En el meu darrer article em referia al treball de la Cámara de España i el Consejo de Economistas de España sobre 45 anys de comunitats autònomes, un extens treball que mereix ser analitzat atenent que alguns experts l’han replicat críticament. Es tracta d’un estudi sobre les conseqüències econòmiques territorials de la manera en què s’ha gestionat la descentralització a Espanya. De l’època considerada en vull destacar un aspecte molt específic i d’actualitat, que és la contribució catalana (una autonomia decisiva per les coses bones i per les dolentes de la descentralització) a la governabilitat i el rendiment obtingut.

Mirem-nos-ho des de la perspectiva de l’autointerès català: el suport dels diputats a Madrid hauria de traduir-se, com a mínim, en un nivell més gran de benestar dels catalans gràcies a aspectes materials tangibles (més despesa per habitant, que permetria més i millors serveis i infraestructures) i en un respecte a l’autonomia.

Em venen a la memòria els suports de CiU a la governabilitat espanyola sota el lideratge de l’actual conseller d’Aena, el Sr. Duran i Lleida, o la presidència de la Generalitat d’un socialista amic i actual conseller d’Enagás José Montilla, o dels diputats d’ERC a Madrid a l’època en què liderava la formació Joan Puigcercós. En la meva opinió, i amb els respectes deguts als al·ludits, il·lustren una mena d’incapacitat històrica catalana de treure’n rendiment de tenir un cert poder a Madrid. En això, els bascos ens passen la mà per la cara: no hi ha negociació de la qual no se’n vagin amb el sarró ple, engreixant el que d’origen és ja una independència econòmica.

Els catalans decisius a Madrid segueixen fent obsequis gratuïtament a canvi de promeses per part d’un Estat que té un currículum riquíssim de maltractament a Catalunya i un prestigi consolidat d’incomplidor

Aterrant a la situació de l’actual poder català al Madrid de la coalició de govern més progressista de la història, liderada per Sánchez, els resultats que s’obtenen són decebedors. Vots de diputats catalans han estat decisius per tal que els actuals governants d’Espanya (i de Catalunya) s’asseguressin els dos grans ressorts del poder d’una legislatura com són atorgar la presidència per 4 anys i aprovar pressupostos (que donen corda operativa pràcticament per tot el mandat a base de pròrrogues en el pitjor dels casos). La rendibilitat aparent d’aquests suports, que es poden considerar crítics per a qui els rep, ha estat, aparentment fins ara, nul·la.

Sense ser expert en política, que me la miro des d’una certa distància, asseguraria que els catalans decisius a Madrid segueixen fent obsequis gratuïtament a canvi de promeses per part d’un Estat que té un currículum riquíssim de maltractament a Catalunya i un prestigi consolidat d’incomplidor. Fins i tot concedint el benefici del dubte que hi puguin haver acords amagats per solucionar el conflicte polític territorial català, els resultats són decebedors. Bé, no hi ha resultats. L’Estat no pot o no vol resoldre el conflicte polític i econòmic o les dues coses a la vegada.

Com ens ensenya la vida, pots enganyar a tothom una vegada; pots enganyar a una persona moltes vegades; però no pots enganyar a tothom sempre. Doncs el crèdit que repetidament se li dona des de Catalunya al govern central sembla reflectir la segona de les afirmacions: Madrid “enreda” sistemàticament les formacions decisives, que canvien amb el temps, amb els lideratges respectius.

No soc ningú per assenyalar quina és l’alternativa. Tanmateix, ser decisiu a Madrid a canvi de somriures amables, de copets a l’esquena i de promeses per part d’un Estat incomplidor compulsiu, és una mala inversió. La col·laboració resulta estèril per qui la dona i és molt beneficiosa per qui la rep. Amb rendiments nuls de la inversió reiterats, un es pregunta si l’estratègia de no col·laborar podria ser pitjor.

Ja sé que és més fàcil de dir que no pas de fer, però potser aniria bé que els catalans a Madrid (de tots els colors polítics) apliquessin dos principis bàsics de tota inversió: 1) no invertir en qui no és de fiar; i 2) si decideixes fer-ho, assegura el risc assumit, posem que exigint senyals inequívocs de compliment del tracte (com ara pagant rendiments per anticipat) o exigint-li avals que tornarà el crèdit que li has concedit. Però no ho facis mai gratis o a canvi de promeses que no tens lligades. No és ficció, els bascos ho fan.