En l’anterior article deia que l’expresident de la Generalitat José Montilla era un home d’obediència espanyolista, maquiavèl·lic i políticament gens valent. Aquest home sense verb, sense cap habilitat de comunicació, i tant si ara ho segueix fent des de l’ombra (on s’hi troba la mar de bé) com si no, ha deixat un rastre inesborrable en els seus hereus, que personalitzo en la figura del que ja fa anys que és secretari primer del partit a Catalunya, el Sr. Miquel Iceta.

Iceta, com el diputat Zaragoza, va defensar fa uns anys possibilitats polítiques per a Catalunya que són les que avui han determinat la persecució, l’empresonament i la condemna severa a alguns dels que van ser companys seus de professió. Iceta, el 10 de setembre de 2014, tampoc fa tant, afirmava públicament en un míting que si hi havia una reforma de la Constitució i els ciutadans de Catalunya hi votaven en contra, només quedaria un camí: una llei per fer una consulta acordada sobre la independència. Tot de condicionals i de coses que no s’han acomplert, però l’home defensava al Museu Marítim una proposta que en aquell moment ell mateix considerava de sentit comú.

Resulta rellevant que un company de viatge del Sr. Iceta, el Sr. José Zaragoza, el mateix que fa pocs dies assistia complagut a l’abraçada d’un altre Zaragoza (en aquest cas fiscal) amb el cap de la Guàrdia Civil del “Ho tornarem a fer”, defensava el dret a decidir. Fins a quin punt va portar la seva posició aquest diputat “díscol” que va trencar la disciplina de vot del PSOE i va ser degradat dels seus càrrecs al Congrés per passar a ser un simple diputat. Això era el 2013.

En Montilla va iniciar una conquesta sorda del PSC, en una progressiva degradació de qualsevol signe de catalanisme. Iceta ha consumat aquest projecte

D’aquells anys ençà, en què Iceta ballava amb el dret d’autodeterminació, ha plogut molt. El primer secretari dels socialistes catalans ha canviat com un mitjó. El 2017 el Sr. Iceta (i no diguem l’ínclit català Josep Borrell) s’abraça a Vox, el PP i Cs en la seva croada contra els malvats independentistes, i no se n'ha desempallegat. A l’estil de Lorena Roldán de Cs, que era independentista i ara ha vist la llum hispana, Iceta i els seus companys de partit han descobert una nova veritat. Amb el merescut respecte, això té un nom: cinisme, perquè o mentia abans, quan defensava un referèndum, o menteix ara, quan el satanitza. I si no és un cínic, és una persona de qui no te’n pots fiar, perquè pensa segons d’on bufa el vent. En qualsevol cas, fa tot l’efecte que el Sr Iceta, com va fer el Sr. Montilla al seu dia, s’aferra a la cadira de l’obediència a l’amo, el PSOE.

Malgrat ser un polític cínic i/o imprevisible, Iceta té el cap ben moblat i sap comunicar, per bé que en els darrers anys li hem descobert una faceta singular del seu comportament. És d’una mena de manera que fa la pinta de tenir un pèl de sensibilitat humana. Segur que en té, però es tracta d’una sensibilitat selectiva, capaç de convertir-se en crueltat quan se li gira la truita i et considera enemic. Ho acaba de demostrar amb la seva actitud amb relació al polític condemnat Oriol Junqueras. I ho va demostrar fa prop de dos anys amb aquella actitud sorneguera i posat una mica sàdic que va captar una càmera de fotografiar, en què es veu amb Inés Arrimadas burlant-se de Jordi Turull que ja es veia que se n'anava de pet i cop a la presó. Deu estar ben content ara el bon Miquel, per la venjança que li han servit els amics del Tribunal Suprem.

En Montilla va iniciar una conquesta sorda del PSC, en una progressiva degradació de qualsevol signe de catalanisme. Iceta ha consumat aquest projecte. Finalment, el PSOE a Catalunya va a l’estela d’aquests dos personatges que, per cert, comparteixen una cosa que tampoc considero positiva en un polític: són desagraïts. El primer, Montilla, amb la terra on es va fer políticament i amb els partits que durant tants anys li van donar no pocs trumfos. El segon, amb els seus orígens, fins a perdre, com diu el poeta, la seva identitat.

Els socialistes a Catalunya són una caricatura del que van ser. Desconec si Iceta, Montilla i companyia representen el socialisme. Del que estic convençut, amb tots els respectes, és que representen 1) l’obediència cega als poders fàctics de l’Estat (que són les forces de seguretat, l’alt funcionariat i l’aparell judicial) que posen seriosament en qüestió la democràcia, i 2) un espanyolisme d’allò més ranci.

La “C” de PSC ja fa temps que és per terra de la mà d’un polític ideòleg sense ideologia i d’un executor sense ànima i de tots els seus corifeus. Per què no es rebateja el partit? Li escauria millor PSOE-Catalunya, amb “ny”, si pot ser.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Modest Guinjoan
Opinió Iceta, Montilla i companyia (1) Modest Guinjoan
Oriol Junqueras
Opinió Fins quan, Miquel? Oriol Junqueras