Potser, benvolgut lector, tens una sensació de desànim o de confiança traïda, i no seré jo qui digui que no en tens motius, però els pobles grans, i el nostre ho és, sempre s’acaben redreçant per molt maldades que vagin. Com es redrecen les columnes, les barres, del monument a la Generalitat de Catalunya que hi ha a Cervera, capital de la Segarra.

Perquè és justament a Cervera on es troba la base del mite nacional de creació de la Generalitat de Catalunya el 1359. Aquí es van celebrar Corts aquell any. Les Corts eren les assemblees que, durant l’edat mitjana, reunien el monarca i els representants de l’Església, de la noblesa i de les principals ciutats i viles de jurisdicció reial del Principat de Catalunya. Aquests delegats estamentals formaven els tres braços de les Corts —l’eclesiàstic, el militar i el reial— i, juntament amb el sobirà, representaven la comunitat política del país, també anomenada General de Catalunya.

Les principals comeses de les Corts medievals del Principat de Catalunya eren rebre el jurament dels Usatges i Constitucions del Principat per part del nou monarca, fer el jurament de fidelitat al nou monarca, i tractar, sobretot, del bon estament de la cosa pública.

El jurament es feia d’acord amb una fórmula que considero una meravella de clarividència. Les Corts adreçaven el seu jurament de fidelitat al nou monarca en els termes següents: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com a rei sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”. Déu n'hi do com han canviat les coses, per a mal, des d’aquells segles d’autogovern real fins avui. No m’imagino cap representant de la dinastia borbònica acceptant un jurament de fidelitat d’aquest tipus, ni de lluny!

Pel que fa al bon estament de la cosa pública, es concretava en l’elaboració i l’aprovació de les constitucions; la determinació de les normes d’aplicació general més importants; la negociació i concessió d’allò que se’n deia el “donatiu”, que no era altra cosa que la contribució voluntària feta pels braços al monarca; i la presentació i resolució dels greuges, és a dir, de les queixes dels estaments respecte a l’acció de govern del rei i dels seus oficials. Com podeu observar, qualsevol relació amb la situació actual és pura coincidència.

Cap poble, cap poble dels que conec, pot viure sense mites fundadors, i un dels nostres és a Cervera, i tots plegats hem de vetllar per cuidar i enaltir els mites i símbols que ens són propis

De fet, des del 1283, el sobirà no podia promulgar constitucions ni exigir impostos generals sense l’acord i l’autorització dels tres braços reunits en Corts. Però fou la llarga guerra amb Castella, començada el 1356, i la resta de conflictes que veieren la llum durant el regnat de Pere el Cerimoniós, els que acabaren exigint un esforç financer extraordinari i sostingut de les Corts, i van propiciar la continuació de les delegacions temporals i la consolidació definitiva de la Diputació del General. I fou a les Corts celebrades a Cervera l’any 1359 que s’inicià el procés de consolidació institucional d’aquesta figura.

Per a commemorar aquesta efemèride que singularitza Cervera en la Història de Catalunya, el setembre del 1982 s’inaugurà el monument a què abans feia referència, sota la presidència del Molt Honorable Sr. Jordi Pujol i l’alcaldia del senyor Joan Salat.

Les Corts de Cervera del 1359 foren, doncs, un primer pas per a la creació de la Diputació del General. El bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, fou, per una qüestió honorífica, qui encapçalà la comissió paritària, composta per quatre diputats de cada braç, encarregada de gestionar l’impost concedit al rei. Un impost, recordem-ho, que servia per a pagar les guerres i per a finançar l’expansió militar de la Corona per la Mediterrània, en aquells anys en què fins i tot els peixos que solcaven el nostre mar duien pintades al seu cos les quatre barres.

Cap poble, cap poble dels que conec, pot viure sense mites fundadors, i un dels nostres mites fundadors és a Cervera, a la Segarra, i tots plegats hem de vetllar per cuidar i enaltir els mites i símbols que ens són propis. Els nostres fonaments, mítics i històrics, em porten a demanar que aquest Onze de Setembre, i cada dia, tinguem autoestima, orgull, ambició i continuïtat. Per nosaltres i pels nostres, per la Catalunya gran que volia el president Prat de la Riba. Per una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa, com volia el president Macià.

Convençut que des del pessimisme no es construeix res; que des de la indiferència no es pot exigir res; que des del sentiment de derrota és difícil tenir ànims de victòria; i que des de la decepció és difícil reconstruir il·lusions. És difícil, ens agafa cansats, però cal treure's la son de les orelles.