan en procés de negociació (Catalunya: reducció de taxes universitàries, impuls de llars d’infants, etc.) o només es poden entreveure dels acords generals de govern en el cas espanyol. Sigui finalment el que sigui, queda garantit un augment la despesa social i més redistribució de renda en benefici dels menys afavorits.

A part de l’anterior, a Espanya s’anuncien mesures normatives, algunes de les quals comportaran més despesa, com ara l’actualització d’algunes pensions, i d’altres amb impacte sobre el món empresarial, com ara previsibles modificacions de la reforma laboral o l’augment del salari mínim interprofessional. Per cert, el govern espanyol té prevista una llei que és imperiosament necessària, la del canvi climàtic, que també podria originar despeses importants. La Generalitat aquesta llei ja la té des del 2017, però la seva incidència normativa i pressupostària ha estat escassa. Esperem que uns i altres posin fil a l’agulla, que la qüestió és d’una urgència extrema.

Situats en aquest punt, amb coincidències i diferències de prioritats i possibilitats pressupostàries, val la pena recordar alguns trets de caràcter estructural que planen sobre les decisions que es poden prendre a Catalunya en relació a les de l’Estat: 1) Catalunya compleix (si us plau, per força) escrupolosament els límits de dèficit del sector públic (el 2020, 0% del PIB), cosa que no fa el govern estatal, el qual no para d’engreixar el seu deute; 2) Catalunya equilibra pressupostos amb el condicionant del dèficit fiscal amb l’Estat (un crònic 8% del PIB), sense el qual ingressos i despeses (socials i d’altre tipus) augmentarien alguns milers de milions d’euros; 3) Catalunya pateix la competència fiscal de la capital de l’Estat, que es permet prescindir de l’impost de successions i pràcticament no pagar per patrimoni, mentre la Generalitat ha de buscar diners de sota les pedres, si l’Estat els hi deixa buscar.